L’economia de cures o la invisibilitat de l’aportació femenina al mercat

PER BERTA TRESSERRAS. Article sobre l'economia de cures o com posar al centre de l'economia aquelles feines que es troben fora dels mercats però que inicideixen directament en el benestar de la societat.

Si Zygmunt Bauman deia que “el PIB ho medeix tot menys el que fa falta perquè valgui la pena viure la vida”, el que es proposa l’economia social és, precisament, medir què és el que fa falta perquè valgui la pena viure la vida. I un d’aquests aspectes és el benestar de les persones.

L’economia de les cures situa al centre aquest benestar per sobre del capital però afegint-hi la importància de les cures en l’obtenció d’aquest benestar. Les cures fan referència a totes les feines domèstiques, des de que neix una persona, que faran que aquesta sigui capaç d’enfrontar-se a la vida. I aquestes feines les fan, majoritàriament, les dones. A saber: les dones treballen 21 hores més de mitjana que els homes en feines domèstiques i, com a conseqüència d’això, en bona part, el 42% de les dones rebutgen llocs directius de treball perquè se’ls fa difícil combinar les “cures” amb l’activitat laboral. En aquest sentit, l’economia de les cures posa de manifest que el canvi de distribució en el treball ha de passar per un canvi en la distribució social.

 El llenguatge com a expressió del sistema.

En general, estem més acostumats a encaixar, perquè és el que s’ha dit i sentit més, expessions com dones de fer feina, en comptes d’homes de fer feina i baixa per maternitat en comptes de baixa per paternitat, per posar alguns exemples. Per contra, parlem de reunions de pares, encara que hi assisteixen més mares que pares. El llenguatge no només és (en aquest últim cas de forma paradoxal) masclista, sinó que atribueix certs rols al gènere. I el llenguatge és una expressió del sistema. Per tant, denota que vivim en un sistema que atribueix les feines domèstiques a la figura femenina i que, a més, desvaloritza aquestes feines, quan són les que permeten que l’individu, acabi sent autosuficient, flexible i disponible per a treballar en el mercat i ser el màxim productiu possible (en termes d’acumulació de capital). Aquest individu és el que l’Amaia Pérez Orozco descriu com el “treballador xampinyó”, perquè “brota tots els dies plenament disponible per al mercat, sense necessitat de cures pròpies ni responsabilitats sobre cures alienes, i desapareix un cop fora de l’empresa”.

Tot i així, no ens podem permetre ser treballadores xampinyons perquè la vida i el seu benestar són importants. Per tant, quan no es pot ser treballador xampinyó és quan vénen els problemes, problemes que segurament afectaran a més dones que homes per el que dèiem abans: les feines que garantitzen aquest benestar han estat atribuïdes a les dones. I és per això que aquestes feines formen part del que l’economia de les cures vol posar al centre del debat: les dimensions emocionals i afectives com a part dels processos que sustenten la vida i el benestar. Per tant, la transformació de l’economia de les cures ha de començar per recuperar aquesta dimensió invisibilitzada de les feines que es troben fora dels mercats i, amb això, promoure una redistribució de les feines, del temps i dels recursos.

Berta Tresseras és voluntària del projecte Pam a Pam de Setem Girona.

Publicat al Diari de Girona >>