Per què l’exèrcit no garanteix la seguretat que demana la població civil

PER NÚRIA CUADRAT. Tot i que l'economia de guerra no para de crèixer, no es tracta d'una prioritat ciutadana ja que no resol els seus problemes ni garanteix la seva seguretat.

Des que Espanya va entrar a formar part de l’OTAN (1982), s’ha participat en la Guerra del Golf (1991), la de Iugoslàvia (1999), la d’Afganistan (2001), la d’Iraq (2003) i la de Líbia (2011)… Més de trenta anys participant en agressions protagonitzades pels EUA i els seus aliats de l’OTAN amb conseqüències terribles per a milions de persones, la majoria civils. Aquesta ha estat la contribució del nostre país en la seguretat col·lectiva. Paral·lelament, estudis i enquestes rebel·len que els principals problemes de la població espanyola són (i per aquest ordre[i]): l’atur (72.3%), la corrupció i el frau (44.8%), els problemes de índole econòmica (22%), els polítics en general, els partits polítics i la política (20.5%), la sanitat (11.7%), els problemes d’índole social (10.8%) i l’educació (10.3%)… Deixant al final del llistat com a principals problemes a l’Estat: les guerres en general (0.0%), el terrorisme internacional (0.6%), els nacionalismes, l’estatut de Catalunya i l’independentisme (1.8%), la falta d’acords i la inestabilitat política (2%) o la inseguretat ciutadana (3%) entre molts d’altres.

Així doncs, i contràriament al que se’ns intenta fer creure, el model de defensa militar (armamentístic i totalitari) no serveix per a afrontar els riscos i agressions de la població del nostre país, ja que la inversió militar i armamentista no és una prioritat de la ciutadania, i no respon en absolut a les seves preocupacions i problemes reals.

L’any passat (el 2016) es van destinar, en tot el món, 1.676 bilions de dòlars (tots ells diners públics) a la despesa militar[ii]. Així mateix, tots els governs europeus de països membres de l’OTAN van acordar de destinar un mínim del 2% del seu PIB a defensa, a la vegada que creaven nous sistemes de finançament per a investigació i desenvolupament militar[iii]. Coneixent que actualment Espanya hi dedica un 1,57%, això implica un augment durant els propers anys de la inversió pública espanyola en l’economia de la guerra.

Es constata, doncs, que l’economia de la guerra no deixa de créixer. Segons l’informe SIPRI, entre el 2012 i el 2016 s’han venut més armes al món que en qualsevol altre quinquenni des del 1990. Espanya ho ha fet exportant principalment a Austràlia, Aràbia Saudita i Turquia amb la vergonyosa classificació d’ocupar el setè lloc en el rànquing mundial d’exportació d’armes i  venent a països que participen activament en conflictes armats i on es vulneren sistemàticament els drets humans.

L’Estat espanyol no només inverteix els diners púbics en la seguretat col·lectiva que dicta l’OTAN, sinó que preveu augmentar-los. Entenent que l’OTAN acostuma a servir als interessos del Pentàgon (els EUA són la primera potència mundial en exportació d’armes, ostentant l’esfereïdora  xifra d’exportar un terç de totes les armes que es venen al món) i que aquest país segueix les instruccions de les seves multinacionals que abans d’intervenir en un conflicte han fet un minuciós estudi de costos i beneficis; queda clar que les actuacions d’aquest exèrcit “col·lectiu” no són en pro dels Drets Humans ni de la “seguretat col·lectiva”. I cal preguntar-se per què Espanya continua formant part de la que és la principal amenaça institucional a la pau i a la seguretat mundial.

Els bombardejos, els embargaments i les accions que afecten directament les poblacions civils  receptores de les “intervencions de l’OTAN” són presentades com a Guerres humanitàries, o ofensives militars humanitàries sota el pretext de la Responsabilitat de Protegir (R2P en sigles angleses) la població civil i la democràcia dels estats. Una nova forma de conquerir el món que garanteix la continuïtat de l’espoli dels recursos naturals que realitzen els 28 països membres de l’OTAN cap a la resta d’estats i regions del món.  Unes guerres ordenades i dirigides –en alguns casos- sense ni tan sols el consentiment del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del qual l’OTAN n’és subsidiària[iv] i, per tant, al marge de la legalitat internacional.

