SIMONE WEIL
Neix a París el 3 de febrer de 1909 i mor a Londres
el 24 d’agost de 1943.
Pensadora i escriptora francesa, coneguda amb el sobrenom de “la
santa roja”, és un dels personatges més singulars
del s. XX. Filla d’una família burgesa d’origen jueu,
és educada en l’agnosticisme, producte de l’ensenyament
laic francès i de la voluntat dels seus pares que havien abandonat
tota pràctica religiosa.
Des de petita destaca en els estudis i s’interessa per la civilització
grega i romana, per la poesia i la literatura. Ben aviat també
es preocupa pels més desafavorits, sentiment que li brolla a l’observar
la misèria humana que produeix la Primera Guerra Mundial. Aquesta
sensibilitat cap als més dèbils l’acompanyarà
sempre. El seu interès per la Filosofia la porta ràpidament
a l’activitat política. Crítica amb l’administració
educativa, escriu afilats articles sobre el poder i la funció dels
governants. El 1931 ja és catedràtica de Filosofia en un
institut.
La seva vida política es va intensificant i col·labora amb
els moviments sindicals i la revolució proletària a França.
Arriba a repartir la seva paga entre els aturats, a més de barrejar-se
entre els obrers com una més. Aquesta és una de les claus
que recorren la història de Weil: portar les seves idees teòriques
a la pràctica. Al 1934 publica un llibre de reflexions sobre el
marxisme “Reflexions sobre les causes de la llibertat i de l’opressió
social”. Després deixa l’ensenyament per anar a treballar
com a peó a la parisina Renault, durant un any (aquesta duríssima
experiència, que la marcarà profundament, queda recollida
a “Journal d’usine”). Mesos més tard coneix el
cristianisme i de la unió amb el comunisme li ve que l’anomenin
“la santa roja”.
Durant unes vacances contacta amb llibertaris catalans i s’allista
com a brigadista, entrant a formar part de la columna Durruti en el Front
d’Aragó. Les armes i la mort provoquen en ella un gran sofriment
i es pronuncia defensora d’un pacifisme visceral. Després
viatja a Assís i a Solesmes, on té les seves primeres experiències
místiques que explica a “A l’espera de Déu”.
Al 1942 fuig amb la seva família a Nova York però retorna
a Londres per participar en la resistència i sacrificar-se per
la causa. La seva solidaritat amb els francesos en el front, la porta
a no voler provar més aliment que els que la població menjava,
el que acaba per agreujar la tuberculosis que l’acaba portant a
la mort, als 34 anys.