Guayaquil, la Perla (Wuhan) del Pacífic

PER XAVIER JARA. L'autor parla de la greu afectació del COVID-19 a Guayaquil, capital de la província del Guayas, a l`Equador.

Generalment als llatinoamericans ens caracteritza la nostra manera oberta d’interactuar amb la resta del món, és per això que moltes vegades i quan el temps acompanya (o no) ens relacionem de manera diferent a com ho fan els veïns del país al qual (per desgràcia nostre) vam haver d’anar fugint del nostre.

La província del Guayas, amb la seva capital Guayaquil, la segona ciutat més important de la República de l’Equador i el port principal, és una ciutat acollidora, riallera, rumbosa, però també una ciutat on es veu que les diferències socioeconòmiques són enormes, suposo que com a tota gran ciutat. El cas és que aquestes primeres línies són per posar-vos en situació -per dir-ho així, del que ens diferencia dels europeus.

El que realment em porta a escriure aquestes línies és el patiment que a dia d’avui està passant la gent de la meva província i ho vull denunciar. Tot seguit n’exposo unes quantes realitats.

Quan el desembre de 2019 les autoritats xineses van identificar el contagi d’alguns habitants de la ciutat de Wuhan, principalment de persones vinculades al mercat de mariscs del sud de la ciutat, el món no tenia ni idea de què se li tirava al damunt.

Guayaquil, epicentre sud-americà del COVID-19

Entre l’1 de març -primer cas confirmat- i el dia d’avui (13 d’abril) hi van 7.466 casos positius, 333 morts i unes altres 338 defuncions probablement degudes al COVID-19 segons dades oficials. Dades que, segons la policia, no tenen res a veure amb les d’ells. Cadàvers tirats pels carrers esperant que les autoritats sanitàries en facin l’aixecament, la qual cosa pot trigar més de 48 hores.

Que trist que és veure com una mare plora en comprovar que el seu fill o filla ha mort a casa sense cap mena d’ajuda sanitària ja que el sistema està col·lapsat. Pensar que l’amor de la seva vida és capaç de matar estant mort, sembla el guió d’una pel·lícula d’en Tarantino.

I què fa el govern? Doncs bàsicament dir que la culpa de tot és de l’anterior president, Rafael Correa, sense donar la cara públicament i governar a base de twits; aquest és el dia a dia de Lenin Moreno, president de la República de l’Equador.

Durant els primers dies, el seu vicepresident, un home el cognom del qual és difícil de pronunciar, Otto Sonnenholzner, va estar de gira per diferents països promocionant la seva més que possible candidatura a les eleccions generals, malgrat la crisi sanitària que estava i està vivint el país.

I el sistema sanitari? Totalment col·lapsat, juntament amb el sistema funerari de la ciutat, enterrar un mort és car, però ara n’hi ha que especulen amb el preu i volen fer el seu agost en plena crisi sanitària.

Els metges denuncien que les autoritats els amenacen amb deixar-los sense llicència per poder exercir la medicina si filtren o denuncien la realitat del que succeeix en els seus centres de treball, en aquest cas els hospitals.

Recordeu l’avió de KLM que hi anava a repatriar uns ciutadans estrangers que eren a la ciutat de vacances? Doncs aquell avió no va poder aterrar a les pistes de l’aeroport José Joaquín de Olmedo de Guayaquil perquè la senyora Viteri, alcaldessa de la ciutat, va dir que ningú de fora trepitjaria territori nacional i va entravessar furgonetes al mig de la pista per evitar-ne l’aterratge.

Recordo com el 2016 el país es va enfrontar a la catàstrofe que va ocasionar un terratrèmol i se’n va recuperar notablement perquè el seu govern va avantposar la necessitat humana a la cobdícia corporativa. Aleshores no es va perseguir l’oposició i es va abraçar les víctimes, quelcom diametralment oposat al que fa avui el govern, el quals, si el goses criticar, no dubta en plantar-te la policia a la porta de casa teva.

Guayaquil requereix una altra mena d’ajuda, no ens fan falta els crucifixes, ni les oracions (o no solament), el que realment es necessita en aquesta situació són la ciència, els medicaments, les mascaretes, les infermeres i el personal mèdic, atès que hi ha un percentatge molt alt de professionals sanitaris infectats per treballar sense la deguda protecció, simplement perquè no n’hi ha.

Estem ben lluny de sortir d’aquesta crisi sanitària, lluny de veure una llum, només una llum, perquè el final del túnel es presagia obscur i dolorós.

Xavier Jara, és equatorià resident a Santa Eugènia de Ter.