Actualitat

23/10/2013

Viatjar al Sud en família

Moltes de les persones que a l’estiu participen en alguna brigada als països empobrits, acaben repetint o implicant-se en alguna entitat solidària. L’experiència no sol deixar indiferent ningú. Però...com deu ser viatjar als camps de solidaritat en família? I si la família en qüestió és nombrosa? El passat mes d’agost, la família Lloret de Muller, amb els seus quatre fills, va viatjar al Camerun amb SETEM.

Aquesta família barcelonina ha vingut a Girona per participar a la Trobada Vents del Sud, una jornada d’intercanvi d’experiències i de valoració per a totes les persones que han estat als Camps de Solidaritat organitzats per SETEM.

Els Lloret de Muller són un cas curiós i no tan sols pel nombre, sinó que destaquen pel seu altruisme. I és que tota la família fa algun tipus de voluntariat: en Joaquín, a l’Hospital Sant Joan de Déu; la Màbel, a menjadors socials, i els quatre nois, fan de monitors d’esplai o de casal d’estiu. En Joaquín, enginyer, pare orgullós dels seus fills que respira cordialitat i del que s’intueixen conviccions cristianes, i la Màbel, economista, que avui s’ha quedat a Barcelona perquè surt d’una operació de lligaments creuats, buscaven una combinació de solidaritat i experiència familiar, que es pogués dur a terme durant les vacances. I així ho van exposar a diverses entitats fins que SETEM els va escoltar i va saber adequar un projecte de cooperació incipient al Camerun, amb el que buscaven en Joaquín i la Màbel. Com que era una opció desitjada des de feia temps, han pogut anar estalviant, diuen, perquè és obvi que un viatge d’aquest tipus no és barat.

Havia de ser un projecte on hi tinguessin cabuda els seus quatre fills, d’edats ben variades: l'Álvaro, de 20 anys, que tampoc ha pogut venir perquè estudia Economia a Navarra; en Pedro, de 19, que està fent quart d’Enginyeria Industrial; l’Òscar, de 17, que encara la recta final de batxillerat, i el més petit, en Javi, que amb 13 anys, sorprèn pel seu discurs reflexionat i per la seva maduresa. «Volíem un model de camp de solidaritat on no hi hagués tant de viatge, sinó més immersió i que fos de caire educacional», diu en Joaquín. I el van trobar a Nkongsamba, un petit municipi situat a la part francòfona del Camerun, amb una parròquia «amb molt de moviment, molt efervescent», diu en Joaquín. Durant les quatres setmanes que va durar l’estada africana, la família va organitzar una mena de casal d’estiu, amb activitats lúdiques, música, i també coneixements reglats. «Els nens començaven a les 8.30h i els vam dividir per edats», expliquen.

A més de la implicació en un projecte, l’experiència als camps de solidaritat suposa conviure amb famílies autòctones. Però què fer quan és una família sencera la que viatja? «Nosaltres ja som sis i per tant, se’ns va plantejar fer el mateix que es fa amb els grups de joves, que es divideixen de dos en dos.». I es van allotjar a tres cases diferents.

La valoració que ha fet la família avui a la Trobada dels Vents del Sud ha estat altament positiva. Ara bé, tot i que en Joaquín, en Pedro, en Javi i l’Óscar consideren que la formació de coneixement del Sud és molt completa, «no és el mateix explicar Àfrica a un adult, que a un jove», puntualitzen. I afegeixen que tota la formació de coneixement i integració al grup, a nivell familiar «no serveix». Per millorar aquests aspectes i aportar la seva experiència, la família s’ha ofert a treballar conjuntament amb SETEM per organitzar «uns camps de solidaritat en família» de cares al futur. «Nosaltres estem intentant que es consolidi com a camp familiar. Famílies similars a la nostra, amb nens ja una mica grans, amb experiència com a monitors, que puguin col·laborar, que permeti convivència i molta immersió», diu en Joaquín.

El més jove dels Lloret de Muller explica que ha après a «valorar molt més les coses que tenim aquí.» Petits gestos qüotidians com obrir el ventilador quan fa calor o l’aigua calenta quan fa fred, allà prenen un altre relleu. L’estada a Nkongsamba, a més, li ha remogut estereotips: «Jo tenia una idea de l’Àfrica molt diferent, al que m’he trobat. El que ens expliquen a la tele no és tan real. No està tan malament com t’ho imagines.», diu en Javi. I l’Óscar remata: «Dels Estats Units només s’ensenya el millor i els africans els tenen idealitzats. I d’Àfrica només se’ns ensenya el més negatiu.» Per contra, diu en Pedro, hi ha aspectes en els que la gent del Nord tenim molt a aprendre:  «la mort, per exemple, està molt integrada en la vida. Nosaltres l’amaguem. Ells la tenen absolutament present. Nosaltres ens sorprenem davant una malaltia i ho vivim com a injust, mentre que ells, no.»

Objectiu complert, doncs, perquè els caps de família volien provocar que els seus fills es qüestionessin alguns valors. «Tinc la sensació que vivim en una bombolla i que si no som capaços de copsar altres realitats i viure-les, no tindrem una ment oberta. El valor de la solidaritat com el viuen allà, no el trobes en la nostra societat; el valor de viure el temps d’una forma diferent, les perspectives personals diferents...Tot plegat et permet obrir-te a nous valors i poder escampar-los», diu en Joaquín. Sigui com sigui, l’experiència «ha valgut la pena» i els fills asseguren que repetiran l’experiència, però d’aquí uns anys, per fer-la en solitari i a alguna altra destinació.