• Inici>
  • Actualitat>
  • «Àfrica només interessa quan se'n pot treure alguna cosa»

Actualitat

15/07/2019

«Àfrica només interessa quan se'n pot treure alguna cosa»

L'Ester Sayó i en Josep Maria Bonet són la veu del Grup d'Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat en aquesta entrevista que fem coincidint amb el 25è aniversari de l'entitat i en un moment delicat per al col·lectiu altempordanès, que ha iniciat un període de reflexió per saber si continúa o es planta. Són molts anys de lluita a Figueres i territori, de burxar les administracions perquè es comprometin amb la solidaritat, molts anys de projectes de cooperació i sensibilització per deixar, si més no, un Empordà i un món millor.

Vint-i-cinc anys ja! Sou els més veterans en cooperació i solidaritat de l’Alt Empordà?

Josep Maria Bonet: De les entitats que queden al Consell de Cooperació de Figueres, sí. De fet, nosaltres som qui va anar burxant a l’Ajuntament perquè es fes el consell de cooperació. Quan va entrar en Joan Armangué com a alcalde [amb el PSC], estàvem fent concentracions pel tema de Palestina i ens va venir a buscar. Ens va dir: “ La cooperació i tot això, ho heu de fer vosaltres”. I ens hi vam posar. Ara el consell ja duu 15 o 20 anys funcionant.

Com a entitat també vau impulsar la Coordinadora d’Entitats de l’Empordà

Ester Sayó: Sí, l’any 1995 hi havia una coordinadora que tenia la seu a Mifas. Va durar uns quatre anys.

JMB: Nosaltres en dèiem la Coordinadoreta, per distingir-la de la Coordinadora. Vam dir: “aquí també val la pena que fem les coses junts, que hi hagi una Coordinadora”. I vam anar ampliant el nombre d’entitats: Càritas, Mifas, el Gra de Sorra, els de Joan Alsina de Castellò d’Empúries, Juristes sense Fronteres, Kawral Fuladu... Hi havia d’haver algun objectiu comú, que al final va ser la posada en marxa d’un menjador social.

Tornem a l’inici del GEES. Per què poseu en marxa l’entitat?

JMB: Per la mort d’en Quim. Ens coneixíem i quan venia de vacances ens trobàvem. Nosaltres també anàvem cap a l’Àfrica...Eren els temps del grup altempordanès d’Amnistia Internacional perquè encara no existia el GEES. Ens anàvem cartejant i ens anava explicant el què passava a Rwanda. Al final, amb el conflicte rwandès, ens enviava faxos a l’Ajuntament de Navata! Llavors nosaltres avisàvem la premsa, contactàvem amb la gent d’Amnistia...Fèiem el que podíem! Quan ell desapareix, comença a sortir gent de sota les pedres, que el coneixia i amb ganes de fer alguna cosa. Així que com que vam començar a fer activitats, vam decidir afusellar els estatuts d’una entitat i amb l’acord de no tenir càrrecs ens vam constituir com a entitat. Més endavant, quan vam començar a fer cooperació al desenvolupament, vam decidir refer els estatuts i tornar-nos seriosos, perquè remenàvem diners.

ES: Sí, s’ha de dir que en Lluís i la Pepa duien una gestió econòmica impecable.

A partir d’aquí vau estirar el fil i vau iniciar la sensibilització en temes d’Àfrica?

ES: Inicialment vam tocar temes d’Àfrica i interculturalitat: intercanvis culturals, menjars i mercats del món...

