• Inici>
  • Actualitat>
  • “Visualitzar el gènere no vol dir només utilitzar el femení de les paraules, sinó senzillament utilitzar el femení”

Actualitat

15/10/2010

“Visualitzar el gènere no vol dir només utilitzar el femení de les paraules, sinó senzillament utilitzar el femení”

Rita Marzoa (Sitges, 1968) és periodista i realitzadora del programa Solidaris a Catalunya Ràdio, un espai que tracta temes relacionats amb els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament. També és realitzadora d'Actualitat viva, a Comunicàlia. Marzoa ha treballat setze anys a Catalunya Ràdio i quatre a Ona Catalana, i ha estat corresponsal del diari Avui a Tarragona. Recentment, ha participat en una taula rodona sobre gènere, cooperació i mitjans de comunicació, al Col·legi de Periodistes de Girona.

Creus que les informacions sobre cooperació al desenvolupament ocupen poc espai als mitjans de comunicació? Interessen al públic en general?

Dues preguntes que podrien tenir respostes que es contraposen. Començaré per la segona, perquè és la que em permet ser més objectiva, i és que segons enquestes publicades no només al nostre país sinó que també a la majoria de països del nord, la cooperació, el codesenvolupament, les relacions justes Nord-Sud interessen a la gent perquè d'una banda remouen les seves consciències, i de l'altra afecten directament les seves vides. La desigualtat fa que el sud reclami al nord compensacions, que molts cops es tradueixen en conflictes, o fins i tot en migracions que porten als ciutadans de països empobrits a voler tenir un millor present a casa nostra. I això afecta en qualsevol cas el dia a dia dels ciutadans del Nord.

D'aquí a pensar que la informació sobre aquests temes als mitjans és la idònia hi va un abisme. I és que, fins no fa massa, els mitjans generalistes tractaven aquest temes com a "problemes": el "problema" de la immigració; el "conflicte" cultural dels qui arriben per integrar-se i conviure; la "catàstrofe" humanitària que provoca un desastre natural o un expoli de recursos en determinades zones; i purament les guerres que provoquen els interessos corporativistes dels qui busquen al sud recursos pel nord.

La mateixa exigència de la societat civil organitzada ha fet, penso, en els darrers anys, com a mínim a Catalunya, que des d'alguns mitjans generalistes importants -i afegiria que fonamentalment públics- aquesta sensibilitat i el tractament d'aquests temes es faci amb més rigorositat. I s'hi treballi activament per fer-ho cada dia una mica millor. Caldrà que aquesta societat civil organitzada tampoc no afluixi donant suport a aquells i aquelles que cregui que ajuden a informar amb rigor sobre aquests temes.

És possible trencar el discurs periodístic del Nord sobre el Sud que naturalitza la pobresa, la violència i la desigualtat com si fossin característiques autòctones d'aquests països? Com?

Amb rigor, parlant de codesenvolupament més que no pas d'ajut al desenvolupament; mirant de despullar la realitat quan parlem de relacions comercials, de no abaratir discursos quan es parla de conflictes i denunciar la realitat dels seus orígens. I a la vegada, no fer un fals paternalisme, i exigir al Sud, a la vegada que se l'ajuda i se'l posa al lloc que li pertoca, co-responsabilitat. I estar amatent i al damunt dels mitjans i els seus responsables perquè les bones i males pràctiques no quedin com una anècdora. Crec que en aquest sentit, cal ser molest quan la informació no es considera veraç, rigorosa i ben tractada; a la vegada que és bo fer sentir complicitat a aquells mitjans que s'esforcen a fer bé la seva feina.
Només així trencarem inèrcies que, d'altra banda, penso que comencen a trencar-se. Però no podem ser optimistes ni triomfalistes quan alguna cosa millora, perquè el contrapès encara és massa fort.

Com es pot aconseguir que la dona, ara infrarepresentada als mitjans de comunicació, ocupi el paper real que li toca?

Iniciatives com l'agència de notícies sobre la dona, campanyes de gènere, actituts militants al món de la universitat, la societat, la política, són necessàries. Als mitjans, la dona continua sent majoria a les redaccions, no pas als despatxos. Potser mirar de crear més consicència, d'una manera amable alhora que contundent, seria una bona manera. Per part dels qui us dediqueu a la cooperació, enfortir les vostres campanyes de gènere, i mirar de visualitzar temes, notícies, èxits, amb dones com a protagonistes, és un fet que ajudaria. No tinc receptes. Penso que cadascú des del seu lloc té l'obligació de militar activament en aquesta lluita. De la manera més integradora i positiva que es pugui.

Aplicar la perspectiva de gènere suposa un esforç "extra" en una redacció, per exemple a l'hora de buscar fonts o fer servir un llenguatge inclusiu?