I l’estratègia de domini estesa des de l’OTAN arriba també a justificar les intervencions de les Forces Armades Espanyoles al món, incorporant noves doctrines militars que pretenen afegir a l’acció bèl·lica totes les altres capacitats de l’estat.  Així, s’apodera del lideratge de l’ajuda humanitària civil amb la denominada Ajuda humanitària i militaritza les polítiques de cooperació mitjançant les missions a l’exterior i la participació a la Força de Resposta de l’OTAN[v] (NRF en anglès)… O presentant com a “civils” les empreses militars privades que actuen directament en l’ofensiva i són coprotagonistes de la proliferació del comerç d’armes mundial.

Mentre la població espanyola veu amenaçada la seva supervivència a causa de l’atur i la corrupció, l’Estat espanyol, membre de l’OTAN, veu que totes les amenaces provenen del “Sud”, sense qüestionar-se la desestabilització que han produït les seves intervencions militars, ni les amenaces que el nostre modus vivendi representen per al Sud, resultat d’una globalització impulsada des d’Occident. Sembla que ningú se n’adoni que s’intervé en aquelles amenaces a la seguretat de les rutes del tràfic del comerç internacional, de les que depenen les matèries primeres i les energies cap a Occident en nom d’una democràcia i d’una responsabilitat (R2P) que no existeixen en els despatxos, ni en les institucions que intervenen en les missions.

Durant el 2016 Espanya ha destinat més de 17 mil milions d’euros (diners públics) a Defensa. Això, representa -segons els estudis del Centre Delàs[vi]– un 4% del pressupost total de l’Estat. Si realment es volgués protegir la ciutadania i garantir la seva seguretat, s’haurien d’haver destinat aquests 17 mil milions a Polítiques Socials i Econòmiques, que són les que realment garanteixen la plena democràcia i seguretat col·lectiva. Però l’Estat Espanyol ha disminuït la inversió pública en un 32% en el foment del treball, un 59% en infraestructures i un 24% en recerca, tres àmbits reals del foment de l’economia i la creació d’ocupació.[vii]

Si realment existís una coalició preocupada per aquesta seguretat col·lectiva, caldria imaginar com hauria pogut ser la seva intervenció a Afganistan, a Iraq o al Iemen. Una intervenció civil que realment anés enfocada a resoldre les amenaces i necessitats de la població d’aquests països i no als interessos comercials de la coalició com fa l’OTAN. En el cas del Iemen (sortida alternativa al Golf Pèrsic per a les exportacions petrolieres i situada a la regió per on circula el 8% del comerç mundial), quins són els interessos reals de les forces de seguretat col·lectiva en les que participen les Forces Armades Espanyoles?

Les suposades bondats humanitàries de les Forces Militars Espanyoles i les de l’OTAN es desmenteixen i aquests recursos, o una part d’ells, es podrien destinar al desenvolupament de l’economia real i productiva del nostre país o al desenvolupament humà de la població mundial. Els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS)[viii] que marquen la nova agenda internacional per eradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a tothom, es podrien assolir en els propers anys amb el pressupost mundial destinat a la guerra.

Cap exèrcit és capaç de garantir la plena ocupació, la persecució de la corrupció i el frau de la classe política i les empreses, o els problemes d’índole econòmica que tant preocupen a la població. Les amenaces reals que existeixen avui a casa nostra són unes amenaces que s’han d’afrontar des de les polítiques de la Seguretat Humana[ix] i no des de les polítiques de la Seguretat Militar.

Núria Cuadrat, tècnica d’Educació pel Desenvolupament. Coordinadora d’ONG Solidàries

[i]Font: Actualització enquesta març 2017 sobre els 3 principals problemes que existeixen actualment a Espanya: http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Indicadores/documentos_html/TresProblemas.html
[ii] SIPRI
[iii]NATO Wallesagreement:http://www.nato.int/cps/en/natohq/official_texts_112964.htm
[iv]L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (en anglès NATO, North Atlantic Treaty Organization) és una aliança militar intergovernamental basada en el Tractat de l’Atlàntic Nord o Tractat de Washington firmat el 4 de abril de 1949. L’article 7 del Tractat afirma el caràcter subsidiari de l’OTAN respecto de l’ONU.
[v][v]Fuerza de Respuesta OTAN. España, punta de lanza VJTF: http://www.defensa.gob.es/brigada-vjtf/es/que-es-nrf.html
[vi]La Despesa Militar d’Espanya:http://www.centredelas.org/ca/base-de-dades/pressupost-militar-a-espanya/despesa-militar-d-espanya
[vii]Font:http://www.centredelas.org/images/informe26_cat_web.pdf
[viii]ODS:http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/objetivos-de-desarrollo-sostenible/
[ix]Concepte de Seguretat Humana:http://www.un.org/humansecurity/es/content/el-concepto-de-seguridad-humana