• Inici>
  • Actualitat>
  • "El rey del Gurugú" o el drama de la immigració vist per un gos

Actualitat

03/11/2015

"El rey del Gurugú" o el drama de la immigració vist per un gos

Marley és un gos rodamón que és adoptat per l’Abdul, un dels immigrants subsaharians que malviuen al Monte Gurugú, molt a prop de Melilla, esperant que els arribi el moment de saltar la valla i entrar a Europa. Què pensa aquest gos dels somnis dels subsaharians que habiten aquesta muntanya? Aquest és el fil argumental d'"El rey del Gurugú" una proposta de teatre social de La Nave Va i Cos a Cos Teatre, que s'estrena aquest dissabte 7 de novembre a l'Ateneu de Celrà, en dues sessions: a les 19 i a les 21h.

Marley arriba al campament, anomenat El petit Bamako, i descobreix que l’han adoptat com a gos guardià, per a què els avisi dels atacs de la policia marroquina, molt freqüents al Gurugú. I aleshores Marley s’adona que serveix per a alguna cosa, que és imprescindible, que
pot tenir una llar i crear uns llaços forts amb aquesta mena d’Ulisses del segle XXI, que es desviuen per arribar a la terra promesa que tan han somiat.

"El rey del Gurugú" és la narració del drama de la immigració des d’uns ulls de gos, una mirada alhora lúcida i desconcertada. És un projecte de Cos a Cos i La Nave Va, dues entitats dedicades a projectes teatrals de contingut social, tan artístics com pedagògics, que ara sumen els seus esforços per posar sobre l'escenari aquest monòleg de fort contingut social i en el qual el públic té un paper protagonista i actiu. 

El Monte Gurugú és un lloc de pas, la sala d’espera del paradís, en la que els immigrants subsaharians viuen en unes condicions molt precàries i permanentment a l’aguait dels atacs de la policia marroquina, que s’hi acarnissa. El Gurugú és un llimbs, una terra de frontera. També és, però, un lloc en el que la solidaritat entre els immigrants és molt comuna, el motor que els encoratja a continuar resistint.

«Volem que l’obra sigui una experiència per a l’espectador, que se’n senti part. El nostre plantejament és fer un espai escènic a tres bandes, despullat, en el que el públic segui damunt de mantes i coixins, entre plàstics i branques. Tot plegat per donar un ambient de lloc de pas, de precarietat, de frontera.», diuen des de les entitats.