• Inici>
  • Actualitat>
  • Gustavo Duch: «El nostre sistema alimentari acapara terra que maltracta amb verins fins a deixar-la estèril»

Actualitat

21/11/2016

Gustavo Duch: «El nostre sistema alimentari acapara terra que maltracta amb verins fins a deixar-la estèril»

El passat mes d’octubre es va presentar a Sarrià de Ter l’Associació La Xicoina, una entitat que té com a objectiu la promoció de l’alimentació sana i conscient i d’hàbits de vida respectuosos amb el nostre entorn. L’encarregat de fer la presentació va ser Gustavo Duch, expert i activista en sobirania alimentària i col·laborador en diferents mitjans de comunicació. Des de l’entitat, se li ha fet la següent entrevista.

La Xicoina és una planta que quan floreix cap al mes de maig tenyeix de blau els camps, els solars abandonats i els vorals dels camins a Sarrià de Ter i altres indrets gironins. Per això vam pensar en donar-li el seu nom a la nostra associació: “La Xicoina de Sarrià de Ter”. Com a entitat, ens proposem posar a l’abast de tothom mecanismes per accedir a aliments ecològics i propers i crear consciència sobre l’impacte que té l’agroindústria en la nostra salut i en el nostre Planeta.

A principis d’octubre, doncs, vam presentar públicament la nostra entitat i vam pensar en Gustavo Duch per ajudar-nos a difondre el missatge de la sobirania alimentària, i vam aprofitar per fer-li aquesta entrevista:

Gustavo, com s’inicia el moviment per la sobirania alimentària?

A vegades penso que devia ser com tants fenòmens de la naturalesa en el què milions d’individus, de forma sincronitzada, decideixen néixer, florir, pol·linificar... perquè d’alguna forma, a finals dels 90, milions de camperols i camperoles van expressar en idiomes diferents, i en silencis també, el mateix crit. Eren expulsats de la seva terra, treballant només per al benefici de la indústria alimentària, jornalers en cultius d’exportació, polítiques alimentàries decidides en despatxos centralitzats... eren realitats que els feien impossible viure autònomament, de ser camperols. I van decidir voler recuperar la seva capacitat de decidir. Al voltant de la Via Campesina se sumen ja més de 250 milions de famílies camperoles.

Actualment, demanem que l’ecofeminisme sigui al centre de les reivindicacions d’aquest moviment per aconseguir que la transformació sigui realment complerta. Quins avenços s’estan fent en aquest sentit? Creus que s’està tenint en compte els drets i el reconeixement de les dones?

El sistema alimentari capitalista, el que volem canviar, té una recepta molt simplona: acumulació de capital com a objectiu, productivisme salvatge com a mecanisme i confiança cega en el mercat lliure; tres biaixos androcèntrics claríssims. Malgrat que ens ha costat entendre aquesta relació, ja que són molt forts els ressorts que ens han inculcat i són els paradigmes que es venen en totes les tribunes, la sensibilitat i la persistència amb la que els moviments feministes han traslladat les seves reivindicacions estan fent canviar aquestes mirades. Com diu el propi moviment, amb les ulleres del feminisme posades no només es veuen els privilegis que un gènere té sobre l’altre, sinó que és una talaia per veure les indicacions d’un camí que mai s’hauria hagut de deixar de banda: posar la vida en el centre. I en el moviment de la sobirania alimentària és clar que finalment el que perseguim és això, una agricultura que essent sosteniment de vida per a qui produeix els aliments, asseguri aliments sans per a tota la població. A vegades, en dir-ho o escriure-ho sembla tan obvi que sorprèn pensar com hem arribat a l’extrem contrari, ja que el nostre sistema alimentari acapara terra que maltracta amb verins fins a deixar-la estèril, obliga a treballar amb llavors que, tal com un oxímoron, no es poden reproduir i, tot i que els seus productes són verds, és una màquina d’escalfar el planeta. Un sistema alimentari, en definitiva, instal·lat en una mort que mai serà vida.

Quan a la Xicoina ens vam reunir per debatre sobre els valors que han de sustentar la nostra activitat, vam fer l’exercici d’imaginar-nos com volem que sigui el nostre poble en un futur no tan llunyà. Com visualitzes el nostre país d’aquí a un parell de dècades?

Imaginem-nos el gall del penell. Des de fa molt de temps, només ens indica un punt geogràfic, el que diu que el creixement econòmic perpetu és la forma de gestionar el món i que si s’ha de competir, si s’han d’aniquilar recursos i explotar els ésser humans, no importa. Només en alguna ocasió, com quan s’observen els problemes del canvi climàtic, arriba una brisa que mou el penell cap a un altre lloc més amable, és el capitalisme verd que ens explica que aquest creixement pot ser ecològic i just, tot i que bé sabem que és un discurs de prestidigitadors. I, aleshores, apareix un vendaval, un huracà que li dóna la volta al pobre gall i ens parla de la salvació del meu país, de la meva regió, dels meus súbdits. I s’aixequen murs per aïllar-se i poder seguir en la bombolla del creixement i el consumisme. Només s’obren les tanques per sortir a robar recursos. Tornar als petits pobles, físicament o mentalment; refer la comunitat i les ajudes mútues; trencar la centralitat dels governs i impulsar les governances locals; advocar i saber fer un decreixement energètic; fonamentar i supeditar l’economia als recursos locals gestionats ecològicament; apartar la propietat privada i deixar espai per als bens comuns; reprendre la centralitat de l’agricultura coma a sector primari i principal; enterrar la competició per a que la cooperació amb les cèl·lules annexes sigui la norma... és una altra possibilitat. Perquè el gall, mogut per l’alè i els sospirs de gents petites, ja tingui Nord.

Com podem contribuir des de l’àmbit local a promoure els principis de la sobirania alimentària?

Les propostes són múltiples o millor infinites. I és lògic ja que la proposta de la sobirania alimentària es construeix des de l’àmbit local. Es tracta d’estimular la nostra creativitat per proposar accions i iniciatives que prioritzin el sector primari al nostre voltant, des de la dignitat i el reconeixement que a aquestes tasques la suposada modernitat ha extirpat. Recuperar terres abandonades per a l’agricultura, estimular circuits curts de comercialització (mercats de pagès, venda directa, els canals de la compra pública, etc...), formació per a persones que volen dedicar-se al sector primari, facilitats per a la transformació dels productes amb obradors municipals o col·lectius...En els darrers anys aquestes mesures estan essent recollides en molts documents elaborats des dels moviments socials com La Carta per a la Sobirania Alimentària des dels Municipis. Una lectura a socialitzar.

Entrevista de Pilar Martínez (La Xicoina) per a Solidaries.org