JMB: Llavors va venir també la gent d’Espolla, en Gustinet i companyia, i se’ls hi va acudir celebrar l’aniversari de l’empresonament dels primers objectors de consciència, portant alguna patum al Castell de Figueres...i d’aquí va néixer el projecte del Castell per la Pau... Sort que va venir en Josep Delàs el dia de l’acte perquè si no, no ens haguessin deixat entrar. Quan els militars van veure les crestes de color verd i vermell de la gent de l’ateneu llibertari, el de l’entrada ens va dir: “es una ofensa al uniforme!”. Però llavors va venir en Delàs que tenia un grau més que aquell altre militar i es va haver de quadrar i vam entrar tots. Fora de l’anècdota, es va anar dibuixant el projecte del Castell per la Pau i de les dues jornades de pau que s’hi van arribar a fer.

El tema del Castell per la Pau, al final va ser una mica frustrant?

JMB: Sí, està ben enterrat. Ningú n’ha volgut saber res. És una barreja d’administracions: Generalitat, Ajuntament, Exèrcit i una quarta representació, que també és militar. Per tant sempre guanyen els militars…i la Generalitat no hi ha tingut mai cap interès en aquest Castell borbònic. Ara s’hi fan visites turístiques, xerrades, algun congrés, i la ruta del colesterol...que són les passejades al voltant del castell.

En el balanç que féu del camí recorregut pel GEES, què destacaríeu en positiu i en negatiu?

JMB: Sobre el tema del Castell, tot i que no hem aconseguit transformar-lo, hi vam fer unes jornades de pau molt bones. En una vam poder asseure, a la mateixa taula, en Pepe Beúnza [el primer objector de consciència] i el militars que l’havien tancat. Que els militars s’avinguessin a parlar-ne i a posar diners perquè es fes, va ser tot un èxit…Però també hi ha la part negativa: malgrat l’enriquiment a nivell personal, no servia per anar més enllà...

ES: No es va saber com projectar cap a aquí les dinàmiques de canvi que s’estaven vivint a Llatinoamèrica...Potser perquè aquí ja s’estava vivint una mena de procés de pau, i pensàvem que no era tan urgent....

JMB: Amb el tema de la cooperació hi ha gent que va sortir cremada, per no trobar contraparts honestes.

ES: Sí, en cooperació, i amb els anys i l’experiència, vas veient que la gent que comença fa les mateixes entrebancades que fèiem nosaltres quan començàvem... Potser el projecte no acaba servint per al què s’havia projectat, però per alguna cosa serveix. Val a dir, que potser no érem gaire conscients de les dinàmiques socials i de tots els canvis socials que vam arribar a moure amb aquests projectes...

Per exemple?

ES: Tenien uns sistemes de cultius tradicionals que van quedar completament desestructurats amb les grans inversions que hi vam fer. La gent deixava de treballar en el que sabia...I això que ho vam fer assessorats per entitats locals i enginyers agrònoms del país... No era que nosaltres haguéssim decidit fer canvis de cultius perquè sí, i sense tenir en compte el que ells pensaven! Per sort, han sabut donar-hi la volta i han tornat a cultivar el que ja sabien fer i ja es veu un canvi. El què hem après, amb tots aquests anys, és que per mantenir projectes sempre s’ha de començar per les coses més petites. I que cal molta formació i generar dinàmiques de canvi sostenibles. Això és un bon aprenentatge. Senegal és ple de rètols de projectes començats i dels que només en queda el cartell...tot això què aporta al país?

JMB: I és clar, la contrapart t’envia unes justificacions fantàstiques, unes bones memòries...És el que tots nosaltres volem...Hi ha algunes administracions a qui tant els fa si darrera hi ha el projecte o no, mentre s’hagi justificat bé.

ES: I ara que s’ha aprovat aquesta nova llei de transparència de les entitats, hi ha una estructura molt rígida a nivell de justificació, que dificultarà que els projectes més senzills es puguin justificar tal com demana l’administració. Al final, caldrà algun canvi o replantejament. Fa pocs dies, al Consell de Cooperació de Figueres una dona d'una entitat que sempre ha volgut fer alguna cosa per al seu poble va exposar que volien extreure aigua d’un pou. No necessitaven gaire res més perquè fins i tot ja tenien la persona que els ajudaria a treure l’aigua...Però des de l’administració se’ls enfocava capa a un macroprojecte perque era més fàcil la justificació econòmica, tot i que l’entitat aspirava a un projecte més senzill. I tu penses: “però si nosaltres després de 7 o 8 anys hem vist que el que perdura d’un macroprojecte són les quatre infraestructures!"

