Actualitat

20/01/2009

Gener: triomf de la revolució cubana

L'1 de gener de 1959 va triomfar a Cuba una revolució popular que ràpidament va esdevenir l'esperança de molts pobles enfonsats a l'infern del món i d'altres que imaginaven la instauració del paradís a la terra. Les més diverses organitzacions i personalitats de tot el planeta varen rebatejar el lloc: La illa de les il·lusions. Però la veritable revolució, després de la lluita armada , acabava de començar. En els seus primers mesos es va aprovar la llei de la reforma agrària, que donava les terres a qui la treballaven i nacionalitzava altres que ,improductives , mantenien els seus títols de propietat en els despatxos de grans companyies nord-americanes i d'alguns potentats criolls. Llavors va començar la guerra, armada o desarmada, però sempre agressiva, des del gegant del nord contra els nans del Sud.

El govern dels EEUU i tot el sistema capitalista mundial van iniciar una ofensiva radical contra tot projecte llibertari a la petita illa. Van pensar, amb encert, que el que s'estava fent allà no constituïa un bon exemple per el continent oprimit, espoliat i humiliat durant segles. Aquest gegant era massa fort i Cuba va buscar ajuda. La va troba a URSS i en el camp socialista europeu. Llavors, el govern revolucionari cubà va poder respirar amb certa tranquil•litat i emprendre projectes que formaven el cor de la lluita guerrillera: la màxima educació escolar, una feina segura, una sanitat d'alta qualitat i un accés real, sempre per a tothom, als beneficis de la cultura, la ciència i els esports. Era un dret que exigia els millors valors humans que començaven a esbossar-se. S'estava forjant un esperit nou: la dignitat, l'altruisme, la cooperació, i la solidaritat internacional alçaven les torxes per un canvi radical de la vida.

El sosteniment d'aquests projectes estava avalat per un intercanvi comercial adequat entre les mínimes riqueses de Cuba i els seus pròspers aliats. És l'única justícia de que es pot parlar quan es relacionen els que tenen més amb els qui tenen menys. Però Cuba no podia escapar a la confrontació de la guerra freda. Lògicament havia de situar-se dins el camp que la recolzava i això li va comportar moltes variacions en els seus projectes. Es va socialitzar a la manera d'aquell socialisme, quasi tota la vida. Es va dir adéu al sistema capitalista. I tot no va ser bo, com succeeix en qualsevol història. El somni cubà, encara sense oblidar els seus colors originaris, es va tenyir de tints estranys i pràcticament es va vestir com mai havia imaginat.

Aquella revolució fundada en els més bonics ideals, al defensar-se, no va poder assumir els malabarismes perfeccionistes de la imaginació i va trencar les expectatives de gran part de la societat. Van aparèixer desercions. Molts van marxar del país i molts van intentar entendre les circumstàncies i van seguir endavant. Es van viure anys molt difícils. Encara més difícils van venir més tard, quan va desaparèixer el socialisme europeu i la illa es va veure amenaçada per totes parts. Les dificultats materials van augmentar i les angoixes davant el futur també. No obstant, ningú va quedar desemparat i malgrat totes les adversitats el poble cubà va seguir sent un dels pobles més alegres del món. Com si ningú pogués donar-li credibilitat al final anunciat pel realisme. I no hi va haver final, sinó altra vegada un inici, l'inici del miracle d'aguantar les conquestes socials aconseguides i veure un camí estripant algunes vestimentes.

Avui Cuba es manté i va orientant els seus projecte. Però res ha d'afectar a la legítima propietat que sobre la seva nació va arribar el procés revolucionari cubà. L'imperi vol el retorn del altrehora sistema capitalista. Cuba es nega i intenta els canvis necessaris per una utopia vivent que, encara en les ferides, insisteix en continuar lluitant. Un projecte històric que proclama el dret a mantenir la recerca d'un Món Millor i Possible per a Tothom. Però l'imperi no accepta que Cuba canviï per si mateixa i augmenta el seu odi visceral cap a ell. Vol que Cuba no encaixi en el món actual, que no pugui fer cap canvi, que Cuba no deixi de ser el lloc on tants cansaments i sacrificis alteren la vida del poble i que tant espanta altres pobles. No vol que Cuba abandoni el seu discurs i les accions on globalitza la fraternitat universal. A l'imperi l'interessa desprestigiar aquesta globalització. Vol que Cuba continuï sent aquesta petits porció de la humanitat que quixotescament es va atrevir a desafiar-lo burlant-se a les seves espatlles i que per si mateixa o inclòs condemnada perla resta de pobles, es vagi esgotant fins l'últim estretor.

I si Cuba no pot fer els canvis necessaris, Cuba no encaixarà en el món. La fi de la revolució serà una mera qüestió formal. Si això passés, l'imperi potenciarà encara més la indiferència cap a les conquestes revolucionaries,. Es tractaria d'una catàstrofe inabastable, perquè Cuba és més que la terra dels cubans. Cuba ja és una memòria imprescindible per el mon enter. I ho és perquè ha fet brotar unes encreuades on la desesperació i la felicitat semblen donar-se la mà. Si aquesta unió és capaç de crear la voluntat que necessitem. Llavors l'esperança no serà un terreny tou en les lluites de la humanitat.

El projecte revolucionari cubà ens va posar de ple en al definició de la vida. Estava clar des de l'inici que l'abisme entre el món ric i el pobre ja resultava inflamable. Llavors es amb aquesta possibilitat on tots ens poder cremar, on més ens apropem a la realitat i a la història que el capitalisme imposa. Per això Cuba, malgrat les ferides per on avança i pel sol fet de seguir existint, amb les seves immenses veritats, constitueix l'advertència més generosa pel món en que vivim: o el canviem o ens quedem sens ell. Aquesta es l'essència de la revolució Cubana: l'irrenunciable plantejament de que el planeta es de tots per igual i que en la responsable, cooperativa i humana intensitat del sistema de vida que tinguem està la supervivència de l'espècie humana.