Sí, sense cap mena de dubte. El genèric és masculí, per tant trencar inèrcies vol dir anar a contracorrent. I això requereix un esforç. Complementari, a vegades incomprès, fins i tot criticat per excessiu, però que en determinats casos és necessari. Fer servir un llenguatge inclusiu, però, tampoc no hauria de suposar utilitzar-ne un d'anacrònic o forçat. Per tant, les estudioses i els estudiosos de la necessitat del canvi haurien de fer un esforç per fer-ho fàcil i amable. I si a més del llenguatge, els exemples, la realitat poden ser femenines, caldrà fer un esforç per visualitzar-la. A vegades, més que no pas dir "els-les homes-dones ..." fora interessant quan es parla de decisions polítiques, econòmiques, socials, donar veu a la reacció o l'explicació a dones. Visualitzar el gènere no ha de voler dir només utlitzar el femení de les paraules, sinó senzillament utilitzar el femení.

La dona immigrada, la dona del Sud, apareix als mitjans sota uns estereotips que la converteixen en víctima i símbol de pobresa. Des de la teva experiència, què més hi ha darrere d'aquesta imatge que no acostumem a veure?

És que la dona al Sud és el símbol o la metàfora de la pobresa. Ara, convertir-la només en això és el que s'ha de lamentar. Fer de l'exemple categoria diu poc del qui periodísticament s'afronta a una situació. Darrere d'aquesat imatge, hi ha injustícia, violència, tradicionalisme reaccionari. La dona és minoritzada, amagada, empobrida, i el fet que no tingui accés a recursos, a educació, a formació fa que la seva condició de feble es vagi multiplicant per totes les desgràcies que anem atorgant-li. Però la dona al Sud és el futur si l'eduquem, perquè és qui transmetrà valors a la família. És la que ha demostrat gestionar de manera més responsable i sostenible l'economia de les seves comunitats. I és en definitiva qui té el dret a disposar de les mateixes possibilitats que els homes a l'hora de situar-se en la societat. Però per no ser injustos, i abonar encara més aquesta etiqueta de ser dona al Sud, podríem dir que -evidentment en un altra perspectiva- la dona al nord no només també pateix desigualtat, sinó que estaria bé analitzar si fins i tot no està perdent espais guanyats en altres moments de la història recent.

Quina és responsabilitat del periodista a l'hora de generar consciència crítica entre els lectors, oïents...? Amb quines dificultats es troba?

Tota. I totes, podria dir responent a les dues qüestions. El periodista és un actor necessàriament crític. El valor de la seva feina és el de fiscalitzar el poder, denunciar la injustícia, i amb això crear discurs i opinió. El periodisme no és neutre i no ha de ser objectiu. Ha de ser veraç, contrastar la informació, i mirar de donar tantes mirades de la realitat com li sigui possible i necessari. Però en cap cas és neutra o neutral. Tots sabem en quin món vivim i els professionals de la comunicació a més sabem a quin mitjà treballem. Per això, -en la meva humil opinió- i a casa nostra de manera escandalosa, el fet de poder-ho fer en un mitjà públic, ofereix més garanties en aquest sentit. I per tant, l'assumpció de la responsabilitat professional de vetllar pel que considerem socialment com a just i honest en la visualització d'aquestes relacions Nord-Sud penso que estem obligats a tenir-la.

Les dificultats són en generals els interessos corporatius de tota mena, socials, polítics i sobretot econòmics, en els sentits més transversals dels aspectes. Des dels interessos de l'empresa, fins a la situació sòcio-laboral del professional. I en moments com l'actual, el fet de perdre anunciants, molestar determinat govern, o fer afirmacions políticament desestabilitzadores en el propi sistema, no són fàcils d'exercitar.

Tenim els mitjans de comunicació que ens mereixem com a societat?

No ho sé. Si dic que sí -perquè puc pensar-ho- he d'afegir que si la societat no és més activament crítica és el que ens toca. Si dic que no, que la societat civil organitzada és prou crítica i activa com per a que els mitjans siguin molt més rigorosos del que són a l'hora de reflectir la realitat de la cooperació i les relacions Nord-Sud també seria honest. Per tant, penso que pot haver-hi un repartiment de responsabilitats. D'una banda, cal que augmenti el nombre de persones que, de manera responsable, consumeixin productes informatius, comunicatius, de qualitat i amb visió crítica, i deixin d'empassar-se porqueries no només en forma de late shows, sinó de pseudotertúlies o magazines suposadament prestigiosos. A la vegada que cal seu autocrític des del sector i reconèixer que no s'és prou acurat i rigorós a l'hora d'elaborar les informacions. I molts cops aquesta manca de rigor és responsabilitat única i exclusiva del professional que s'enfronta a la informació.