JMB: La nova llei de transparència lligada a la cooperació africana serà un fracàs. Qualsevol persona que vulgui fer un projecte a l’Àfrica ha de comptar que el 30% del projecte anirà destinada a pagar diners per arribar a fer-lo. És a dir, hi ha una part que és dinàmica social africana: “jo et dono i tu em deixes i jo et dono..” Un 30% del projecte sense justificar, i això forma part de la manera de fer africana. I aquí volem les justificacions molt estrictes. També al Consell de Cooperació, una persona de Sol Solidari explicava que tenia una factura d’un home que els transportava amb burro les plaques solars perquè no hi ha cap altre transport possible. I preguntava: “Quina factura voleu que em faci aquest home?” I la interventora que no ho accepta ni ho vol pagar...S’entén, però no s’adequa a la realitat africana. Jo espero que ara es desencalli aquest problema. S’ha de buscar el mecanisme administratius per poder salvar l’obstacle. Segur que hi és.

Ara ja no esteu fent cap projecte de cooperació, no?

ES: No, en vam fer 7 o 8 anys, fins al 2011.

JMB: I després hi va haver un intent que un grup de noies, filles de famílies africanes, agafessin el projecte. Però eren nascudes aquí i els interessava més la seva vida aquí. No va arriar. Hi havia molta diferència entre pares i filles. Alguna deia: “El meu pare quan va a l’Àfrica, torna i no el reconec”. I com que el tema de les contraparts tampoc va xutar...Sí que hi havia la FODE, i amb totes les infraestructures fetes. Però el que no es pot demostrar és si ho has fet bé o no.

ES: I després hi ha les pròpies dinàmiques. Les de formació en agricultura no van funcionar...No és que fallés el procés de formació sinó que sovint es treballa dins el mateix entorn familiar i no amb entorns forans.

JMB: I hi ha d’altres dinàmiques que tampoc ajuden. S’acabaven robant els uns als altres. Recordo un noi d’una parcel·la que li va anar molt bé la temporada. L’any següent va llogar algú perquè li fes i nosaltres vam pensar: “no anem bé”. O el que comprava una moto en comptes d’invertir els diners en els cultius...Tampoc acaba de funcionar el tema d’agrupar diners entre tots per a mantenir els motors....es barallaven, ens enganyaven...Ens deien que eren els monos qui robaven els plàtans...però vam veure que eren ells mateixos qui es revenien els plàtans, sense passar per caixa.

ES: També és cert que a Figueres vam intentar fer un projecte de salut entre tots i al final vam arribar a la conclusió que tots els que vivien aquí tenien un familiar de menys de 30 anys que havia mort aquell mateix any. La mortalitat és altíssima i si han de posar mà a la caixa i treure 1.000 euros per fer front a un problema de salut, és molt comprensible. Què faríem nosaltres des d'aquesta realitat?

JMB: En Bru Rovira, el periodista, sempre ens deia: ”no us en sortireu mai. Heu de tenir algú d’aquí, allà, un expatriat, sobre el terreny”.

Tornant al balanç de l’entitat, i en clau d’èxit, podríem parlar del Diàleg Intrarwandès?

JMB: Sí, això seria una de les coses de les quals n’estem contents...Però també va arribar un punt que vam decidir que si el diàleg no podia ser inclusiu, no calia continuar. Volíem que al diàleg hi fos el mateix govern rwandès i la gent de Rwanda...El primer any ho vam aconseguir. Van venir dos o tres persones de Rwanda. A l’hora del sopar hi havia un silenci sepulcral, ningú s’atrevia a piular...I me’n recordo que vam poder trencar el gel amb l’excusa de la primera treva d’ETA.

