Nosotros y terceros, como proveedores de servicios, utilizamos cookies y tecnologías similares (en adelante “cookies”) para proporcionar y proteger nuestros servicios, para comprender y mejorar su rendimiento y para publicar anuncios relevantes. Para más información, puede consultar nuestra Política de Cookies. Seleccione “Aceptar cookies” para dar su consentimiento o seleccione las cookies que desea autorizar. Puede cambiar las opciones de las cookies y retirar su consentimiento en cualquier momento desde nuestro sitio web.
Cookies autoritzades:
Més detalls
MENU
25/03/2019

«La majoria de dones que es prostitueixen, ho fan obligades»

Begoña Iñarra va néixer a Bilbao. Després d’estudiar Química es va fer monja de les Missioneres d’Àfrica, les Germanes Blanques. Això l’ha dut a viure a la que avui anomenem R.D del Congo, i també a Uganda, Etiòpia, Moçambic i Kènia. Des del passat mes de setembre, i després de passar 4 anys a París, està implicada en el projecte Esperanza de les Adoratrius, a Madrid, que ajuda les dones a sortir de la prostitució i la tracta.

Des de la primera vegada que va viatjar a l’Àfrica, al 1970, fins avui, quins canvis hi ha vist?

Àfrica ha canviat moltíssim! Evidentment, els canvis varien en funció de cada país. El primer país on vaig viure és el que avui coneixem com a República Democràtica del Congo, la de l’est. Hi vaig anar a fer formació i hi tenia alumnes joves, però que eren més grans que jo. Havien estat a la guerrilla i el sentiment de la colonització encara el tenien molt arrelat. Se sentien molt sotmesos, inferiors. En canvi quan vaig tornar al Congo, uns 10 o 15 anys després, els vaig veure orgullosos de ser congolesos –això també era així abans- i de ser com són. Econòmicament el que ha canviat és que abans gairebé tots els països africans estaven lligats a les colònies. Tots els projectes de desenvolupament es feien des d’Europa i afavorien a Europa o als països occidentals.

L’altre dia un jove activista camerunès explicava en una xerrada que actualment hi ha una "revolució" a Àfrica, liderada per la gent jove i enfocada a frenar l’espoli dels recursos naturals. Ha percebut també aquest canvi?

Sí, des de fa força temps. La part anglòfona sempre anava per endavant de la part francòfona, a l’hora de reclamar justícia, i ara són similars. Als joves els falten mitjans, però és cert que a tots els països africans hi ha més joves reivindicant els seus drets. Tenim el cas d’Algèria, on els joves estan sortint pacíficament a manifestar-se per demanar un canvi. També a Camerun trobem molts joves compromesos. Abans també n’hi havia, amb el moviment africanista, però ara hi ha un ressorgiment dels moviments socials. És el cas també del Senegal o Etiòpia on hi ha hagut molt d’espoli de terres a mans de grans companyies. I ara, hi ha joves i agricultors que s’estan rebel·lant contra això. A l’Àfrica hi ha un subsòl riquíssim! Quan veus que el cacau europeu ve gairebé tot d’Àfrica Occidental i que allà no hi ha fàbriques per transformar-lo! No s’hi pot comprar cacau bo! Han d’unir-se moviments i països diferents. Si no ens unim, podem fer ben poc per a la transformació de la societat.

La riquesa d’Àfrica és també la seva condemna?

Sens dubte! Fa anys, em vaig trobar a Tanzània un amic meu, que és pare blanc, congolès de l’est. Venia de passar uns dies de vacances amb la família i li vaig preguntar com estava el seu pare. En aquell moment, acabaven de descobrir petroli al llac Kivu. L’amic em va dir: “Estava explicant al meu pare que han descobert petroli al llac Kivu i va exclamar: ‘Senyor, Déu meu, què t’hem fet perquè a sobre ens enviïs petroli?!”. Els països que estan en pau són els que no tenen grans recursos.

