• Inici>
  • Actualitat>
  • Jaume Soler: «Arbúcies i Palacagüina s’agermanen per construir un món més just i solidari»

Actualitat

16/09/2015

Jaume Soler: «Arbúcies i Palacagüina s’agermanen per construir un món més just i solidari»

Soarpal és una entitat d’Arbúcies que realitza projectes de cooperació a la població germana de Palacagüina, Nicaragua. Des del 1986, els dos municipis treballen conjuntament per aconseguir els seus objectius i transformar el seu entorn. Per descobrir aquesta “relació bilateral", parlem amb el president de l’associació, Jaume Soler.

Jaume Soler, president de Soarpal. Contacte.

Què és Soarpal i quins són els seus àmbits d’actuació?

Soarpal és una ONG de cooperació al desenvolupament centrada bàsicament en Nicaragua i, més específicament, en Palacagüina. Soarpal neix del treball que, a partir del 86 i fins al 94, fa la comissió d’agermanament Arbúcies-Palacagüina, que era la coordinació d’entitats i persones que donaven suport a l’agermanament que el 86 havien signat els dos ajuntaments. En aquell moment, era una feina de coordinació. Soarpal i el seu homònim d’allà, que és Fundarpal, ens hem quedat com a responsables de la gestió de projectes i de la vitalització de l’agermanament. Som uns dels actors principals.

Com i per què neix aquest agermanament?

L’agermanament neix formalment el 86 fruit d’una visió i consciència política. Com tothom sap, el 1979 es produeix el triomf de la revolució popular sandinista. Aquest esdeveniment provoca que la solidaritat prengui cos i, sobretot, és a partir del testimoniatge i presència de mestres catalans que van a Nicaragua l’any 80, a fer alfabetització, que comencem a aprofundir, a tenir informació i fer actes divulgatius de la situació política del país llatinoamericà. Per tant, hi havia un interès de base.

El 79 hi ha les primeres eleccions, una autèntica democratització. Molts dels temes de cooperació que abans no existien comencen a prendre forma gràcies a algunes forces polítiques dels ajuntaments que posen l’accent a les lluites internacionalistes. Nicaragua és una de les que té més ressò. Hi havia un pòsit i una identificació amb la Nicaragua sandinista.

L’anècdota ve perquè uns advocats de la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Catalunya viatgen a Nicaragua el 82-83, i s’emporten l’encàrrec de trobar a Catalunya un municipi que li interessi agermanar-se. Aquesta gent també havia elaborat per aquelles dates un informe contra la llei antiterrorista Corcuera, per demostrar la seva anticonstitucionalitat. L’Ajuntament d’Arbúcies es va posicionar en contra d’aquesta llei i, per fer-ho, va demanar l’informe. Aquests advocats van pensar que si érem un ajuntament sensible a temes antirepressius, podíem ser sensibles també a temes de cooperació internacional. Per aquest motiu, ens van venir a veure, ens van fer la proposta i això ens va portar a crear l'agermanament.

Què s’ha aconseguit fins ara?

Necessitaria una hora. Fa 29 anys que es va començar l’agermanament, per tant, resumir-ho tot és difícil. Però ho intentaré. S’han fet més de 60 projectes i hi ha hagut 31 brigades de voluntaris que han volgut col·laborar. L’activitat, a més, no s’ha interromput mai, malgrat que els últims anys eren només dues persones.

Hem d’entendre, però, que nosaltres no som l’agermanament, som una part. Dins l’agermanament, fem unes funcions concretes, com són atendre les demandes i necessitats dels companys de Palacagüina, i a partir d’aquestes, intentar buscar recursos. Però a part d’això, com diu el lema que vam signar el 86 quan vam fer l’agermanament, hi ha un contingut que va més enllà dels recursos i de l’assistencialisme. Arbúcies i Palacagüina són dos pobles de mons diferents que s’agermanen per intentar construir un mon més just i solidari. Per tant, hi ha un contingut – i ho dic sense embuts- ideològic, una cosmovisió per transformar el món.

