FEDERICA MONTSENY
Federica Montseny i Mañé neix a Madrid
el 12 de febrer de 1905 i mor el 14 de gener de 1994 a Tolosa.
Va ser una figura emblemàtica del moviment obrer, anarquista, prolífica
escriptora i oradora brillant. Els seus amics més íntims
l’anomenaven “La Lleona”.
La seva vida va estar fortament marcada pels seus pares, militants llibertaris.
Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i ben aviat
va començar a escriure sobre temes de filosofia i feminisme. Al
1923 ingressa al diari “Solidaridad Obrera” i al sindicat
CNT. Va escriure una sèrie de relats on parlava de l’autonomia
de les dones i de la independència de decisions.
També va ser membre destacada de la FAI.
Va ser nomenada Ministra de Sanitat i Assistència social pel president
republicà Largo Caballero. Va ocupar aquest càrrec des del
4 de novembre de 1936 al 17 de maig de 1937. Va ser la primera dona en
la història d’Espanya que va ser ministra. Va promulgar la
“Llei de l’avortament”, va crear centres lliures de
prostitució (on s’oferia allotjament i s’ensenyava
un ofici).
Al gener de 1939 s’exilia a França, la detenen els nazis
però tot i ser demanada d’extradir no retorna a Espanya perquè
estava embarassada de la seva tercera filla (Vida, Germinal i Blanca).
Passa un temps a les presons franceses. Finalment s’instal·la
a Tolosa del Llenguadoc per intentar organitzar l’oposició
al govern franquista.
Els quatre pilars que no la van abandonar mai: la grandesa desmesurada
de les seves accions en una Espanya on la lluita de classes es va viure
a mort; el patiment dels moments difícils, sobretot arran d'un
exili especialment traumàtic per a les dones; les contradiccions
immenses que va saber assumir i que li van costar freqüentment la
censura, fins i tot dels seus, i la defensa mítica i aferrissada
d'una utopia llibertària en la qual sempre va creure.