• Inici>
  • Actualitat>
  • Joel López: «Estem fent la feina que haurien de fer els Estats»

Actualitat

28/04/2015

Joel López: «Estem fent la feina que haurien de fer els Estats»

NouSol és una associació socioeducativa de Girona, fundada el 2008, que impulsa projectes i petites associacions locals que treballen amb col·lectius en situació de vulnerabilitat o exclusió social. Des del 2014 forma part de la Coordinadora d'ONG Solidàries. Hem entrevistat al seu director tècnic, Joel López, perquè ens expliqui els quatre projectes que tenen actius a països com Senegal, Tailàndia i el Marroc.

Joel López, director tècnic de NouSol. Contacte.

Com neix NouSol?

El 2007 anava a fer un documental sobre un home que volia agafar una pastera cap a Espanya.  Aquest senyor, l’Aliou, no va aconseguir-ho perquè el dia abans li van robar els diners. Tenia un petit restaurant anomenat Tangana (que en senegalès vol dir calent) on hi treballava una nena petita que es diu Fatoumata. Jo estava allà cada dia i, després d’informar-me, vaig saber que ni ella ni els nens de la família del costat anaven a l’escola. Veient aquella realitat, vaig posar-me en contacte amb els meus amics, i vaig dir «mireu, hi ha aquests tres nens. Si entre tots posem 5 euros al mes, els podem matricular a l’escola.» Evidentment, coneixent el context del Senegal, els vam posar a una escola privada perquè a la pública, l’assistència no és obligatòria. Així va néixer NouSol, d’aquest viatge. Al principi, no volíem fer una ONG, però ja que havíem començat...

Si haguéssim de trobar un denominador comú dels vostres projectes, segurament, seria que us centreu en els infants.

Hem anat evolucionant. El que fem nosaltres és impulsar petites associacions locals. Tots els projectes que tenim es basen en la cooperació i en el treball amb xarxa amb una altra associació que està fent feina amb gent d’allà. Per exemple, a Tailàndia vam iniciar una col·laboració amb una educadora social que portava un orfenat. Nosaltres el que hem fet és ajudar a que el projecte creixi. Sempre, des d’un punt de treball, no de diners. Cerquem els treballadors  adreçats a les necessitats de l’entitat. Primer, coneixem una realitat, llavors ajudem a créixer i, quan ja estan preparats, marxem. No fem tasques assistencials, treballem de tu a tu, respectant els pensaments i com funciona la seva societat.

No sou paternalistes.

Exacte. Treballem de tu a tu. Com que no hi ha diners ni material pel mig, tot és més fàcil.

Què heu après d’aquests nens?

És increïble conèixer els nens dels països del sud. Són molt humils i t’ensenyen moltes coses. De seguida que els ofereixes alguna cosa, estan encantats. Tenim l’anècdota d’una professora de francès que va venir aquest últim any. Se’ns van presentar 400 famílies amb els seus nens plorant perquè volien fer francès. Vam fer-ho com vam poder i vam haver d’escollir-ne només 100. La professora va dir que mai a la seva vida havia conegut uns nens tan il·lusionats com ells, participant, volent aprendre cada dia més, alçant la mà... Amb 4 cosetes, ja són feliços.

Com avança el projecte Inch’Allah, Chaima, del Marroc?

Tot el que estem fent al Marroc és impressionant. Estem treballant una problemàtica que no està identificada allà, que és l’endogàmia. Tot comença amb la Chaima. Jo vaig anar al Marroc a fer un documental anomenat "Entre dos mons" que tractava d’1 persona de cada continent que vivia a cavall de dues cultures. El meu protagonista d’Àfrica és en Zaid Baalil un noi de 24 anys marroquí que va venir a Catalunya amb 14 anys amagat sota un camió. Quan vam arribar a casa seva a Aghbala vam conèixer a la Chaima, la seva germana que estava malalta.

Des de NouSol, vam voler ajudar-la i fer-li un diagnòstic mèdic. A partir d’aquí, ens vam posar en contacte amb el doctor Saul Martínez, especialista en la malaltia de Huntignton, i ens va derivar a l’Hospital Sant Joan de Déu, amb la doctora Belen Pérez Dueñas.Tot va començar per casualitat, només per diagnosticar aquesta nena. Finalment, vam poder portar la Chaima a Catalunya el maig del 2014 on va estar tres mesos i va ser tractada a Sant Joan de Déu. Des de llavors, NouSol proporciona un medicament que necessiten tres afectats d'AG1, perquè no es fabrica al Marroc.

