Actualitat

08/10/2019

Els límits ètics del fotoperiodisme

Quina experiència humana hi ha darrera una càmera que enfoca un paisatge desolat per la guerra? Com influeix el bagatge de cada fotoperiodista i la seva visió del món a l’hora de mostrar-nos un aspecte de la realitat? Com influeix la línia editorial d’un mitjà de comunicació a l’hora de triar una fotografia o de censurar-la? I la part econòmica?

Dissabte passat vam tenir ocasió de gaudir de la representació teatral “El color de la llum” a la Sala La Planeta que indaga sobre els límits i les contradiccions del fotoperiodisme. Una sessió ben especial ja que formava part dels actes commemoratius del 25è aniversari de la Coordinadora d’ONG Solidàries, tal com va recordar a l’inici, el dramaturg i director de l’obra, Ferran Joanmiquel. El director ha treballat amb un equip format per una actriu i dos actors (Mireia Vallès, David Martínez i Jordi Subirà) que donen vida a les reflexions, anècdotes i dubtes, dels cinc professionals a partir dels quals s’ha creat la dramatúrgia. Són Sandra Balsells (present a la sessió de la Coordinadora), Joan Guerrero, Emilio Morenatti, Samuel Aranda i Marta Ramoneda, a qui es va entrevistar i de qui s’han transcrit, literalment, les entrevistes. El resultat és un espectacle de teatre documental que interpel·la els espectadors com a consumidors i consumidores que són de les imatges que apareixen als mitjans informatius.

Després de l’espectacle, es va obrir un col·loqui amb una de les protagonistes, la reconeguda i premiada fotoperiodista, Sandra Balsells, el gironí i valor en alça, Carles Palacio, la cooperant Anna Bonmatí d’Àfrica Viva, i els tres actors. I les preguntes del públic no es van fer esperar: “Quan tens al davant algú que corre perill i tens el dilema entre fer la foto o ajudar-lo, què ha de fer el fotoperiodista?” “Mai he estat sola, en una situació com la que descrius. En tot cas, si m’hi trobés estic segura que ja sabria el que he de fer. Ara, no podem perdre de vista que el fotoperiodista té com a objectiu fer la foto que ajudi a transmetre la informació. Si vol ajudar, que s’apunti a una ONG”, va dir de manera contundent Balsells.

Tant Palacio com Balsells van estar d’acord en què el fotoperiodista que es desplaça fins a un conflicte, no persegueix precisament el que s’anomena “una bona història” sinó que viatja fins al cor del conflicte pe viure-la de d’aprop i poder transmetre informació de primera mà. Aquest acord també va ser-hi en reconèixer que avui en dia hi ha morts de primera, de segona, i fins de tercera categoria. Això fa que segons quins cadàvers no apareguin als mitjans de casa nostra, i en canvi, no hi hagi massa escrúpols a l’hora de publicar imatges de morts de les zones en conflicte o dels països empobrits. Tot i això, per a Balsells “Hi ha un excessiu paternalisme visual i informatiu.” La fotoperiodista assegura que empaperaria la ciutat amb fotos molt dures per veure si reaccionem d’una vegada. S’ha de publicar tot”, va dir la fotoperiodista Sandra Balsells. Aquest punt no va aconseguir convèncer la platea, entre la que va haver-hi opinions molt diverses.

Sobre el “periodisme ciutadà” i la profusió de mòbils competint amb el fotoperiodista, els dos professionals van ser clars: el periodisme està en crisi perquè la informació és cara i la gent no vol pagar per accedir-hi. Però la imatge que fa qualsevol ciutadà, no podrà competir mai amb la que fa el fotoperiodista, no tant per la qualitat dels aparells amb les que es capten, ja que cada vegada hi ha mòbils amb càmeres més bones, sinó per l’ull del fotoperiodista acostumat a saber reconèixer quin és el moment informatiu, a saber moure’s sobre el terreny, a saber distingir el gra de la palla, i a captar imatges amb ànima, tal com algú del públic va defensar i agrair.