Carmen Castillo: La memòria dels vençuts a Xile.

Carmen Castillo (Santiago de Xile, 1947) va formar-se com a historiadora. Militant del Movimiento de Izquierdas Revolucionario (MIR) des de finals dels anys seixanta, treballa al Palau de la Moneda durant el govern de Salvador Allende. Després del cop d’estat militar de l’11 de setembre de 1973, viu clandestinament a Santiago amb el seu company, el líder mirista Miguel Enriquez, i les seves dues filles, de quatre anys. El 5 d’octubre de 1974, els militars assalten la casa clandestina, al número 724 de la Calle Santa Fe, i maten Miguel Enriquez, mentre que Carmen Castillo, embarassada, és greument ferida. Traslladada a un hospital, salva la vida, però el seu fill no sobreviurà a conseqüència de les ferides. És expulsada del país i comença un llarg exili que, malgrat els seus retorns periòdics a Xile a partir de finals dels anys vuitanta, en certa manera encara continua. Resident a Paris, hi fa una altra vida o, com diu ella mateixa, hi existeix. Escriu sobre la resistència contra la dictadura, la memòria dels absents i l’experiència de l’exili a “Un jour d’octubre a Santiago, “Ligne de fuite” i, junt amb la seva mare, l’escriptora Monica Echevarria, “Santiago-Paris, el vuelo de la memoria”. Treballa com a documentalista per la televisió pública francesa i la cadena Arte. Entre altres documentals, ha dirigit o codirigit “Les murs de Santiago” (1983); “Etat de guerre: Nicaragua” (1984); “La flaca Alejandra” (1994); “La véridique légende du sous-commandant Marcos” (1994); “Inca de Oro” (1995); “Le bolero, une éducation amoureuse” (1997); “María Félix, l’insaisissable” (2002); “José Saramago, le temps d’une mémoire” (2004). L’any 2007 presenta el seu primer documental cinematogràfic: “Calle Santa Fe”.

“La flaca Alejandra”. (França, 1994)
Marcia Merino (militant del MIR amb el sobrenom de “La Flaca Alejandra”) és arrestada per la DINA (la policia secreta creada pel règim de Pinochet el novembre de 1973) mesos després del cop d’estat militar a Xile. Torturada, delata i identifica els seus companys iniciant una llarga col·laboració amb els botxins al servei de la dictadura. L’any 1992, encetat el procés de canvi polític a Xile i a la vegada instaurant-se la llei del “punto final” que vol donar impunitat als assassins, Marcia Merino apareix en públic i, demanant perdó, anuncia la seva disposició a declarar en contra dels militars. Amb la col·laboració com a realitzador de Guy Girard, Carmen Castillo decideix fer un documental recollint el testimoni de la dona que va convertir-se en el símbol de la traïció. En un moment en què el país sembla entregar-se a una amnèsia col·lectiva, una dona exiliada, que continua vivint en el temps de la ferida i el dolor de l’absència, hi retorna per lluitar contra l’oblit i amb la voluntat de conèixer el funcionament d’aquella màquina de l’horror. I una altra, al capdavall també una supervivent de l’horror amb el qual va col·laborar, vol testimoniar amb aquesta convicció: “Jo estava morta (...) Ara, per mi, és fonamental reconstruir no només la meva memòria, sinó la memòria de tot un país perquè hi ha hagut milers de morts i hi ha milers de persones marcades per sempre que, com jo, sobreviuen amb una ferida terrible. Tota una societat està malalta de por”.

Calle Santa Fe (Xile, 2007)

http://www.fundacionsalvadorallende.cl/noticiasalida.php?num=2118

Trenta anys després de l’assassinat de Miguel Enríquez, que va morir combatent, Carmen Castillo torna a la Calle Santa Fe i hi retroba els veïns, que l’ajuden a reconstruir els fets i sobre tot a descobrir qui va salvar-li la vida posant en perill la pròpia. Tot i el pes dolorós dels absents, la justícia social pendent i la consciència que els botxins han pagat molt poc els seus crims, comença a veure el país d’una altra manera o almenys hi reconeix gestos de bondat allà on només hi havia percebut els artífexs i les víctimes del Mal. Una pregunta, amb tot, inspira la recerca: “Tots els actes de resistència pagaven la pena? Miguel i els altres van morir per res?” I també: Què en resta de l’esperit del MIR, el moviment revolucionari d’esquerres que, després de donar un suport crític a Allende, va ser brutalment perseguit per la dictadura oposant-hi resistència abans de la seva dissolució sobtada? La resposta s’entreveu en aquesta pel·lícula apassionant, que, a través del testimoni d’antics companys de militància, restitueix part de la memòria dels vençuts i així la d’una generació que va patir un malson terrible després de creure en la possibilitat de convertir en realitat el somni de transformar el món en el sentit de la justícia social. També, però, hi ha una reflexió crítica que, sense renuncies ideològiques, s’interroga sobre el preu del compromís polític i el possible culte a la mort i al sacrifici. Narrada en primera persona, amb una veu tan reflexiva com confidencial, “Calle Santa Fe” du dins seu una commovedora experiència de dol i de malenconia, però sense caure en una nostàlgia complaent: Al capdavall, Carmen Castillo diu haver retrobat l’actitud de Miguel Enriquez (i de tants altres companys de generació) en alguns joves del Xile actual.