Però no era l'únic cas.

En el moment que vam començar a treballar a aquella zona del Marroc, a l’Atlas, ens vam adonar que hi havia moltes persones amb discapacitats psíquiques i físiques en una zona molt petita. Vam investigar fins que vam arribar a la conclusió que era per la problemàtica de l’endogàmia.

Com treballeu aquesta problemàtica?

Jo vaig estar 8 mesos allà, fent un treball titànic. Hem de sensibilitzar  les famílies i al govern. L’endogàmia és una característica del món musulmà. Però, a més, al Marroc, hi ha el factor geogràfic i el tema amazic. Antigament, al nord d’Àfrica, els amazic eren els pobladors originaris. Llavors, van arribar els àrabs per envair el territori i els amazics es van retirar a zones més inaccessibles, com el desert, muntanyes de l’Atles, el Sàhara... Què passa? Hi ha una gran confrontació entre els àrabs i els amazics, molta desconfiança. Els amazics només es volen casar entre ells, per raons ètniques i econòmiques. Practiquen l’endogàmia per mantenir les posicions familiars. Fa segles que es casen entre 4 o 5 clans familiars. Fruit d’això, surten malalties raríssimes. Per exemple, vam descobrir-ne una molt rara que només compta amb 50 casos al món. Lluitem contra això identificant els casos mèdics, mostrant-ho a les autoritats del Marroc i sensibilitzant a la població.

I el projecte de Tailàndia?

Hi ha una educadora social a Tailàndia que decideix tornar al seu poble natal, al nord, per fer un petit orfenat amb les comunitats ètniques minoritàries que hi viuen. Amb el tema de la colonització, les potències es van repartir aquella zona, fent unes línies rectes al país que no contemplaven la geografia i les tribus que hi vivien. Què va passar amb això? Que a la part nord del país, hi viuen ètnies minoritàries que no tenen res a veure, que no parlen la mateixa llengua, ni practiquen la mateixa religió. Han quedat totalment fora de la societat. De fet, a Tailàndia, moltes tribus no tenen carnet d’identitat, no existeixen. Per aquest motiu, aquesta educadora va anar a casa els seus pares, a un petit poblet a la frontera de Laos, per ajudar-les. És una casa d’acollida per a nens de famílies desestructurades que necessiten una llar. Nosaltres hem ajudat a l’orfenat a créixer. Ara estem al  màxim de la nostra capacitat, amb 22 nens. Estem molt contents.

Quins problemes us podeu trobar a l’hora de treballar fora del vostre país?

El tema de la cooperació està molt idealitzat. Des d’aquí, imaginem que anem a un lloc i la gent està organitzada però que no compta amb els recursos necessaris. Llavors arriben els blanquets i els donen un cop de mà. No, no és així. Quan arribes al país, veus que has de crear la xarxa de zero. La cooperació significa enfangar-se, treballar amb gent, enfrontar-se amb les diferències, acceptar les jerarquies de la societat on treballes...S’ha de ser pragmàtic.

Al vostre web, expliqueu que la vostra missió principal és aconseguir els “Objectius del mil·lenni”. Teniu l’esperança d’acomplir-los?

Els objectius, com bé saps, ara es revisaran, perquè no se n’ha aconseguit cap. Però manen els interessos i importen molt poc les persones. El cas dels immigrants que volen creuar el Mediterrani per arribar a Itàlia i que moren allà és un clar exemple. Europa dóna lliçons morals a altres països i llavors deixa notícies com aquesta. Els objectius són irrealitzables a curt termini, però potser no a llarg termini. Tenim un problema de base i no fem res per solucionar-lo. Nosaltres intentem lluitar, però moltes coses haurien de canviar. Estem fent la feina que haurien de fer els Estats.

Francament, sorprèn veure una ONG de només 7 anys de vida que porta 4 projectes a diversos països i amb un capital humà de 27 persones.

Som molt pocs però amb molta voluntat. En el meu cas, és la meva forma de vida, com a fotoperiodista i cooperant.

Quins altres projectes teniu en ment?

Ara estem molt enfeinats amb el projecte del Marroc. L’any vinent viatjo a Cuba per fer un documental sobre la transició cubana.  A veure  si trobem algun tema per cooperar. Com pots veure, els projectes no els pensem des d’aquí.