Es parla també de la corrupció de molts governs africans…

És cert que la corrupció és molt forta. Però aquí també, eh? I qui ha començat a alimentar la corrupció? Per exemple a Nigèria, que és un cas que m’indigna. Abans era el país africà que més petroli tenia. Per tant, era riquíssim. L’any 2000, en el moment de condonar el deute a Nigèria, van haver-li de donar ajudes perquè tirés endavant… amb la riquesa que té el país! Això és una vergonya, un escàndol! Les empreses europees i occidentals han alimentat la corrupció perquè el sistema els afavoria. És impossible amb els acords comercials que els imposem, amb el que encara en treuen les empreses europees, que un país tiri endavant…

A Europa ara li preocupa la colonització xinesa de l’Àfrica...

La Xina està fent el que hem fet els occidentals a l’Àfrica durant moltíssims anys. I a sobre, nosaltres ho hem fet d’una manera més profunda perquè hem intentar imposar també la cultura occidental, perquè era l’única que consideràvem cultura. I l’Àfrica de per sí, és un imperi cultural… i també econòmic, però no deixem que ho sigui. Les dones i els joves són l’esperança d’Àfrica. Les dones són les que creen ponts entre organitzacions, les que van creant xarxa... són les grans promotores del desenvolupament, de moltes iniciatives de l’economia social.

Durant més de 10 anys, vostè ha fet incidència política a la Unió Europea en qüestions econòmiques per aconseguir unes relacions més justes entre Àfrica i Europa. Hi ha algun acord del qual estigui especialment orgullosa, d’aquesta etapa?

Hem aconseguit petites victòries, però no hem guanyat la guerra. En l’àmbit dels medicaments, vam aconseguir millorar la qualitat dels medicaments que s’exporten a Àfrica. Però potser la victòria més gran va ser la d’aconseguir que els retrovirals gratuïts arribessin a Kènia. La sida ha fet estralls a l’Àfrica. Quan van sortir els retrovirals jo estava lluitant a Europa, i llavors vaig anar a Nairobi, on vaig coincidir amb 6 o 7 persones amb les que havíem estat lluitant pels medicaments de qualitat. Vam fer un grup potent i vam aconseguir que els primers retrovirals gratuïts arribessin a Kènia. També vam aconseguir el primer acord sobre la venda i control d’armes, a finals dels noranta, però ha estat una petita victòria ja que s’havien de complir 8 punts - com no vendre armes a països a llocs en conflicte o amb dictadures-, que la UE va començar a saltar-se, sobretot a partir de la crisi. Un altre acord aconseguit és en referència a la cadena segura de l’extracció dels minerals en conflicte -com el coltan o l’or-, o el de rebaixar el tant per cent obligatori dels agrocombustibles al 2020.

En els processos migratoris que veiem de l’Àfrica cap a Europa, la dona és la que s’endú la pitjor part. Vostè que treballa en l’acollida de dones immigrades, amb què es troba?

Et puc parlar sobretot del procés migratori de la dona nigeriana. A Nigèria, com a molts llocs d’Àfrica, veuen a través de pel·lícules o vídeos, una Europa on tothom viu de meravella, amb cases enormes, amb piscina… Primer emigren perquè no tenen cap sortida, cap futur… i no tenen res a perdre. Hi ha, a més, certa tradició que siguin les noies les que surtin i aportin diners perquè la família pugui construir una casa i viure millor… així que la família també empeny la noia cap a Europa. Aquesta, acaba buscant algú que l’ajudi en el seu camí i apareix la proxeneta, que acostuma a ser una dona que ella mateixa ha estat víctima de la tracta. Llavors fan una mena de pacte religiós. La proxeneta paga el viatge, promet un treball per la noia a Europa, i que un cop hagi pagat el deute contret –que no diu mai a quant puja-, serà lliure. A la noia li assignen un noi perquè la protegeixi en el seu trajecte pel desert, que farà en bus i a estones caminant, fins arribar a Libèria, Tunísia, Algèria i ara, sobretot, al Marroc. Un cop en aquests països fronterers, ja les obliguen a prostituir-se, el temps que calgui fins que les posin en una pastera que arribarà a Itàlia. Llavors, quan surtin dels centres que són els equivalents als nostres CIES (Centres d’internament d’estrangers), ja les esperen les màfies que les duran, primer cap al Nord, i després cap a França, Alemanya o Espanya. Allà els diran que tenen un deute d’entre 50 i 90.000 euros i les obligaran a prostituir-se fins acabar de pagar-ho. A Paris, al Bois de Vincennes, està ple de nigerianes, en condicions terribles, i prostituint-se dia i nit, plogui, nevi o ventegi… fins que paguin el deute.

