• Inici>
  • Actualitat>
  • 5 antecedents del Tribunal d’Arbitratge Internacional

Actualitat

09/06/2015

5 antecedents del Tribunal d’Arbitratge Internacional

El passat dijous 29 de maig, la comissió de Comerç Internacional del Parlament Europeu va acceptar –amb 28 vots a favor i 13 en contra- d’incloure la creació d’un tribunal d’arbitratge internacional en el marc de les negociacions del TTIP, l’acord de lliure de comerç entre la UE i els Estats Units. Es tracta d’un tribunal que permetria que una empresa pogués demandar un estat si considerés que atempta contra els seus interessos.

El tribunal d’arbitratge internacional en la resolució de conflictes entre inversors i estats (ISDS, en les seves sigles en anglès) va rebre un ampli suport dels grups populars, conservadors, liberals i socialdemòcrates. La decisió, però, no és vinculant, sinó que serveix de guia política perquè l’Eurocambra decideixi el proper 10 de juny a Estrasburg.

Malgrat ha aixecat molta polèmica durant els darrers mesos, no es tracta d’un instrument nou. Durant les últimes dècades, existeixen diversos exemples de tribunals privats que han servit a empreses i multinacionals per interposar demandes a governs d’arreu del planeta.

1. Philip Morris Contra Uruguai i Austràlia

La companyia Philip Morris s’ha emparat en tractats bilaterals i d’inversió per demandar tant el govern d’Uruguai com el d’Austràlia per les seves lleis antitabac.

Tot va començar el 2006, quan el govern uruguaià va iniciar la prohibició de fumar en espais públics i l’aparició de les primeres advertències sanitàries sobre les conseqüències de fumar. El 2009, aquestes advertències van arribar a cobrir fins al 80% dels paquets de cigarretes. Arran d’aquesta acció, la companyia va demandar a l’estat per 25 milions de dòlars, al·legant una violació del tractat bilateral d’inversió entre Suïssa i Uruguai.  Segons Phillip Morris, les grans etiquetes li impedien mostrar efectivament les seves marques comercials, la qual cosa li generava una notable perdia de quota de mercat.

2. Ethyl Corporation contra Canadà

El 1997, el govern de Canadà va aprovar una norma que prohibia el transport interprovincial i la importació internacional de TMM, fruit de les preocupacions mediambientals i de salut pública. En resposta, l’empresa nord-americana Ethyl Corporation va presentar, quatre mesos més tard, una demanda d’arbitratge sota el NAFTA contra l’estat, al·legant que, tot i l’existència de diversos estudis, no existia cap evidència sobre els impactes negatius del TMM sobre la salut humana. Un any després, el Canadà va retirar la prohibició, i va contradir públicament  les informacions anteriors que apuntaven els perills que la neuro-toxina exercia sobre el medi ambient i les persones.

3. Piero Foresti contra Sud-Àfrica

El 2007, el grup d’inversos italians Piero Foresti va demandar Sudàfrica per la seva llei d’apoderament econòmic de la població negra, una legislació que perseguia les injustícies del règim de l’apartheid. Entre d’altres qüestions, la llei exigia que les companyies mineres traspassessin una part de les seves accions a mans d’inversos de color. Els inversors de Piero Foresti van interposar una demanda, al·legant que la llei violava la disposició de “protecció contra l’expropiació” del tractat firmat per Sudàfrica amb Itàlia i Luxemburg. El 2009, els inversors van sol·licitar la suspensió de l’arbitratge perquè, segons la documentació oficial, es va arribar a un acord de compensació entre les operadores i les autoritats mineres sud-africanes.

4. Vattenfall contra Alemanya

L’empresa Vattenfall va portar a judici el govern alemany el 2009, exigint-li 1.400 milions d’euros en concepte d’indemnització per les restriccions ambientals imposades a una de les seves centrals elèctriques de carbó. El cas es va resoldre després que l’estat acceptés relaxar la seva normativa ambiental, malgrat l’impacte que la central elèctrica exercia sobre el riu Elba. Tot i així, el 2012, la multinacional va presentar una segona demanda, que reclamava 3.700 milions d’euros per la pèrdua de guanys pel que fa a dos de les seves centrals nuclears. Això va succeir arran de la catàstrofe d’Hiroshima.

5. CMS i 40 empreses contra Argentina

Després de la crisi financera que va sacsejar Argentina el 2001-2002, el govern va decidir congelar les tarifes dels serveis públics d’energia i aigua, entre d’altres, i va devaluar la seva moneda. Aquesta acció va provocar que 40 companyies com CMS Enery (Estats Units) Suez&Vivendi  (França), Anglian Water (Regne Unit) i Aguas de Barcelona (Estat Espanyol) interposessin demandes a Argentina reclamant paquets de compensació multimilionaris per la pèrdua d’ingressos. El 2005, els àrbitres van rebutjar els arguments d’Argentina i van dictaminar que l’estat havia violat la disposició sobre el “tracte just i equitatiu” del BIT entre Estats Units i Argentina. El govern va haver de pagar una indemnització de 133.2 milions de dòlars a la CMS i comprar accions de l’empresa en TGN per valor de 2,14 milions de dòlars.