Actualitat

18/06/2012

Quan l'economia i el capitalisme es tenyeixen de verd

Aquesta setmana se celebrarà a Rio de Janeiro la Cimera de les Nacions sobre Desenvolupament Sostenible de Rio +20. En aquesta trobada internacional, amb els principals caps d'estat mundials, es tornarà a parlar de desenvolupament sostenible, però les mesures difícilment arribaran. *Esther Vivas, reflexiona sobre com ens volen vendre la moto parlant-nos de capitalisme "verd" i "responsable".

Quan l'economia i el capitalisme es tenyeixen de verd 

«El verd ven. Des de la revolució verda, passant per la tecnologia verda, el creixement verd fins a arribar als "brots verds", que ens havien de treure de la crisi. L'última novetat: l'economia verda. Una economia que, contràriament al que el seu nom indica, no en té res de "verda", més enllà dels dòlars que esperen guanyar amb la mateixa aquells que la promouen.

I és que la nova ofensiva del capitalisme global per privatitzar i mercantilitzar massivament els béns comuns té en l'economia verda al seu màxim exponent. Justament en un context de crisi econòmica com l'actual, una de les estratègies del capital per recuperar la taxa de benefici consisteix en privatitzar els ecosistemes i convertir allò que és "viu" en mercaderia.

L'economia verda serà, precisament, el tema central de l'agenda de la propera Cimera de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible Rio +20, a celebrar-se del 20 al 22 de juny a Rio de Janeiro, vint anys després de la Cimera de la Terra de l'ONU que el 1992 va tenir lloc a la mateixa ciutat. I dues dècades després, ¿on ens trobem? On han quedat conceptes com "desenvolupament sostenible" -llançats en aquella cimera? O la ratificació de la Convenció sobre el Canvi Climàtic, que va establir les bases del Protocol de Kyoto? O el Conveni sobre la Diversitat Biològica promogut aleshores? En paper mullat, ni més ni menys. Avui estem molt pitjor que abans.

En aquests anys no només no s'ha aconseguit frenar el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, aturar la desforestació... sinó que, per contra, aquests processos no han fet sinó aguditzar-se i intensificar-se. Assistim, doncs, a una crisi ecològica sense precedents, que amenaça el futur de l'espècie i de la vida en el planeta, i que té un paper central en la crisi de civilització que enfrontem.

Una crisi mediambiental que evidència la incapacitat del sistema capitalista per treure'ns del carreró sense sortida on la seva lògica del creixement sense límits, del benefici a curt termini, del consumisme compulsiu... ens ha conduït. I aquesta incapacitat per donar una "sortida" real, l'hem vist clarament després de les fallides cimeres del clima a Copenhaguen (2009), Cancún (2010), Durban (2011) o a la cimera sobre biodiversitat a Nagoya (Japó, 2010), etc., on s'han acabat avantposant interessos polítics i econòmics particulars a les necessitats col·lectives de la gent i al futur del planeta.

En aquestes cimeres s'han plantejat falses solucions al canvi climàtic, solucions tecnològiques, des de les nuclears, passant pels agrocombustibles fins a la captura i emmagatzematge de CO2 sota terra, entre d'altres. Mesures que intenten amagar les causes estructurals que ens han conduït a la crisi ecològica actual, que busquen guanyar diners amb aquesta i que no faran sinó aguditzar-la.

Els vincles estrets entre aquells que ostenten el poder polític i econòmic expliquen aquesta manca de voluntat per a donar una resposta efectiva. Les polítiques no són neutrals. Una solució real implicaria un canvi radical en el model de producció, distribució i consum, enfrontar-se a la lògica productivista del capital. Tocar el nucli dur del sistema capitalista. I els que ostenten el poder polític i econòmic no estan disposats a fer-ho, a acabar amb la seva "gallina dels ous d'or".

Ara vint anys més tard, ens volen "vendre la moto" de l'economia verda com a sortida a la crisi econòmica i ecològica. Una altra gran mentida. L'economia verda només buscar fer negoci amb la natura i la vida. Es tracta de la neocolonització dels recursos naturals, aquells que encara no estan privatitzats, i transformar-los en mercaderies de compra i venda.

Els seus promotors són, precisament, aquells que ens han conduït a la situació de crisi en què ens trobem: grans empreses transnacionals, amb el suport actiu de governs i institucions internacionals. Aquelles companyies que monopolitzen el mercat de l'energia (Exxon, BP, Chevron, Shell, Total), de l'agroindústria (Unilever, Cargill, DuPont, Monsanto, Procter & Gamble), de les farmacèutiques (Roche, Merck), de la química (Dow , DuPont, BASF) són les principals impulsores de l'economia verda.

Assistim a un nou atac als béns comuns on els qui sortim perdent som el 99% i el nostre planeta. I especialment comunitats indígenes i camperoles del Sud global, cuidadores d'aquests ecosistemes, que seran expropiades i expulsades dels seus territoris en benefici de les empreses transnacionals que volen fer-hi negoci.

Amb la cimera de Rio +20 es busca crear, el que podríem anomenar, "una nova governança mediambiental internacional" que consolidi la mercantilització de la natura i que permeti un major control oligopòlic dels recursos naturals. En definitiva, facilitar el camí a les empreses transnacionals per apropiar-se dels recursos naturals, legitimant unes pràctiques de robatori i usurpació. La resposta és a les nostres mans: dir "no" i desemmascarar a un capitalisme i a una economia que es tenyeixen de verd.»

*Article publicat a Público, 17/06/2012.