Actualitat

21/06/2013

Crònica des del Níger

«Ja fa temps que els esdeveniments nacionals i internacionals ens fan anar d'Herodes a Pilat. Rodejats de malestar gairebé per tots costats (Magreb, Mali, Nigèria) no sabem ben bé quin pito tocar. Van començar els consolats i les ambaixades a donar l'alerta enviant un reguitzell de consignes a la gent dels seus països respectius. El govern callava i no volia posar més llenya al foc perquè era com un desprestigi nacional i un tancament de portes als estrangers.» Aquest és un fragment de la crònica, -o circular, com en diu ell-  enviada pel mossèn Pep Frigola. L'hem volgut reproduir per ser un testimoni excepcional del què està passant al Níger, d'on ens arriba ben poca informació.

MICA DE CRÒNICA NIGERINA

Dos mesos d'infern a foc lent

De temps immemorial, abril i maig són infernals en aquestes nostres latituds. Sempre per sobre dels 40 graus, amb puntes de 45 o més. Des de fa anys i panys també, les panes i tallades de llum en aquest país esdevenen insuportables durant aquesta època de l'any. No costa gaire explicar-ho. Les ciutats necessiten cada dia més energia elèctrica, els aparells estiren molt més quan fa més calor i els motors estosseguen, espeteguen i acaben bevent oli. A tot això hi afegiu una manca de previsió o una gestió deficient i ja no cal ni parlar-ne. Enguany, una altra mala astrugància ens ha caigut a sobre: una furiosa tempesta va tirar per terra tres torres d'alta tensió de la línia que prové de Nigèria. Les alternatives de producció d'energia han anat fent figa les unes darrere les altres. Llavors, les tallades de llum s'han anat solemnitzant: cinc hores, deu, vint... Algunes zones se n'han quedat sense dos i tres dies seguits. Ja imagineu el que això suposa. La pitjor part se l'emporten les llars i els oficis més modestos, tota aquella gent que no disposa d'altres mitjans per treballar i guanyar-se la vida.

A casa, preveient les tallades de llum intempestives de sempre, vàrem comprar un generador. Ha funcionat més aquests dies que en tot l'any. Tot i així, us haig de confessar que durant un mes i mig he anat arrossegant la carcanada al límit de les meves forces. Ara ja m'he revifat i començo a aixecar les orelles. Després d'aquesta rostida saheliana puc festejar discretament, amb vosaltres, els 72 de vida i els 48 de missioner d'Àfrica.

Quan la inseguretat es fa mestressa d'un país

Ja fa temps que els esdeveniments nacionals i internacionals ens fan anar d'Herodes a Pilat. Rodejats de malestar gairebé per tots costats (Magreb, Mali, Nigèria) no sabem ben bé quin pito tocar. Van començar els consolats i les ambaixades a donar l'alerta enviant un reguitzell de consignes a la gent dels seus països respectius. El govern callava i no volia posar més llenya al foc perquè era com un desprestigi nacional i un tancament de portes als estrangers. Els últims temps la situació s'ha empitjorat i la inseguretat s'ha fet mestressa d'uns i altres. A més, una mena de psicosi de no saber què passarà ni a on ens corca l'ànima. Ja no és solament a fora que hi ha baralles, atacs, morts i destrossa criminal. Fa un mes i mig, els terroristes varen atacar una caserna militar a Agadès. Un piló de morts i ferits. Fa quinze dies hi va haver un atac amb armes a l'interior de la presó de Niamey. Més morts i fugida d'una vintena de presoners, alguns terroristes. La setmana passada, repic d'atac a una caserna de Niamey sense morts aquesta vegada.

Ara, per accedir a segons quines avingudes o carreteres, s'ha de zigzagar entre rascles de punxes enlaire, blocs, bidons i neumàtics ajaguts. Les ambaixades i organismes internacionals s'han convertit en búnquers. No és la guerra però gairebé com si ho fos. Tinc por que vosaltres també us inquieteu i em demaneu de plegar vela. Doncs no, la població segueix treballant i deambula preocupada sobretot de com poder guanyar-se el pa de cada dia. Miro de fer meva aquesta filosofia i jo també vaig fent la meva feina. Mentre no em privin d'anar a Tillaberi i a altres llocs pels deures pastorals envers els grups i les comunitats, no em quedaré tancat a casa. No us ho creureu, però dir als policies de la barrera que ets un capellà de la missió catòlica és un molt bon salva conducte. Per altra banda ningú pot dir que hi ha més seguretat a la capital que a fora. Penso que aquest tipus d'inseguretat boirosa, que és i no és, només es pot vèncer amb la seguretat interior que cadascú ha escollit en la seva vida.

