MARIA LAFFITTE

Mor Maria Laffitte, una de les grans veus de la cançó en català

Cofundadora del Tradicionàrius, havia estat membre d'Ara Va de Bo i d'Els Trobadors. La cantant Maria Laffitte i Masjoan, que es va donar a conèixer com una de les grans veus de la Nova Cançó amb el nom de Dolors Laffitte, va morir ahir divendres a l'hospital Josep Trueta de Girona, on havia ingressat per sotmetre's a unes proves mèdiques.
Cofundadora del festival Tradicionàrius, havia estat membre de diversos grups, entre els quals destaquen la formació per al públic infantil Ara Va de Bo i el duo Els Trobadors, amb el qual va obtenir un notable prestigi en els circuits internacionals de les noves músiques i la música medieval. Oni Wytars, Unicorn i altres conjunts de referència del panorama europeu de la música antiga li van
demanar que col·laborés amb la seva veu en discos i concerts.
Demà diumenge serà incinerada en la intimitat familiar i dimecres a les 4 de la tarda tindrà lloc a Santa Maria de Porqueres, al Pla de l'Estany, un acte públic dedicat a la seva memòria.

Laffitte va néixer el 1949 a Vic en una família d'origen occità per part del pare. Va passar la infantesa entre Roda de Ter, on de ben jove va entrar a treballar en una fàbrica com el seu veí Miquel Martí i Pol, i Manlleu. Més endavant va viure a Barcelona, Piera, diferents poblacions del Pla de l'Estany i Girona, on va passar els últims anys.

Es considerava una trobadora catalana i una artista vocacional. Va començar a cantar en públic als vuit anys. Als divuit, amb la cançó A cara o creu, va quedar segona amb Lluís Llach al I Festival de la Cançó de Barcelona, un certamen internacional semblant al d'Eurovisió. També el 1968 va publicar el seu primer disc, amb cançons occitanes contemporànies, sota l'estímul de
Josep Maria Espinàs, que li va adaptar diverses cançons estrangeres (com una memorable versió d'Els vells, de Jacques Brel) i va escriure sobre ella: «No és gens exagerat de dir que Maria Laffitte té totes les condicions (veu, sensibilitat i recursos) que caracteritzen una cantant d’excepció. Només cal escoltar-la».

Com a intèrpret, va destacar per la bellesa del color de la seva veu (una de les més personals de la cançó en català), per la claredat de la seva dicció i per la capacitat de matisos de la seva expressivitat.

Va rebre diferents premis, i va actuar amb èxit al Canadà, l'Índia, Veneçuela i altres estats. Entre la seva extensa discografia sobresurten els seus primers elapés, Varietat de varietats (1973) i Hello, Dolors! (1975), una producció molt curiosa de La Trinca enregistrada amb cançons que van compondre expressament per a ella Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i altres cantants catalans.

Va formar part dels grups Ara Va de Bo, La Corranda, L’Arc en el Cel, Orquestra Simfònica de la Canya, Ensemble Llull, Joi de Trobar i Els Trobadors, fundat amb Alfons Encinas, pare dels seus fills Miriam i Pau, també músics. Amb Et ades sera l’alba, el disc que va publicar el 1991 amb Els Trobadors, va aconseguir una remarcable projecció arreu del món entre els circuits de la música de la nova era i va obtenir el reconeixement d'artistes importants, com Paul Horn, amb qui va compartir escenari. Va col·laborar en discos o altres projectes amb Oni Wytars, Katharco, Unicorn i Accentus, formacions referencials del panorama europeu de la música antiga. També va col·laborar amb Las Madres del Cordero (una banda de Moncho Alpuente), Hilario Camacho, L'Ham de Foc i L'Albera.

Va oferir recitals de cançó d'autor, de cançó tradicional, de lírica trobadoresca, de música medieval, de música antiga, de cançons sefardites, de poesia catalana (va ser una de les més tenaces divulgadores de les obres poètiques de Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Jacint Verdaguer i Ramon Llull) i occitana, i d’animació per a infants. També va treballar a la ràdio, la televisió i el teatre, en els espectacles musicals Bestiari, muntatge sobre textos de Pere Quart ideat per La Trinca, i Rocky Horror Show, dirigit per Ventura Pons. Va ser cofundadora del festival Tradicionàrius i de l'associació cultural Pangea Music. Va presentar sessions de musicoteràpia. Les seves cançons evocaven sovint els animals. Atreta per la natura, interessada en la recerca espiritual i compromesa socialment, va formar part en diverses ocasions de candidatures d'organitzacions ecologistes en convocatòries polítiques. La jovialitat, l'alegria, el dinamisme, la bondat i l'altruisme són alguns dels trets que van definir la seva personalitat.

Després de molts anys de presentar-se en públic amb el nom de Dolors Laffitte, va adoptar el de Maria Dolors Laffitte abans d'acabar triant el definitiu de Maria Laffitte. «Prefereixo pensar que abans quan em cridaven em deien D’olors. Afegint l’apòstrof, es converteixen els Dolors en olors i sempre és més agradable. En tot cas, m'he volgut treure del damunt tots els dolors de la meva vida, començant pel del nom», explicava.