Quin va ser el primer projecte?

El primer de tots va ser cobrir el sostre d’un cinema, els anys 86 i 87. Era una cosa molt necessària perquè, al ser un poble frontera de guerra, vivia unes tensions brutals. La població necessitava un lloc d’esbarjo, on la gent s’oblidés de la guerra i dels morts. Posteriorment, s’han anat fet demandes d’escoles i altres serveis que semblen més bàsics.

A partir del 2004-2005, vam entrar a una etapa en què els projectes havien de ser de formació i educació, perquè, si no, l’assistencialisme podia fer la trampa. Nosaltres crèiem que, precisament, les tècniques assistencialistes són una manera de tirar els diners, i constitueixen l’antítesi del que creiem que ha de ser la cooperació i la solidaritat. A partir d’aquest moment, tot es va vehicular en la formació a través de l’alfabetització de Palacagüina. Un exemple és l’Escuela Campesina, per formar els camperols amb tècniques alternatives per garantir la seva autosuficiència.

Com comentaves, rebutgeu l’assistencialisme i defenseu una relació bilateral de coneixement i col·laboració. Què heu après de l’altra banda?

Aquesta col·laboració de dues vies aporta diverses coses. Des d’Arbúcies, benestar i aspectes econòmics, i des de Palacagüina, des de la seva pobresa digna assumida amb voluntat de canvi, rebem un esperit de lluita i voluntat de transformació.És una relació bilateral que rebutja la caritat, que és un recurs fàcil per tranquil·litzar consciències i no pas per transformar el món.

Des de fa unes dècades, els agermanaments estan disminuint. Quina creieu que n’és la causa?

A Nicaragua tenim 36 agermanaments que jo conegui, però en actiu, en queden molt pocs. Això és producte dels canvis polítics que s’han produït. Els tripijocs partidaris dels últims anys han provocat que els agermanaments morin o es quedin congelats.

Per què és important que existeixin?

En aquest moment, tenim l’ocasió de rellançar i reivindicar el valor dels agermanaments, perquè, per sobre d’altres col·laboracions del món de la cooperació, té aquesta voluntat de doble via i, per tant, propicia un coneixement molt directe entre persones reals, concretes i específiques. Les brigades en són un exemple molt important. Tot això fa possible que l’esperit de la cooperació i la solidaritat es mantingui viu. No és la solució ideal, perquè també té els seus problemes, però és la via menys contradictòria.

Aquest 2015 ha estat un any d’aniversaris per a l’entitat: 35 de la CNA, 29 de l’agermanament amb Palacagüina, 36 de la revolució sandinista.

Com cada any, fem un acte a la plaça de la vila d’Arbúcies. Ho vam fer el 27 de juny i es resumia en dos elements importants: el primer, la presència de l’ambaixadora de Nicaragua en representació del govern de Nicaragua i, segon, un acord de ratificació de l’agermanament. Hi ha la voluntat de les quatre parts per tal que l’agermanament continuï sent una eina de transformació i canvi entre els dos pobles.

Precisament, aquest agost, la CNA35 va marxar a Nicaragua. Soarpal hi va ser?

Durant la nostra estada allà, no vam coincidir-hi. Els tres membres de Soarpal que eren allà no van poder assistir als actes. Ens hem solidaritzat amb els companys que porten el pes de la iniciativa, però, lamentablement, no vam poder-hi ser.

Quins són els reptes de l’agermanament?

Tots, queden tots. La realitat d’aquest moment d’aquí i d’allà necessita transformació. Realment, els objectius finals i ideals que vam firmar als inicis, per desgràcia, i fent autocrítica, no s’han aconseguit. Estem lluny. Només cal que mirem tot el tema de l’Orient Mitjà, de la immigració i dels refugiats. Com estem tractant-los des de casa, amb egoismes i barreres. D’aquests errors n’hem d’aprendre. A través de l’agermanament, no amaguem els errors i continuem fent propostes de futur que ens ajudin a construir una realitat diferent.