• Inici>
  • Actualitat>
  • Ciutats bombardejades, Guerra, Justícia Internacional i Mediació Transnacional

Actualitat

04/04/2011

Ciutats bombardejades, Guerra, Justícia Internacional i Mediació Transnacional

Jordi Palou-Loverdos és advocat acreditat davant la Cort Penal Internacional i mediador en conflictes. És també un dels impulsors de la querella contra quaranta alts càrrecs rwandesos, implicats en la mort, entre d'altres de Quim Vallmajó i Flors Sirera. Arran de la intervenció militar a Líbia, ens ha fet arribar algunes reflexions sobre la resolució de conflictes que volem compartir amb vosaltres.

«El que passa al nord d'Àfrica i al món àrab en els últims temps ens porta a forces qüestionaments i suggereix algunes ressonàncies. S'està fent el més adequat? O el més eficaç, en favor de la resolució satisfactòria dels conflictes? Les persones, els grups humans, la població civil i els seus ecosistemes són realment el centre?

Durant la guerra civil espanyola, la ciutat de Barcelona va ser la primera gran ciutat europea objecte d'un bombardeig sistemàtic contra població civil per via aèria i marítima. Aquest canvi tàctic i estratègic buscava aparentment el terror dels ciutadans i la desmoralització general orientada a la rendició. La aviazzione legionària italiana, des de Mallorca, va sotmetre a la població de Barcelona a un bombardeig implacable que va tenir àmplia ressonància en el món -encara que no hi va haver intervenció exterior que reaccionés contra la mateixa- i va canviar la forma en què la guerra va ser conceptuada, servint com a banc de proves per al que més tard es va desenvolupar en la Segona Guerra mundial. Una mica més tard de les primeres bombes a Barcelona, la població civil i la ciutat de Guernika van patir també un atac aeri -igualment sense reacció militar externa-, que va tenir un important impacte no només en la guerra civil sinó a nivell internacional. Més enllà de les manipulacions bèl·liques de propaganda, reporters estrangers ben documentats van poder acreditar que havia estat un bombardeig deliberat realitzat per feixistes alemanys i italians. Fa quatre anys el propi president alemany, Roman Herzog, va demanar públicament perdó en nom del seu país davant els supervivents del bombardeig.

Una altra ressonància significativa més propera en el temps es produeix en la guerra dels Balcans: el setge més prolongat de la guerra moderna es va produir no lluny d'aquí: a Sarajevo des d'abril de 1992 a febrer de 1996. La ciutat de Barcelona, en solidaritat amb la població i la ciutat de Sarajevo, va crear precisament el "Districte XI" de la ciutat, mitjançant el qual es va canalitzar tota l'ajuda a aquesta ciutat, com si es tractés d'un districte més. D'entre les desenes de milers de víctimes aproximadament el 85% van ser civils, invertint així el percentatge de principis del segle XX, centrat bàsicament en baixes militars. Com es recordarà Sarajevo va patir -amb l'objectiu de protegir la població civil- un intens bombardeig per part de les forces militars de l'OTAN, complint parcialment les finalitats marcades, no sense causar un nombre considerable de "danys colaterals", que van afectar bàsicament a població civil.

Encara recordo amb esgarrifança una concorreguda manifestació pacífica de ciutadans que ocupava tota la Plaça de Catalunya a Barcelona, en què els assistents seguíem en directe els bombardejos per megafonia, en contacte amb representants i ciutadans de Sarajevo. No es poden oblidar, finalment, les massives protestes cíviques a nivell mundial davant la guerra d'invasió a l'Iraq el febrer de l'any 2003 (sense autorització de l'ONU), en les quals Barcelona va tenir un paper destacadíssim que, com recordaran , fins i tot va ser objecte de comentari per l'expresident Bush, pare del llavors comandant en Cap nord-americà. Són ressonàncies que afloren i que conviden a la reflexió en els moments que vivim.

