• Inici>
  • Actualitat>
  • Sebas Parra: «El desenvolupament econòmic sense un desenvolupament humà previ és fictici, un fracàs»

Actualitat

12/03/2012

Sebas Parra: «El desenvolupament econòmic sense un desenvolupament humà previ és fictici, un fracàs»

Ara fa 11 anys naixia el col·lectiu gironí de suport a l'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador amb l'objectiu de donar suport a l'alfabetització del poble de Nicaragua i de cooperar amb l'entitat nica. Per aquest 2012, el col·lectiu gironí ha engegat una campanya de sensibilització sobre l'alfabetització i les llengües minoritàries i minoritzades, que té com a eix central el llibre «Ensenyar, aprendre salvar-se. Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takaia.».

Sebas Parra, del Col·lectiu gironí de suport a l'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador (AEPCFA)Contacte.

L'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador neix a Nicaragua l'any 1990. Quan neix el col·lectiu de suport gironí?

Immediatament després de la creació de l'AEPCFA a Nicaragua, es va crear una associació germana a Barcelona per difondre i cooperar amb tota la tasca que s'estava fent en matèria d'alfabetització i Educació Popular, organitzar alguna brigada i convidar a l'Orlando Pineda per explicar, aquí, la marxa de l'alfabetització. En una ocasió, va venir a presentar el llibre La montaña me enseñó a ser maestro a la Universitat de Girona, i a mi em va impressionar molt el personatge... I quan vaig llegir el llibre més, perquè parla de l'experiència de 4 anys alfabetitzant al departament de Río San Juan en unes condicions de guerra molt difícils. Llavors, vam començar a tenir algun contacte amb l'AEPCFA-Barcelona. Amb motiu del 25è aniversari de l'Escola d'Aduts de Salt, ara fa 11 anys, vam convèncer a l'antiga consellera de Benestar Social, Irene Rigau, de convidar l'Orlando a l'acte acadèmic central i va estar una setmana amb nosaltres, i a partir d'aquí vam decidir crear un col·lectiu de suport gironí a l'AEPCFA. 

Quin era el vostre objectiu inicial?

Donar suport a l'alfabetització del poble de Nicaragua cooperant amb l'AEPCFA. L'Orlando parla dels somnis del poble de Nicaragua: el primer era derrocar la dictadura, que era molt sagnant, especialment amb la joventut. I el 1979, amb la victòria dels FSLN s'acompleix el primer somni. I el segon somni era eradicar l'analfabetisme. Carlos Fonseca Amador, ideòleg del Frente, tradueix en termes polítics aquest somni i un dels punts programàtics dels sandinistes era fer una alfabetització massiva del poble de Nicaragua perquè tenien clar que si guanyaven la llibertat i començaven a refer el país, no ho podien fer amb una majoria de persones analfabetes. I, així, es porta a terme la gran gesta de la "Cruzada Nacional de Alfabetización" de 1980, per què, eradicar l'analfabetisme era un objectiu revolucionari.

Així doncs, hi ha certa vinculació històrica de l'AEPCFA amb el Frente Sandinista de Liberación Nacional...

L'AEPCFA neix per tal de preservar el model pedagògic de la Revolució Sandinista, que és un model mobilitzador, participatiu, no mercantilista, que apel·la a la consciència del poble, i acomplir el mandat de Carlos Fonseca Amador "y también enséñenles a leer"... però l'alfabetització no mira colors polítics ni religiosos: es dirigeix a tothom, i per tant, també als enemics del sandinisme.

Del Yo, sí puedo, al Yo, sí puedo seguir. En quin punt es troba l'alfabetització a Nicaragua?

El Yo, sí puedo entra a Nicaragua l'any 2005 i, coincidint amb el 30 aniversari de la Cruzada, el 23 d'agost de 2010, Nicaragua es declara territori lliure d'analfabetisme. Però sabem que és una declaració simbòlica: l'índex d'analfabetisme en la població de 15 o més anys és situa per sota del 5%, que és el que la UNESCO entén com a territori lliure d'analfabetisme, però en un país empobrit com Nicaragua encara tens un percentatge de nens i nenes que no van a l'escola, i això implica que tens la fàbrica de persones analfabetes oberta. Aquest any, per exemple, malgrat que s'ha tancat la matrícula amb un èxit extraordinari, i més d'1 milió 800 mil nenes i nenes aniran a l'escola, encara no s'ha aconseguit l'assistència del 100%. Per tant, malgrat l'èxit del rècord de matrícula encara no s'ha pogut evitar la possibilitat que milers de nenes i nens es sumin en un futur a la bossa d'analfabetes. Tot i així, ara mateix també s'està fent «la batalla del sexto grado» amb el mètode Yo, sí puedo seguir. Es considera que les persones que arriben al «sexto grado», no tenen possibilitat de caure en l'analfabetisme de retorn, perquè ja tenen els fonaments de lectoescriptura molt assentats. D'altra banda, es continua alfabetitzant la gent que encara no ha pogut accedir-hi.
L'any que es declara Nicaragua lliure d'analfabetisme, l'Orlando planteja un nou repte: alfabetitzar tota la costa Carib, la RAAN i la RAAS, que representa més de la meitat del territori de Nicaragua, però que en canvi, a nivell de població, representa un percentatge molt petit, sense que arribi a afectar la mitjana nacional en termes d'alfabetització. És a dir, malgrat que s'ha declarat Nicaragua territori lliure d'analfabetisme, pots tenir un 30-40% de persones analfabetes en algunes comunitats de la regió. Orlando diu que cal completar l'alfabetització del país i anar a les comunitats indígenes de la costa atlàntica: a la Nicaragua de la diversitat, dels mískitos, dels mayagnes, dels rama-kriole, dels garífons..... a més a més, algunes de les seves llengües estan en greu perill d'extinció. Per això, s'ha d'anar allà i alfabetitzar en les llengües que decideixin les comunitats respectant sempre els trets culturals de cada poble. I així és va comença per 411 km del Riu Coco-Wangki, en la frontera amb Hondures, fent servir una edició en mískitu del Yo, si puedo (el Yang, lika sipsna) i ara s'estan alfabetitzant comunitats de Kukra Hill i Bluefields en el sud...

