Actualitat

06/05/2009

De la politització de la cultura

La cultura és, entre d'altres coses, la resultant d'una experiència vital i social col·lectiva de persones que comparteixen un mateix temps i espai (presencial o virtual). Quan interactuem anem construint maneres pròpies, pautes que ens ajuden a evitar la sensació de començar de zero i ens faciliten l'aprenentatge.

Una de les característiques més humanes és la capacitat infinita de crear i recrear aquestes maneres i pautes. La proximitat en el temps i en l'espai és l'element imprescindible per construir la cultura, així com la distància temporal i espacial és la condició bàsica per transformar-la. No és estrany, doncs, que generacions anteriors actuessin col·lectivament fent ús de símbols, un llenguatge i unes normes que no són les els actuals. Tampoc no ens hauria d'estranyar que dues persones nascudes i crescudes en llocs allunyats no coincideixin en un mateix ús.

No ens és permès viatjar en el temps, per tant, el salt generacional continuarà sent un factor de clar dinamisme cultural. Amb tot, sí que podem viatjar, a gran velocitat, per tot el planeta. El món ens hi empeny. I la conseqüència d'aquest fet és inversa. No es tracta de diferenciar-se per créixer, sinó d'aproximar-se per conviure. El potencial humà per aconseguir-ho és il·limitat, la plasticitat dels grups humans ho pot tot. Per tant, quan això no passa i ens trobem submergits en processos que neguen la identitat de l'altre (per assimilació o segregació), no hem de buscar raons en les característiques de la cultura, sinó en altres dimensions del comportament humà, en el poder per exemple.

La cultura, però, sovint esdevé un instrument per justificar o legitimar accions de domini dels uns sobre els altres, la història n'és plena. A Catalunya en tenim prou experiència. És per això que el sentit de responsabilitat històrica ens ha de conduir, com a poble, a ser més respectuosos amb el foment dels processos de trobada intercultural. I també per això no hem d'esperar que aquesta voluntat d'acció en una direcció concreta neixi de la inèrcia natural de les relacions entre les persones, sinó que hi ha d'haver un projecte polític sòlid i compartit que ho vulgui. Contràriament, estarem fent trampa. Les entitats socials i les ONG tenim el deure de recordar-ho als poders públics, tot exigint una clara despolitització de la cultura. De la creativitat cultural de tots plegats en depèn la possibilitat d'assolir-ho.