Actualitat

03/10/2012

Memòria i periodisme independent contra la impunitat

«La llibertat d'informació, sí que és una quimera» va arrencar Javier Couso en referència al reial post contra la independència de la setmana passada. «La llibertat d'informació no existeix perquè ens l'han tret». Couso, periodista i germà del càmera de Telecinco, José Couso, que l'any 2003 va ser assassinat a Bagdad per l'exèrcit nordamericà, va ser a Girona fent costat al FestiDok i reivindicant el periodisme independent i la lluita per la memòria, com a arma contra la impunitat.

Periodisme segrestat

Que la teoria del periodisme que s'ensenya a les universitats poc té veure amb la realitat de la professió, és una veritat fàcilment contrastable per diverses fonts. El que costa més, però, és treure l'entrellat de les empreses de comunicació que controlen tota la informació i darrera les quals hi podem trobar grans paradoxes com la del grup de José Manuel Lara, on es concentra alhora La Razón, d'orientació descaradament conservadora, i La Sexta, una cadena que vol ser d'esquerres. «El que hi ha és llibertat d'empresa, no de premsa. I per això, acabem tenint un únic discurs que és els dels grans empresaris», reitera Couso.

Malgrat tot, l'activista i periodista, reivindica el periodisme independent que fan mitjans com Rebelion o Kaosenlared i veu amb bons ulls l'anomenat periodisme ciutadà perquè democratitza l'accés a la informació i eixample el prisma informatiu. I en posa un exemple recent: les fotos i gravacions de la ciutadania, que han donat a conèixer «la brutalitat policial del 25-S».

Abans d'exposar el cas del seu germà, Couso aborda la manipulació informativa en els conflictes. Sobre Iraq, que coneix bé, es queixa que no se n'ha parlat prou tenint en compte que hi han mort un milió i mig de persones. Però és clar, «la premsa medeix la vida de manera racista. No val el mateix un mort iraquià que un d'europeu.» I fa èmfasi en què no se'ns dóna tota la informació. «Si en la primera Guerra Mundial, el 95% dels morts eren militars, a les guerres modernes, el 97% dels morts són civils.», assegura. I dintre els civils s'hi ha de comptar els professionals de la informació (conductors, traductors, càmeres, redactors...): només a Iraq n'hi han mort 400.

El cas Couso

El 8 d'abril de 2003, el càmera José Couso era a l'Hotel Palestine de Bagdad, on s'allotjaven molts altres periodistes estrangers. Un tanc nordamericà va disparar contra l'hotel i Couso va morir. El Pentàgon va al·legar que s'havia respòs al foc enemic, però la família i els amics han anat recollint proves del que consideren un assassinat fet amb premeditació. «L'oblit genera impunitat. Els familiars volem justícia i reparació», diu referint-se al procés iniciat ja al 2003 i que fins avui el manté al capdavant d'una batalla de tints novel·lescs on hi surten coneguts noms com Fernández de la Vega, Cándido Conde-Pumpido, Zapatero, Aznar i fins i tot Bush Jr. Una autèntica teranyina de polítics, militars, fiscals i ambaixadors, teixida amb l' únic objectiu de frenar la investigació de la mort de Couso. I wikileaks li ha donat la raó.

«No volien testimonis del què estava passant. Es pot perdre la guerra, si perds el control de la informació», assegura. Des de la presentació a la querella fins a l'actualitat, s'han anat aconseguint petites victòries. Una d'elles és l'ordre de búsqueda i captura a l'espai europeu, per als tres militars acusats del crim. I això, tot i els entrebancs: «Hem sabut pels cables de wikileaks que la llavors vicepresidenta del Govern, Maria Teresa Fernàndez de la Vega, coordinava un gabinet de crisi en contacte amb els EUA, per tapar la investigació.» També per wikileaks van saber perquè quan es van entrevistar amb el llavors fiscal general de l'Estat, Cándido Conde-Pumpido, aquest no mirava els ulls de la mare del periodista assassinat: «a nosaltres ens assegurava que faria tot el que estava a les seves mans per aclarir els fets, i llavors es reunia amb representants del govern nordamericà per fer tot el contrari». Couso va acabar la seva intervenció animant el públic a no rendir-se mai contra la injustícia i a «reivindicar la nostra condició de ciutadans lliures».

ÀLBUM DE FOTOS de la XERRADA >>

Un documental sobre un orfenat de Ghana guanya el Festidok 2012 >>