Actualitat

20/03/2012

La mirada al món de Bru Rovira

Pocs periodistes entre el públic que va assistir la setmana passada a la "trobada amb compromís" amb el periodista Bru Rovira, a la Fontana d'Or de Girona. Rovira, que va començar la seva trajectòria com a periodista en plena Guerra Freda, acabava d'arribar del Sahel. En aquesta lliçó de periodisme d'hora i mitja, ens va dur al Txad, que coneix bé, a Tunísia, Uganda, Somàlia i fins i tot, a una futurible Eurovegas.

Quan es va iniciar en el periodisme, els conflictes mundials tenien molt a veure amb les diferències ideològiques que dividien el món entre capitalistes i comunistes. Però amb la caiguda del mur, diu Rovira, els conflictes s'han anat desvestint d'ideologia política i adoptant més ideologia econòmica. Les regles del joc s'han tornat més complexes i són desconegudes per a la majoria dels mortals. Molest amb les etiquetes fàcils i la manca d'anàlisi, reivindica un periodisme més lent i humà, fet a peu de carrer, que escolti els veritables protagonistes; un periodisme activista que doni veu als més vulnerables i que trenqui la veu única que domina els mitjans de comunicació.

Voluntàriament aliè a la compulsió tecnològica que impregna la nostra vida -no té facebook-, per a Rovira la tecnologia no ens ha portat a disposar d'una millor informació o coneixement del món. I el paradigma d'aquesta sobreinformació és el vídeo Kony 2012. Els 80 milions de persones que ja l'han vist, segur que s'han indignat contra la crueltat d'aquest senyor abominable que dirigeix una guerrilla formada per nens soldats, ensinistrats per matar a sang freda. El vídeo, auspiciat per una ONG nordamericana i, segons Rovira, mal elaborat i mancat d'un context que situii el conflicte, ha donat la volta al món. Però difícilment retornarà la infantesa als nens soldats. Per al periodista, Kony 2012 il·lustra a la perfecció la desinformació que porta la tecnologia: «fets emotius i puntuals, efímers, posen de manifest una societat líquida, apuntada ja per Zygmunt Bauman, desorientada, incapaç de ser incisiva amb la classe política». Una societat que ha perdut la seva sobirania.

Amb aire proper però seriós, dels que han vist moltes pel·lícules amb final poc feliç, Rovira veu la revolta a Tunísia «amb tristesa». Perquè ha vist «com tota aquella gent que volia canviar la seva situació, queda atrapada en el sistema econòmic actual.» La seva decepció pel que va anomenar el ‘món de la protesta' inclou els indignats i indignades que, segons Rovira, no han sabut traduir en propostes reals el seu malestar. I per indignació, la que li provoca la fascinació dels nostres polítics pel projecte Eurovegas. Per a Rovira, el macrocomplexe del joc al Prat del Llobregat significaria la pèrdua de sobirania de Catalunya i la plasmació d'una pèrdua de rumb en el disseny del model de país. I es pregunta, «com es pot confiar a les màfies més relacionades amb el blanqueig de diner, la creació de llocs de treball?». I ell mateix es respon: «És la mateixa xocolata del lloro que s'ha venut als països africans».

Al Txad, per exemple, el 80% del cru és per a les grans petrolieres multinacionals que exporten el combustible. Només un 12% es queda al país. I no s'inverteix precisament en el benestar de la població, sinó en apuntalar el poder el cap d'estat, rearmar-lo, si cal, i perpetuar-se així, en el poder...sempre que el candidat no doni massa problemes a les empreses estrangeres que l'espolien. A l'Àfrica, conclou, «com més ric és el país, més perill té de conflicte».

En aquest repàs a alguns dels països africans, Rovira va denunciar que hi ha crisis humanitàries, com la del Sahel, que són previsibles. Però que els governs locals no se'n preocupen i a la comunitat internacional «se li'n fot». La societat es fragil·litza i acaba subsistint d'una ajuda humanitària que si no es gestiona bé, pot acabar cronificant la fam i distorsionant els mercats de producció local. Sobre els negocis especulatius amb els aliments -que fa que el blat que es reculli d'aquí a dos anys ja estigui cotitzant a la borsa-, va ser molt clar: «és un acte criminal».

Per a Bru Rovira, del segle XX vam aprendre que la llibertat és imprescindible. Però encara ens cal aprendre que la guerra és una gran aberració. Avui, diu Rovira, patim d'una mala gestió econòmica «en mans d'uns indesitjables», i això provoca massa patiment a milers de persones.