Actualitat

15/11/2005

Camí del 0'7 %

Les Nacions Unides ja van aprovar l'any 1960 que els països desenvolupats dediquessin com a mínim l'1% del seu producte interior brut als països empobrits.El 1972 l'ONU va reformar la petició. L'ajuda de caràcter oficial hauria de cobrir el 0'7% del PIB i la resta hauria de procedir d'organitzacions no governamentals (ONG) o altres fonts particulars.

Història del 0,7%

Les Nacions Unides ja van aprovar l'any 1960 que els països desenvolupats dediquessin com a mínim l'1% del seu producte interior brut als països empobrits.

El 1972 l'ONU va reformar la petició. L'ajuda de caràcter oficial hauria de cobrir el 0'7% del PIB i la resta hauria de procedir d'organitzacions no governamentals (ONG) o altres fonts particulars.

Si tothom complís aquesta recomanació, el volum total de l'ajuda seria suficient, segons l'ONU, per eradicar la fam del món en un període de 10 anys, a més de possibilitar condicions de desenvolupament en els països empobrits, suficients per tal d'invertir l'actual tendència que augmenta cada any la distància entre les rendes per càpita del Nord i del Sud.

Aquesta xifra de l'1% és evidentment arrodonida, per afavorir-ne la difusió mundial. El conegut economista Wassily Leontief considera que el percentatge mínim necessari per promoure l'inici d'un veritable desenvolupament de tots els països del món és del 3,5% del PIB dels països industrialitzats.

El Parlament espanyol va subscriure aquesta recomanació el desembre de 1987, més tard ratificada pel Senat, i va prendre el compromís -mai complert fins avui- d'augmentar significativament la contribució de l'Estat per assolir la xifra del 0,7% al més aviat possible. El govern català ho va ratificar igualment el febrer del 92, amb el compromís explícit de tots els grups parlamentaris, però fins ara tampoc la seva contribució ha experimentat l'augment proporcional. Avui els països industrialitzats només hi dediquen el 0,35% de la seva riquesa. Catalunya, el 0,33%, l'Estat espanyol el 0,27%.

Deute extern. Els diners que vénen del Sud

Les institucions financeres internacionals tenen un paper clau en la determinació de la salut de les economies dels països empobrits, i per tant, del seu grau de pobresa.

Durant anys, el Sud ha pagat més diners al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Mundial dels que rebia en forma d'ajut per al desenvolupament. Això ha estat degut en gran part pel creixement dels interessos del deute extern i per les fluctuacions en les paritats de les monedes. El deute, tot i això, creix en lloc de disminuir (moltes vegades fruit de males polítiques i/o de governs corruptes). Segons les xifres previstes pel mateix FMI ha superat ja el bilió i mig de dòlars. Fer front a aquest deute -interessos i amortitzacions- és molt difícil si es té en compte que equival, a grans trets, al 25% de tot el que produeixen els països del Sud, és a dir, del seu PIB.

Sofriment

Els països del Sud recorren sobretot als ingressos procedents de les exportacions per fer front al deute. I en molts casos les exportacions es veuen afectades molt negativament pels preus del mercat. Es calcula que el Sud perd 200.000 milions de dòlars anuals com a resultat de la caiguda dels preus de les primeres matèries. Per exemple, els preus d'aquestes primeres matèries, de les quals depèn l'Àfrica en més d'un 90% pels seus ingressos en divises, han baixat un 60% entre el 1973 i el 2000.

Filipines dedica el 27% dels ingressos procedents de les exportacions a pagar el deute extern, Brasil el 35%, Mèxic el 48%. Si el Sudan volgués pagar, hauria d'invertir tot el valor de les seves exportacions i encara no hi arribaria. I Moçambic, ni doblant els ingressos procedents de les exportacions en tindria prou per fer front als pagaments derivats del deute.

Aquesta situació provoca un índex de sofriment extrem: esperança de vida molt curta, malnutrició, infeccions i malalties pandèmiques, gana. Així, 140 milions de persones pateixen malnutrició només a l'Àfrica subsahariana, o 500 milions de persones que habiten els 27 països més pobres estan condemnats a patir-ne tota la seva vida.

El comerç d'armaments

En la darrera dècada l'Àfrica va comprar armament per valor de 81.000 milions de dòlars, gairebé l'equivalent a la meitat del deute extern del continent. Un sol país, Etiòpia, va gastar-ne 6.700.

És per això que el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament ha proposat, entre d'altres mesures, que tots els països, industrialitzats o no, es comprometin a reduir les despeses militars durant aquesta dècada en un 3% i que es destinin a ajuts al desenvolupament.

Si aquestes despeses militars es reduïssin a la meitat, suposaria un estalvi anyal de 500.000 milions de dòlars, del tot suficient per acabar amb la pobresa, la degradació del medi ambient i el subdesenvolupament. La compra d'armaments empobreix els països i augmenta la violència i la inseguretat que pateixen els seus ciutadans.

El que cal és redistribuir

El desig que tothom podria ser ric com nosaltres i que els països s'han de desenvolupar fins a arribar als nivells de benestar que tenim al món occidental, no és viable. No hi ha al planeta ni primeres matèries, ni recursos, ni energia per fer mai d'aquest desig una realitat. Si algun dia això fos veritat, segons World Resources Institute, certes primeres matèries s'esgotarien (mercuri, plom, coure, petroli...) en un termini de 5-10 anys.

Fem un altre càlcul (segons l'economista Bob Suclaif amb dades del Banc Mundial), si tota la riquesa actual del món es dividís per tota la població que hi viu, la renda per càpita resultant seria la mateixa que avui té Portugal. És a dir, tothom podria viure amb dignitat i tindríem cobertes les necessitats bàsiques fonamentals. S'hauria eradicat de cop la misèria i la fam i tot home o dona, nen o gran tindria un futur d'esperança. El que cal, doncs, és redistribuir.

- Justificació i creiteris per l'aplicació del 0'7 als ajuntaments >>>

- Moció per presentar als ajuntaments per a l'aprovació del 0'7 >>>