Cal il·legalitzar la prostitució per eradicar-la?

Si no hi hagués demanda, no hi hauria prostitució ni tracta de persones. Fa molts anys que treballo amb prostitutes, algunes trans… S’hauria de fer com a Suècia, on fa 20 anys que tenen una llei de prostitució zero i ha acabat canviant la mentalitat dels suecs: avui el 79% dels homes suecs creuen que la prostitució no hauria d’existir, i la prostitució a Suècia és quasi nul·la. En canvi Espanya és el país líder en prostitució a Europa. És una vergonya! En segon lloc, però a molta distància de nosaltres, hi ha Alemanya. A Madrid, a més de nigerianes hi ha també llatinoamericanes, haitianes... és més variat. Veig clients cada cop més joves i això fa que cada cop es demandin noies més joves. Hem de fer campanyes potents per eliminar la prostitució. La majoria de dones que es prostitueixen, ho fan obligades.

Un problema afegit de moltes d’aquestes dones és el no tenir papers.

Sí, ens preocupem més de si hi ha un immigrant de més, que no de les víctimes de ser un sense papers. És un fet que està passant a tota Europa. I això dificulta la nostra tasca! Costa molt que et facin confiança. Algunes de les prostitutes amb qui contactem, no et reconeixeran que són víctimes de tracta de persones fins al cap d’un any de tenir-hi contacte. Tenen por.

Tracta de persones, explotació sexual, desemparament dels menors no acompanyats, deshumanització de les polítiques migratòries, esclavitud domèstica…. hem perdut el nord a Europa?

L’Europa dels Drets Humans s’ha quedat al preàmbul, on tot el que s’hi recull no té valor jurídic. En la majoria dels tractats comercials que la UE ha signat, amb el suport de tots els estats membres, ja no es respecten els drets humans perquè sempre és la gran empresa qui surt guanyant… Parlem molt dels Drets Humans, però fa molt de temps que no es respecten.

Ni drets humans ni ecologia, una altra de les seves causes. Vostè sempre diu que tenir cura del planeta és cuidar la vida.

Hem pres consciència que som part de la natura i que per tant estem en relació amb tot i som corresponsables que això xuti. Com en el Titànic, si s’ofeguen uns, ens ofeguem tots. Això ens obliga a ser solidaris entre nosaltres. I lligat a la solidaritat hi ha el decreixement. El creixement continuat del PIB ens porta al desastre. Un amic meu d’ATTAC Paris, Serge Latouche, sempre diu que no cal mirar el decreixement com un sacrifici sinó entendre que abaixant la producció tothom podrà gaudir del planeta.

En el seu article de l’Agenda Llatinoamericana 2019, hi recull nombroses iniciatives de l’economia social i solidària. Un altre món és possible?

Sí, i tant! Hi ha nombroses bones pràctiques que donen peu a l’esperança.

Algun exemple d’aquestes bones pràctiques que hagi vist en els seus viatges a l’Àfrica?

En alguns llocs de Moçambic i inspirats per les cooperatives de Modragon, hi ha una unió de cooperatives amb agricultors, que funcionen molt bé. Tenen una zona de formació, una zona d’agricultura, de transformació de productes socials... A Burkina Faso, per exemple, amb el karité com a producte estrella, s’han organitzat cooperatives de dones per transformar la nou de karité. La venen al mateix país i l’exporten al comerç just. N’hi ha moltes més!

Amb el suport de

Amb la col.laboració de