Les vulneracions a la llibertat d’expressió

PER SUSANA PÉREZ SOLER. Aquesta periodista parla dels darrers atacs a la llibertat d'expressió, llei en mà, i demana reformes urgents d'aquesta legislació repressiva.

L’ofensiva contra el referèndum de l’1 d’octubre, ara fa un any, va comportar l’inici d’una onada repressiva a la llibertat d’informació amb tancament de pàgines web, agressions a periodistes i l’entrada de les forces de seguretat de l’Estat a les redaccions de mitjans per identificar diversos periodistes. Des d’aleshores, les mossegades a la llibertat d’expressió i al dret a la informació arreu de l’Estat no s’han aturat: el raper Valtònyc ha hagut de fugir a Bèlgica per evitar entrar a la presó, van detenir per terrorisme i rebel·lió membres dels CDR després que aquests fessin talls en carreteres i peatges, i l’actor Willy Toledo ha passat una nit al calabós per haver insultat Déu.

Alguns periodistes fa temps que s’han organitzat per denunciar aquests i d’altres fets. El grup de Periodistes Ramon Barnils, per exemple, ha impulsat el Mapa de la Censura, on recull situacions que vulneren la llibertat d’expressió i d’informació dels ciutadans i els periodistes als territoris de parla catalana. Des del 2015, any en què es crea el mapa, s’han comptabilitzat més de 500 incidents. A l’Estat, la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació, apareguda el 2014 i integrada per organitzacions de periodistes, advocats, consumidors i activistes, fa feina en la mateixa línia en l’àmbit estatal denunciant els casos més greus i demanant canvis en matèria de legislació.

La llibertat d’expressió no és absoluta i té uns límits establerts, però en els darrers anys la Justícia ha demostrat dificultats en la seva gestió. Els problemes rauen en la mateixa legislació, més enllà de la interpretació dels jutges. Repassem-ne algunes lleis. En primer lloc, la llei orgànica de seguretat ciutadana del 2015, aprovada només amb uns pocs vots del PP i amb un recurs d’inconstitucionalitat encara pendent de resoldre’s, que va incorporar tot un seguit d’infraccions i sancions contràries al dret a manifestar-se en un sentit ampli.

Les organitzacions en defensa de la llibertat d’expressió assenyalen que la majoria de multes posades en virtut d’aquesta llei són per l’article que recull “les faltes de respecte o consideració a l’autoritat”, un calaix de sastre on caben moltes coses. I recorden que les normes sancionadores han de fer servir termes clars i precisos per impedir que els jutges suplantin el legislador. A l’empara d’aquesta llei s’han sancionat ciutadans que han intervingut per aturar un desnonament o han ocupat un banc per protestar contra la crisi financera.

A més de la llei mordassa, com popularment es coneix la llei de seguretat ciutadana, la reforma del Codi Penal ha resultat encara més nefasta per a la llibertat d’expressió. L’any 2015, després de l’atemptat de Charlie Hebdo, un pacte entre el PP i el PSOE va endurir tots els delictes de terrorisme. Sota aquesta modificació s’emparen, per exemple, les sancions contra els rapers Pablo Hasél o Valtònyc i les detencions de membres dels CDR.

D’altra banda, el Codi Penal encara recull articles polèmics que contradiuen la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquests articles són, entre d’altres, el d’injúries a la corona i el d’ofensa als sentiments religiosos, i han servit per sancionar el cantant César Strawberry, la tuitaire Cassandra i més recentment l’actor Willy Toledo.

El que hauria de ser excepcional, o fins i tot inexistent, s’ha convertit en un degoteig constant de casos. Els artistes són acusats d’enaltiment del terrorisme (delicte tipificat amb pena de presó) i els ciutadans que expressen lliurement la seva opinió a les xarxes socials corren el risc de ser sancionats. Són temps d’involució i repressió. La legislació necessita reformes urgents, no fos cas que, com ironitzava fa uns dies en un vídeo l’artista Albert Pla: “Tothom es caga en tothom i jo a l’escenari no em puc cagar en ningú.”