En aquest sentit, la querella rwandesa segueix endavant. Però hem d’esperar els canvis que hi ha hagut al govern espanyol. Hi ha diputats del PSC, PSOE i algun exconvergent que volen recuperar el tema de la Justícia Universal. És desastrós que un Estat no vulgui defensar una persona del seu país! Però també és veritat que no totes les querelles interessen: la d’en Couso no interessa; la del Tíbet tampoc perquè hi ha la Xina pel mig, la de Palestina-Israel tampoc....La nostra està en standby perquè tenim un problema amb el finançament: se li deu a l’advocat els honoraris del 2017 i 2018. Els polítics s’excusen amb la interventora però amb el canvi de govern municipal al capdavant de l’Ajuntament tenim esperances que això canviï. La nova alcaldessa té sensibilitat amb el tema de Rwanda, el coneix. Ens en sortirem segur.

Ara que parlàvem del tema econòmic. Vau deixar de fer el calendari solidari, que era la vostra principal font de finançament. Com ho féu ara?

ES: El calendari ja fa tres o quatre anys que no es fa. Abans ens finançàvem amb el calendari, els beneficis de Sant Jordi, donacions i derrames puntuals per a les activitats. Les úniques vegades que hem demanat calers eren per destinar-los íntegrament als projectes. Ni un duro per a gestió i encara tornàvem calers! El calendari era una eina que, a més, feia molt de caliu a l’entitat perquè ens obligava, durant tres mesos, a trobar-nos i debatre sobre el tema escollit. L’últim va ser sobre la desobediència civil. I tinc un record especial per a dues persones que ja no hi són, en Pep Claparols i la Cati Tillet, que hi van col·laborar molt.

Figueres ha canviat molt en els últims 25 anys. Els projectes que hi féu, també?

JMB: Una cosa és el que hem anat fent com a GEES i l’altra és la dinàmica de la ciutat. De les comarques gironines, Figueres és la ciutat amb la renda per càpita més baixa i amb el risc d’exclusió social escolar més alt. Tenim molta problemàtica social i no hi ha equips complets ni recursos estructurats per fer-hi front... I el GEES, en aquest panorama, està immers en un procés de reflexió. Hem quedat quatre gats i hem de pensar si val la pena continuar....

Vosaltres que teniu “vocació negra, africana”, tal com m’explicàveu fa uns anys, creieu que Àfrica no interessa, veient el que passa amb les morts al Mediterrani?

JMB: Interessa només en el sentit de si se’n pot treure alguna cosa d’aquell país... I en aquest moment costa molt de vendre la moto de la cooperació. La gent que abans estava interessada i ho tenia clar, et diuen: “és que has de veure com està la gent aquí”...I cal repetir que una cosa no té res a veure amb l’altra.

Perquè creieu que ha canviat l’interès en la cooperació?

ES: En bona part gràcies a la normalització dels discursos feixistes. La gent ha deixat de tenir por de parlar obertament de la seva por d’entrar en competència pels recursos..

JMB: La mala gestió que s’ha fet de la immigració també hi contribueix i s’acaba normalitzant el discurs racista.

Després de 25 anys de trajectòria, quin consell donaríeu a algú que volgués començar a posar-se en projectes de cooperació?

JMB: Què ho fessin diferent de com ho hem fet nosaltres [riu]....No, primer de tot, anar a poc a poc. I tampoc veuria malament el que deia en Bru: buscar algú que pensi com tu, per dur-ho a terme allà.

ES: Al final veus que coneixem molt poc les dinàmiques que hi ha a d’altres països. Tenim una visió esbiaixada, incompleta, que és la que ens han donat els mitjans de comunicació.

JMB: Però molts ànims, eh? Si algú s’hi anima...