SIMONE DE BEAUVOIR

“Je suis née à quatre heures du matin, le 9 janvier 1908”

Aquest any celebrem el centenari del naixement de Simone de Beauvoir. Les seves idees i la seva vida constitueixen un llegat preciós d’on prendre i aprendre d’una de les dones més singulars del segle XX.
Va néixer a París, França, en una família burgesa i catòlica. Demostrà que tots nosaltres som alguna cosa més que la convergència caòtica de les influències del nostre entorn i de ben jove es rebel·là i es va formar com a dona compromesa, intel·lectualment inquieta i amb una actitud independent. L’any 1929 va conèixer Jean Paul Sartre, filòsof existencialista, a la facultat de filosofia de la Sorbonne, on tots dos eren professors. Sartre, segons ella mateixa, va ser decisiu en la seva vida, fins al punt d’esmentar-lo com “aconteixement fonamental en la seva existència”. Aquest vincle emocional i intel·lectual que durà tota la vida, va forjar les seves teories relacionades amb el gènere i la parella i per les quals ha estat considerada una de les grans teòriques feministes.
L’any 1943 deixà la seva tasca de docent i s’incorporà a l’equip de la revista Temps Modernes, dirigida per Sartre. Viatjà molt i conegué realitats diferents i amplià els seus horitzons. Va visitar l’URSS, Cuba, Xina i els EEUU. La seva primera novel·la “La convidada”, tracta dels dilemes existencialistes de la llibertat i la responsabilitat individual, que seguiran en novel·les posteriors com “La sang dels altres”, 1944, i “Els Mandarins” 1954, amb la qual aconseguí el prestigiós premi Goncourt.
La seva inclinació filosòfica molt influïda per l’existencialisme i d’inclinació política d’esquerres entrà en una crisi davant de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. Això repercutí en la seva escriptura.
A “La Convidada” explora la relació de parella i la infidelitat, aborda els temes de la llibertat i de la consciència individual. Després de la guerra treballa més en la introspecció i l’autobiografia i l’autoreconeixement, sempre marcada per les seves tesis existencialistes. En aquesta època escriu “Memòries d’una jove formal” 1958 i “Final de comptes” 1972.
Les seves tesis sobre la dona es troben molt millor reflectides en els seus assaigs. El més important de tots és “El segon sexe” 1949, on esposa l’alienació femenina des de la perspectiva sociohistòrica i filosòfica. Aquesta obra constitueix un magnífic estudi detallat i ampli del paper de la dona en la societat a través de tots els temps. Hi desenvolupa la tesi que en ser la dona invariablement considerada només en relació amb l’home, ocupa per aquest motiu una posició secundària i inferior en l’ordre sexual, social i intel·lectual.
Cal remarcar el valor filosòfic i polític d’aquesta dona al marge del seu company.
Va escriure “La cerimònia de l’adéu” 1981, un any després de la mort de Sartre. Aquesta és una reflexió dura sobre la malaltia i els darrers moments de Sartre.
Morí el 14 d’abril de 1986 a París.

“Ser dona no és cap essència, sinó una construcció cultural. Allò que conforma la naturalesa i la conducta femenina és l’estatus que la cultura i la societat assignen a les dones com a altres, com a segon sexe, No es neix dona. S’arriba a ésser-ho.”