Tunísia i Egipte d'una banda, i Líbia i Bahrain de l'altra, representen la cara i la creu de diferents dinàmiques, no sense les seves complexitats i zones grises. Mentre els exèrcits i forces de seguretat d'Egipte i Tunísia van propiciar les sortides dels dictadors als quals havien donat suport, encara que sense represaliar a la població civil, els exèrcits i forces de seguretat de Líbia i Bahrain, recolzats per forces no nacionals i mercenaris estrangers, parapeten als seus dictadors, disparant amb armament pesat contra el poble.

Líbia és des de fa més d'un mes en una situació insostenible humana i legalment: d'una revolta cívica s'ha passat a una situació bèl.lica, en la qual el Coronel Gaddafi i els comandaments politicomilitars libis han passat a bombardejar per terra, mar i aire els seus enemics i també la població civil. Què han fet l'ONU, el Consell de Seguretat i la comunitat internacional aquest últim mes amb Líbia? Caldria preguntar-se el mateix amb altres països del món, no només en el nord d'Àfrica, com veurem.

A la Carta fundacional de l'ONU es posa de manifest que aquest organisme centra la seva acció a "la promoció de la pau", de manera prioritària a l'ús limitat de la força per a casos extrems i sota acord reforçat. El Secretari General de l'ONU està concebut com un mediador de conflictes per excel·lència, més enllà de les decisions que pugui prendre el Consell de Seguretat en ús de les facultats que té autoconferides. Què ha fet el Secretari General de l'ONU com a mediador en aquest conflicte bèl.lic, més enllà de demanar a les parts que deixin de tirar-se tirs? On són tots els Secretaris Adjunts del secretari general especialitzats en mediació de conflictes internacionals i/o intraestatals, alguns d'ells mediadors excel·lents, discrets i amb una capacitat de paciència encomiable, en situacions crítiques límit? Que se sàpiga només s'ha publicat un oferiment una mica creïble de mediació: l'oferiment de mediació a Líbia i els països àrabs per part del president de Veneçuela, Hugo Chávez. Aquest oferiment va ser immediatament rebutjat pels rebels i l'organisme que diu representar, el Consell Nacional Libi. Com es diu popularment: "Gràcies, però hi ha algú més?". No hi ha ningú més, ni a l'ONU, ni en els centres internacionals de pau finançats pels més prominents ministeris d'afers exteriors dels països democràticament avançats? I els excel•lents mediadors africans, que n'hi ha, alguns molt rigorosos i efectius ? L'ONU i els seus organismes, han esgotat tots els mecanismes de bons oficis per evitar o suspendre la degradació militar del conflicte, abans d'autoritzar la guerra contra l'exèrcit libi i el seu alt comandament militar Gaddafi ? Que sapiguem, no. Pot ser que s'hagi intentat de forma discreta, però no s'ha fet ni públic el seu fracàs, un cop la guerra amb aprovació de l'ONU apareix com a inevitable. I això encara minva més la ja minvada legitimitat de l'ONU a l'esfera internacional, legitimitat d'una ONU que necessitem més que mai, d'un organisme que vetlli per la pau i seguretat mundials, amb els millors recursos humans i materials al seu abast. Per eficàcia i per supervivència.

En molts aspectes avui estem millor informats que ahir (encara que no en tots!). Avui el sentit comú dels ciutadans es pregunta de seguida quins recursos naturals o riqueses amaguen els conflictes que ens mostren per la televisió o altres mitjans de comunicació. La gent, encara que no comprengui bé els conflictes o les seves causes, dinàmiques o refluxos, sap que hi ha interessos inconfessables més enllà del que s'explica, moltes vegades associats al petroli, al gas, als minerals valuosos i / o estratègics (Or, diamants, coltan, etc), l'aigua, a armament que cal circular o "posar", al que se sumen interessos geoestratègics, geoeconòmics i de pur poder (més enllà de les diferències ètniques, religioses, identitàries o altres que s'utilitzen com a esquer pels grans poders, inclosos els mass media).

Celebro que es faci alguna cosa per protegir la població civil Líbia, si és que es fa alguna cosa de veritat per a protegir-la. Ara per ara és una incògnita si les mesures militars serviran d'alguna cosa. Escric aquestes línies quan fa només una estona que forces militars franceses britàniques i nord-americans, segons diuen amb el suport de la Lliga Àrab (i es deixa en l'aire a la Unió Africana) han començat a atacar per aire i mar a forces de l'exèrcit regular libi, "... per donar compliment a la resolució de l'ONU".

El Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar per 10 vots dels seus membres, la Resolució 1973 promoguda per França, Regne Unit i Líban. Aquesta Resolució autoritza "l'ús de la força" en aplicació del Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides i decideix algunes sancions i altres mesures coercitives contra Líbia. Entre elles, es troba la imposició d'una zona d'exclusió aèria, amb l'objectiu prioritari de protegir la població civil, segons es diu. Això ha estat interpretat com l'autorització de la guerra per l'ONU, ja que difícilment es pot imposar aquesta zona d'exclusió aèria si no és mitjançant una estratègia militar aèria de gran abast. En 48 hores, però, es va passar de l'aprovació de la Resolució a la guerra operativa. Per què la celeritat només es dóna en la direcció bèl•lica? Per què ara, i amb aquest país, i no pas amb altres països on dictadures politicomilitars campen a plaer massacrant població civil?

Precisament, els sistemàtics atacs militars a la població civil per part de les forces sota el comandament del coronel libi Gaddafi van motivar que el mateix Consell de Seguretat de l'ONU decidís autoritzar fa uns dies obrir una investigació en la Cort Penal Internacional de l'Haia, el primer tribunal penal permanent de la història. S'han obert diligències i s'investiguen possibles crims de guerra i contra la humanitat per les forces militars d'un i altre bàndol. Malgrat el gran avenç que ha suposat la creació d'aquest Tribunal, i la gran esperança que va suposar la seva posada en marxa per a gran part de la població civil mundial, desgraciadament ens tornem a preguntar: Hi ha algú més? O serà una altra acció jurídica internacional en el pla simbòlic i dels exercicis diplomàtics i del políticament correcte, podent fer molt més en el pla real i efectiu? Perquè, podent fer, ni el Consell de Seguretat de l'ONU, ni la Fiscalia de la Cort Penal Internacional ni la mateixa Cort han fet res en relació als crims internacionals presumptament comesos després de febrer de 2003 a l'Afganistan, data en què aquest país va signar la seva adhesió a la Cort. I molts crims es s'han fet fins i tot davant les càmeres de televisió. Tampoc s'ha fet res en relació als crims a l'Iraq, o Colòmbia. Tampoc s'ha fet res a la República Democràtica del Congo en relació amb els presumptes crims contra la humanitat i genocidi documentats per l'Alt Comissionat de l'ONU en el conegut com "Mapping Team" publicat l'1 d'octubre de 2010: em refereixo a crims executats des de 1993 a 2003 contra refugiats hutus ruandesos i població civil congolesa (Fins a 5 milions de víctimes!!). Imputats, entre altres, la cúpula politicomilitar de l'Exèrcit Patriòtic Rwandès, dels quals només poden ser investigats en la Cort Penal Internacional, per qüestions de competència temporal, els executats entre l'1 de juliol de 2002 i abril de 2003.

El destí ha volgut que el primer acte públic del Secretari General de l'ONU després de l'aprovació de la referida Resolució 1973 sobre Líbia fora precisament a Madrid i en presència del president Zapatero, el passat divendres 18 de març. El missatge que ha dirigit ha estat més propi d'un ministre de la guerra que d'un mediador internacional, lògicament condicionat pel mandat decidit la nit anterior pel Consell de Seguretat de l'ONU. Al seu torn, el president Zapatero, que com tots recordaran va retirar les seves tropes de l'Iraq com a primera decisió política en convertir-se en president d'Espanya, ha decidit donar suport a aquesta vegada la intervenció militar (demanant autorització al Parlament i alhora decidint enviar avions a Itàlia com si ja l'hagués donat, encara que només hagi estat via telefònica), en estar emparada per la resolució de l'ONU. Tot això, segons ha dit, per "... garantir drets humans, protecció a la població i un ordre internacional basat en el dret ... ". Si com va dir Shakespeare la vida és un teatre no deixa de ser significativa aquesta escena en comparació a la que van protagonitzar aquests dos mateixos actors l'any passat a Madrid: Ban Ki-mun va convidar Zapatero a copresidir a Madrid el "Grup impulsor dels Objectius del Mil·lenni", ni més ni menys que amb el President de Rwanda, un altre dictador que havia estat processat justament pels tribunals espanyols per crims contra la humanitat i genocidi i per la mort de nou espanyols a Rwanda i la República Democràtica del Congo, entre 1994 i 2000. Finalment, gràcies a la pressió dels familiars de les 9 víctimes, de la societat civil i d'una decisiva carta oberta, liderada per compromesos i excel·lents diputats catalans a Madrid -Carles Campuzano, Francesc Canet i Joan Herrera-, el president Zapatero va decidir no rebre a Kagame i desplaçar aquesta reunió d'alt nivell de la Moncloa a un conegut hotel privat de la capital espanyola.

