LEYLA ZANA

Va néixer el 1961 a la regió kurda del sud-est de Turquia. El 1977 el seu marit Mehdi Zana va ser elegit alcalde de Diyarbakir, la ciutat més gran de la regió kurda. Després del cop d’estat militar de 1980, va ser empresonat. Durant els anys 80, mentre Leyla anava de presó en presó per veure’l, es va convertir en la veu de les dones que tenien marits segrestats pel règim militar turc.
Durant els anys 90, va desenvolupar la seva perspectiva feminista en la creació del diari Yeni Ülke, un dels primers diaris kurds de Turquia. Encara que el govern turc va dir que permetria una publicació en kurd, constantment va acosar el Yeni Ülke i al final va obligar-lo a tancar. Pel seu treball en el diari, Leyla es va tornar un personatge popular.
Durant un breu període de tolerància governamental, el 1991 va ser possible que un parlamentari kurd pogués ser elegit. Leyla Zana va ser la candidata òbvia i va rebre el 84% dels vots del seu districte.
Des del principi va ser una representant real per als kurds, i s’atrevia a parlar una o dues frases en kurd a cada legislatura (en aquell temps estava prohibit parlar kurd en públic). La immunitat parlamentària la va protegir un temps, però al 1994 li va ser retirada la immunitat i aleshores va ser arrestada i empresonada.
Leyla va ser acusada de traïció i sentenciada a 15 anys de presó. Amb paraules del fiscal: “L’acusada va portar roba i accessoris de color groc, verd i vermell (els de la bandera kurda) mentre parlava en públic”.
Des de la presó ha escrit un llibre, Escrits des de la presó, i molts articles. El 1998, un article des de la presó sobre Negros, la festa kurda, va provocar l’extensió de la seva sentència a dos anys més.
Leyla Zana va guanyar el premi Saharov per a la Llibertat de Pensament, atorgat pel Parlament Europeu el 1995, i va ser candidata al premi Nobel de la Pau el 1995 i el 1998. La Cort Europea de Drets Humans va decidir que el seu judici va ser injust. Fins fa pocs dies, l’octubre del 2004, no ha pogut recollir aquest premi.
El 1994 va escriure: “A Argèlia i Bangladesh, i igualment a Iran i Kurdistan, la lluita de les dones serà la força més important de la resistència democràtica contra la barbàrie fonamentalista”