Ens pots fer cinc cèntims del model metodològic de l'AEPFCA? 

El mètode Yo, sí puedo que fa servir l'AEPCFA té dues característiques: és el mètode més ràpid i econòmic de tots els que es coneixen. És un mètode alfanumèric, que va de lo conegut a lo desconegut. Tothom coneix els números del 0 al 25 o del 0 al 50, encara que no sàpiguen ni llegir ni escriure, perquè les economies domèstiques els necessiten. El mètode assigna una lletra a cada número i aquesta regla pnemotècnica facilita recordar la lletra molt millor i s'accelera l'aprenentatge. A més, és un mètode audiovisual. Nicaragua és un poble molt apassionat i amb molta tirada als culebrots. El Yo, sí puedo audiovisual mostra una simulació de classes que desperta l'interès de les persones participants sobre les vivències de l'Àngela, la profe, i l'alumnat. I en comunitats on no coneixen la tele, ha tingut un impacte molt fort, i ha enganxat molt la gent. És un mètode molt senzill, sense floritures però molt efectiu.

 

Des de l'AEPCFA parleu d'una visió àmplia de l'alfabetització, en tant que facilita la comprensió crítica de la realitat social, política i econòmica, en la que s'està alfabetitzant.

Per què és necessita l'alfabetització a l'illa de Rama Kay? Hi ha comunitats tan aïllades, que l'únic material escrit que he trobat que justifiqués la necessitat d'alfabetització és el rètol de la Coca-Cola o d'alguna de les moltes esglésies de tot tipus que s'hi poden trobar. Però la tesi de l'AEPCFA és que el desenvolupament econòmic sense un desenvolupament humà previ és fictici, un fracàs. I l'alfabetització n'és el motor del desenvolupament humà perquè t'obre la porta a la cultura lletrada... Perquè, com pots tecnificar l'agricultura, per exemple, si no pots llegir un full sobre quin tant per cent d'adob s'ha de posar? I per fer atractiva i útil l'alfabetització en una d'aquestes comunitats, se l'ha relacionat amb les necessitats més urgents dels camperols: amb la producció en primer terme. Se'ls diu: «vostè aprendrà a llegir perquè vostè plantarà mangos i si ho fa seguint aquestes instruccions, guanyarà deu vegades més, fent-lo tecnificat....» costa arrencar, però un cop arrenques, ja està. L'alfabetització és una eina que millorarà la teva producció i, per tant, la teva qualitat de vida i la de la teva família. La salut preventiva també la pots millorar perquè moltes de les malalties endèmiques estan vinculades a la higiene i a l'aigua. I hi ha tota una sèrie de qüestions bàsiques que posades en un fulletó, milloraran la salut col·lectiva. També hi ha el tema de la sostenibilitat ambiental. Allà s'està desforestant perquè es funciona encara amb llenya i pel robatori de fusta de les multinacionals. L'alfabetització també ajuda a fer una feina de conservació de la massa forestal i de reforestació. L'alfabetització és molt més que ensenyar a llegir i escriure...

Un dels projectes més recents de l'AEPCFA-Girona és la campanya de sensibilització que té com a eix vertebrador el llibre «Ensenyar, aprendre salvar-se. Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takaia.» Quin és l'origen d'aquesta campanya?