La referència "a l'ordre internacional basat en el dret" no deixa de suscitar encara més qüestions i preguntes obertes, tenint en compte que l'any 2009 el president Zapatero amb el suport majoritari de l'oposició - i l'oposició majoritària del món del dret nacional i internacional-, va aconseguir canviar la legislació sobre jurisdicció universal que permetia justament jutjar aquest tipus de delictes internacionals, tot això per pressions de la Xina (casos "Tíbet" i "Falung Gong"), Israel (cas "bombardeig de Gaza 2002"), els EUA i Rwanda, entre altres. A més, hi ha les recents revelacions dels cables de l'ambaixada nord-americana a Madrid destinats al Departament d'Estat dels EUA sobre les pressions d'aquest país al Govern espanyol i altres institucions de l'Estat de Dret perquè s'arxivessin casos de jurisdicció universal instruïts per els tribunals espanyols, com els casos de les tortures a Guantánamo, la mort violenta del periodista Couso a l'Iraq o el cas Rwanda / RD Congo (víctimes espanyoles, rwandesos i congoleses, a més de crims de guerra de pillatge de recursos minerals a la RD Congo per part de multinacionals nord-americanes, europees i africanes), per posar només els exemples sobre els quals es té coneixement.

En fi, amb tot això tornem a la pregunta inicial ... és realment la població Líbia el centre d'aquesta nova acció bèl·lica? O la població Líbia és instrumentalitzada perquè interessen altres coses? Interessos polítics de líders esgotats? El que interessa és l'estabilitat sobre l'aprovisionament de recursos naturals com el petroli o el gas per a Occident, perquè no es desestabilitzi encara més el sistema econòmic mundial, inclosos els preus de cru i tot el domini que hi ha darrere de la gran dependència mundial que hi ha sobre aquest recurs natural, en un context de crisi mundial, agreujat aquesta setmana per la tragèdia natural i nuclear de Japó?

No defenso a Gaddafi ni a cap dictador semblant que massacra població civil. No estic defensant als dictadors que injustament utilitzen la vida dels seus ciutadans per a justificar les més abjectes atrocitats, "per al bé del poble", en el més pur estil feixista. No és un pacifisme ingenu. Defenso l'aplicació dels límits previstos en la Carta de Nacions Unides -fins i tot pensant especialment en la protecció de població civil- i el dret internacional: intents de mediació internacional fins a l'extenuació, aplicació de la justícia internacional i, un cop esgotats realment els anteriors mecanismes, aplicació de l'ús de la força concertada d'acord amb l'esperit de la Carta de les Nacions Unides.

Però, si us plau, no com s'està fent. Esperem que la decisió internacional sobre la seva protecció no atregui més barbàrie, ni més víctimes civils, objecte central de protecció. Tant de bo que el centre sigui realment la vida -en el sentit integral del terme- de pares i mares, d'ancians, de nens que viuen i treballen a Líbia. Des de molts racons del món es reclama precisament això: que la vida humana prevalgui sobre els interessos, i que s'esgotin tots els recursos possibles abans que haver de declarar guerres que causen, malauradament, "danys colaterals". El meu vot a les urnes mai no donarà una autorització que s'aparti d'aquest centre essencial.»

Jordi Palou-Loverdos.