Ordenació del primer bisbe nigerí

Fa temps que el bisbe basc-francès de Niamey va demanar un auxiliar. Es refiava sobretot del seu vicari general africà i nigerí. Va preparar bé el joc i li va sortir la carta que desitjava. En Laurent Lompo és un xicot relativament jove que molts vàrem conèixer de seminarista. Fill de pagès, de la ètnia minoritària gurmanché, sense massa títols ni diplomes. El seu millor diploma és ell mateix. Si els fums del Vaticà no li pugen al cap, si el virus autoritari o l'afany de poder d'alguns bisbes no l'engloteixen, estem segurs que serà un bon pastor. Així ho va declarar el dia de l'ordenació: "No vull exercir el meu ministeri pensant amb la mitra i el bàcul, vull que tot passi pel meu cor amb senzillesa." Ha escollit com a lema: "Fa més feliç donar que rebre."

Entre les tres mil cinc centes persones aplegades al Palau d'esports hi havia una bona volada de musulmans amics, coneguts i representants oficials. L'endemà, una delegació va anar a saludar-lo i li va dir que dues coses els havien impressionat molt. Primer va ser el fet de passar tres hores en una celebració plena de joia i dinamisme sense que ningú ni la multitud fes res fora de to. Després, varen admirar el coratge de tota la comunitat catòlica que provenia d'arreu del país i dels països veïns. Tothom va poder  festejar-ho en pau durant tot el sant dia. Les associacions islàmiques en canvi, ells mateixos doncs, tenien programada una assemblea i, degut al clima d'inseguretat, la varen anul·lar.

Francament, jo havia desitjat que en Laurent fos un dia bisbe i que succeís eventualment l'actual. Veient ja aquest desig realitzat en bona part, penso que més enllà d'un esplendorós dia d'ordenació, hi ha hagut un nou element important que marcarà el tarannà de la nostra església. És com una mena de "re-fundació" a través un fill del país. Hem guanyat arrels, experiència de vida més propera a la gent, coneixement de llengües i costums, treball en equip entre africans... És clar, caldrà sempre deixar que l'Esperit bufi com vulgui, més fort i més enllà de la mesura i l'espai que li solem concedir.

Tossudament decidits a educar

Hem acabat els cursos d'educació de base no reglada, d'alfabetització de joves i adults si voleu, i les estadístiques ens donen les mateixes xifres, si fa o no fa, d'ençà d'uns quants anys. Entre els dos grans sectors que cobrim, el gurmanché i el haussa, s'inscriuen uns 1.500 aprenents, fan l'examen final 1.200 i l'aproven entre 900 i 950. Déu n'hi do. Sense voler penjar-nos cap medalla fem agafar enveja a algunes institucions. Però no tot és bufar i fer ampolles. L'educació popular no reglada és menystinguda tot i que afecta el 70 o 80% de la població. Té poc recolzament oficial i els grans organismes prefereixen investir en el terreny escolar o acadèmic ja que aquesta mena d'educació no ofereix diplomes que "serveixin" per després. Educar a la base, acompanyar les persones perquè creixin com a tals i esdevinguin "algú" en la vida, és lent, llarg i dispendiós. No interessa massa als programes que promocionen un desenvolupament "visible", "ràpid" i "eficaç". S'ha de tenir fe, creguis o no en l'evangeli de Jesús. DNíger.Cat és una ONG que te seu a Figueres i a Barcelona. Cap dubte, ella té fe i ens ajuda. Vosaltres també teniu fe i ens doneu un bon cop de mà des de fa mitja eternitat. Rebeu feixos de gràcies.

No tot ens prové de l'exterior, ni seria bo que fos així. Entre el que les comunitats locals aporten i el que els mateixos aprenents cotitzen, ara ja s'autofinancen a 50%. Com anècdota us conto que un company congolès responsable a la localitat on hi ha un centre socioeducatiu que vaig fundar, ens ha fet saber que ell només va venir per dedicar-se al servei de la comunitat cristiana i que no té temps ni recursos per ocupar-se dels demés. Entre estires i arronses, aquesta estranya posició ha fet que l'equip d'animació d'allà (de majoria musulmana) s'hagi independitzat i es proposi cotitzar la totalitat del 50% que li pertoca. Jo caic de cul interiorment i no em faig mal perquè em plau molt aquesta iniciativa. ¿Des de quan donar a beure i a menjar als assedegats i afamats d'educació i de creixement humà no és una veritable moguda evangèlica?

Niamey, 21 de juny de 2013

Josep Frigola