ASSIA DJEBAR
Nascuda a Cherchell, Argèlia el 1936.
Novel·lista, periodista, professora universitària i directora
de cinema. Va néixer amb el nom de Fatima-Zhora Imalyène.
Va tenir el privilegi que el seu pare no l’obligués, com
va passar amb totes les seves companyes argelines, a abandonar l’escola
quan va fer deu anys. Al contrari, va decidir que s’eduqués
com una francesa. Això li va permetre continuar amb els seus estudis
i ser la primera dona argelina admesa a l’École Normale Supérieure
de París, el 1955. Després de l’alliberament d’Argèlia
el 1962 va ser professora d’Història, Francès i Cinema
a la Universitat d’Argel, però a rel del cop d’Estat
de Bumedián va abandonar el país per residir a França.
Malgrat haver escrit sempre en francès, en els anys setanta es
va centrar en l’estudi de l’àrab clàssic amb
el que va enriquir la sonoritat del seu estil.
Dona compromesa amb la història del seu país, va rebre el
Premi de la Pau del 2000 que concedeix l’Associació de llibreters
alemanys per la seva defensa d’un Islam no distorsionat pel fanatisme.
En l’actualitat treballa com a professora de literatura francesa
a la Universitat de Baton Rouge (Estats Units).
Les obres de Djebar són un exemple de la lluita per la democràcia
i la llibertat de la dona musulmana. Ha publicat entre altres novel·les,
Els impacients (1958), que relata la història
d’una dona presonera de la seva família abans de la guerra
de la independència, Els nens del nou món
(1962), Les dones d’Argel en el seu apartament
(1980), Lluny de Medina (1991), inclosa en el seu Quartet
Argelí i El blanc d’Argèlia (1995).
També es va dedicar durant més de vint anys
al teatre i al cinema. Al 1979 una de les seves pel·lícules
va obtenir el premi de la crítica internacional a la biennal de
cinema de Venècia.
Actualment viu entre París i Nova York.