Ceuta també existeix!

PER FLORA RIDAURA. Article sobre la situació a la frontera sud.

Aquest agost he fet de voluntària a l'Associació Elín, que dóna acollida i suport als immigrants que resideixen al CETI (Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes), a Ceuta.

Els nois del CETI -la majoria de menys de 30 anys- parlen de Ceuta com d'una "presó dolça" perquè si bé hi tenen allotjament i alimentació, en no poder-ne marxar i no tenir-hi gaire res a fer, se senten presos, amb la vida a mans d'altres.

La majoria provenen de països de l'Àfrica subsahariana però també d'Algèria, Síria o Bangladesh. N'hi ha amb estudis universitaris i n'hi ha que han anat poc o mai a l'escola. Però tots coincideixen a dir que al seu país no tenen futur i que han marxat per poder fer realitat els seus somnis, estudiar, treballar i tenir un sou que els permeti viure amb dignitat. En el cas de les noies (en una proporció d'1/25 respecte els nois), sovint emigren per fugir de matrimonis forçats: volen una nova oportunitat per a decidir per elles mateixes. A tots plegats els espera un llarg camí, en vehicle i a peu, travessant 3 o 4 països, passant pel desert, sense aigua ni menjar, fins arribar al Marroc on s'amagaran als boscos que hi ha prop de la frontera, esperant l'ocasió d'entrar en territori espanyol. L'estada al bosc pot arribar a ser d'un any i allà no hi ha res. S'han de fer cabanes amb branques, han de rentar-se al rierols, passar fred i gana... Però sobretot hi passen por. Por que arribi la policia marroquina -finançada amb diners europeus- i els desallotgi a cops, cremant i destruint les seves pertinences, por que els preguin el mòbil i els pocs diners que tenen, o pitjor encara, que els retornin al desert, abandonant-los a la seva sort...

I arriba un dia en què són molts. Potser cinc-cents. I senten que ha arribat el moment d'intentar traspassar la tanca. Ho provaran per terra -saltant la doble tanca de sis metres amb concertines (ganivetes)- o per mar -nedant des de la costa marroquina fins a Ceuta, vorejant la tanca que arriba fins a la platja-. La policia marroquina i la Guàrdia Civil són allà per impedir, com sigui, que arribin a territori espanyol. Cops que provoquen trencadures, estirades que els fan talls amb les concertinas a braços i cames, pilotes de goma contra els flotadors dels que s'aproximen nedant, devolucions "en calent"... La vulneració dels drets humans fonamentals és un fet quotidià a la frontera sud d'Europa, des de fa anys, sense que les denúncies de les diferents organitzacions humanitàries que donen suport a les persones migrants hagin tingut cap efecte, ni en l'àmbit polític ni en el judicial.
Però malgrat tot hi ha persones que finalment arriben a Ceuta, on són fitxades i conduïdes al CETI. Allà hi viuran mentre es fan les corresponents investigacions, ja que arriben indocumentades. Si el seu país les reconeix i té un tractat d'extradició amb l'Estat espanyol, seran deportades. Si no, les hauran de deixar quedar a territori espanyol.

El temps al CETI sol ser d'uns 5-6 mesos. Cada cert temps es permet que un grup passi a la península. Llavors, solen arribar a alguna casa d'acollida d'Andalusia (de CEAR, Creu Roja,...), i s'hi poden estar tres mesos. A partir d'aquí, s'hauran de buscar la vida.
El temps al CETI es viu com una pèrdua de temps, amb la por de la possible deportació i la incògnita d'on i quan s'arribarà a la Península. Per això és tan important la feina que fan entitats com l'Associació Elín. Allà els immigrants hi troben acollida, respecte, humanitat i són tractats com persones. Hi troben la possibilitat d'aprendre castellà, persones amigues disposades a escoltar i a orientar-los, persones disposades també, a denunciar les situacions d'injustícia que viuen.

Aquesta realitat, a la frontera sud, existeix des de fa més de 16 anys. Durant aquest temps, per l'Associació Elín han passat 14.000 persones, amb noms i cognoms, rostre, història i somnis... I hi seguiran passant.

No importa si les condicions s'endureixen, si els polítics se'n renten les mans, si no en parlen als seus actes de campanya. No importa si aquest drama diari no apareix als grans mitjans de comunicació. Ceuta, i tot el que implica, existeix. I els qui hi arriben i els qui els volem acollir no deixarem de manifestar-ho.

Flora Ridaura Isern és membre de la plataforma Girona Acull i ha estat voluntària a l'associació ELIN.

Publicat al Diari de Girona>>