Hi van confluir la celebració del 25 aniversari de l'agermanament Bluefields-Girona en un temps de crisi en el què, amb l'excusa de la crisi, s'estan arrasant totes les polítiques públiques de cooperació i EpD, i un projecte antic de sensibilització a la ciutat de Girona que s'havia deixat córrer per no tenir les condicions per dur-lo a terme. Plantejàvem una campanya que no generés gaires despeses (ara seria difícil engegar algun projecte d'una certa envergadura amb diners públics) i que impliqués certa renovació metodològica. Vèiem com es repetien molt els mateixos formats: la conferència, la setmana de la solidaritat o fins i tot, actes on es frivolitza i desnaturalitza la solidaritat. I vam pensar en metodologies més horitzontals, més participatives, més cooperatives i en xarxa perquè llavors també t'ho fas més teu. Estem preparant un audiovisual i hi ha el llibre que ja s'ha presentat. Es va demanar a 60 persones que hi participessin perquè les mirades fossin diverses i plurals (hi ha periodistes, professors, escriptors, artistes, activistes). I es va demanar que, alhora, fossin agents actius de la difusió que volíem ver: ajudant a difondre el material als mitjans de comunicació i promovent presentacions-debat i grups de reflexió al seu entorn més proper.

En la presentació de la campanya a Girona vas parlar de diversos tipus d'analfabetismes. A quins analfabetismes hem de fer front, actualment?

Parlar d'analfabetismes a Catalunya avui és complicat perquè l'analfabetisme absolut està per molt per sota del 5% i ningú parla. Som un país alfabetitzat, tot i que a vegades això és fictici, i deixant de banda les migracions internacionals, no tenim res a comparar amb Nicaragua o, encara menys a l'Àfrica. Però l'analfabetisme és un concepte dinàmic: al segle XIX una persona analfabeta era la que no sabia ni escriure ni llegir i l'alfabet era l'únic codi que obria la porta a la cultura lletrada, a les formes d'expressió cultural, però al segle XXI han aparegut nous alfabets, nous codis, nous llenguatges i ara parlem d'analfabetisme digital per significar aquesta escletxa de la gent que té accés i capacitat per apropiar-se dels beneficis i oportunitats de les noves tecnologies o de l'analfabetisme polític.Com és possible que amb la que sabíem que ens venia a sobre, majoritàriament la gent treballadora votés els partits de dretes que van en contra dels seus interessos? Un universitari pot acabar els estudis com un gran ignorant i analfabet en qüestions econòmiques, polítiques o socials... Parlem, doncs, d'analfabetismes. Vam pensar que amb aquest llibre-eina era una bona manera de divulgar aquests temes que tant ens afecten a Catalunya o a Nicaragua, malgrat que sigui de formes molt diferents.

Un altre dels projectes de l'AEPCFA és l'organització de brigades. Però les vostres són un pèl diferents, no?

La d'aquest any serà una mica especial perquè es celebren els 25 anys de l'agermanament Bluefields-Girona i a més a més de la gent d'anys anteriors d'organismes que col·laboren amb nosaltres (Institut Paulo Freire, FETE-UGT, Òptics pel Món, Universitat de Sevilla, PNLA) preveiem representants d'algunes institucions. Aquest any, per tant, serà una brigada molt variada i això pot ser molt interessant perquè la mirada que fa una institució pública és molt diferent de la que fa un jove universitari o una sindicalista. Intentarem, com l'any passat, que en alguns punts la brigada pugui participar en el procés d'alfabetització des de l'inici: el "enamoramiento", el cens de la població, la tabulació del cens, l'organització dels punts del Yo, sí puedo i l'inici de les primeres lliçons. Podran viure tot el procés i en la època de pluges i això els permetrà entendre la dificultat logística i pedagògica i la complexitat política que pot suposar la participació de diferents institucions. Nosaltres sempre hem entès les brigades des d'una visió internacionalista i cooperativa perquè no oblidem que el model d'alfabetització que es vol preservar és el de la revolució, el model pedagògic és el de la Pedagogia de l'amor i el model de jove brigadista com a model d'home nou, per citar la coneguda frase del Che. Un model, lluny del "turisme solidari", que es reconeix en els valors de l'afecte, el compromís i la solidaritat. O com diu l'Orlando, «la disposición de darlo todo, sin esperar nada a cambio».

Ara que parlem de l'agermanament de Bluefields-Girona, amb motiu del seu 25è aniversari, com veus el seu futur?

Un agermanament es fa amb dues parts i jo crec l'agermanament amb Girona ha costat. I diria que més per Bluefields que no per Girona. Perquè a Bluefields, fora del parèntesi d'en Moisés Arana, hi ha hagut unes polítiques municipals liberals poc còmplices amb la solidaritat internacionalista que implica l'agermanament. I a més, com que està força incomunicat, ha facilitat poques brigades, poc intercanvi. No sé com anirà a partir d'ara, perquè sembla que la costa s'està despertant i podria ser una etapa diferent. Però, francament, com ara aquí la situació és la que és, continuaran havent dificultats per acostar aquests dos pobles. Jo crec que la prioritat ha de ser el desenvolupament humà, l'intercanvi. Que poguessin anar cada any 15-20 persones de Girona a conèixer la realitat d'allà i convidar alguna persona d'allà per mantenir aquí aquesta relació. I a partir d'aquest intercanvi humà, impulsar projectes de desenvolupament humà, d'enfortiment de les comunitats. Els projectes cars, d'infrastructures, com s'ha pogut comprovar, no tenen sentit.