SAMIRA MAKHMALBAF I LORCA AL TRUFFAUT
Setmana del 23 al 30 de setembre, Cinema Truffaut - Girona

"A las cinco de la tarde"

Aquesta setmana es pot veure al Truffaut una joia del cinema iranià. De la mà de Samira Makhmalbaf, autora també de La pizarra i La manzana, ens arriba el seu darrer treball A las cinco de la tarde, de clares referències lorquianes i premi del jurat del festival de Cannes 2003.
A las cinco de la tarde és el primer vers d’un poema de García Lorca que parla de la mort, i així comença aquest film impecable que mostra la situació de la dona a l’Afganistà després de l’enderrocament del règim talibà. Les dones que surten a la pel·lícula tenen una força increïble: la mestra de la madrassa, les pròpies alumnes, Nogreh i la seva germana..., però habiten un entorn de mort i frustració.
Nogreh, la protagonista, aspira a convertir-se en presidenta de l’Afganistà –per què no, si al Paquistà ho va ser Benazir Buto i Indira Gandhi a l’Índia?–, i el seu anhel és preparar un discurs que pugui entusiasmar els seus votants. En aquesta recerca la directora ens fa una reflexió política de caire universal. Qui recorda allò que diuen els seus presidents de govern quan es presenten a unes eleccions? Per altra banda, ni a Occident trobem tampoc tantes dones que siguin a la presidència d’un estat.
El seguiment de les seves passes i la pròpia mirada de Nogreh estan cuidats al detall, i per això els seus peus ens parlen quan es posen les sabates de taló blanques, ens diuen que en aquests instants de “taconeig” ella se sent lliure, i els seus ulls ens mostren un rostre que diu tantes coses només de mirar-la, parafrasejant el jove director G. García. També són protagonistes la munió de gent que arriba amb els camions i s’instal·la com pot en el no-res, enmig d’aquest paisatge de desolació. La quotidianitat de Nogreh va minant la seva aspiració. Ella és l’encarregada d’anar a buscar aigua per a la seva família, la seva germana que no pot alimentar degudament el seu fill i un pare ancorat en la ceguesa i l’obstinació repressives que ni sospita que la seva filla vagi a l’escola.
La sessió de fotos és impressionant, com molts altres moments de la pel·lícula: els comentaris sorneguers del fotògraf amb l’amic de Nogreh i l’explosió final d’ella (”si les dones no paríssim, encara us semblaria que no servim per a res”), la recitació del poema enmig del bestiar que mira la càmera amb ulls inquisitius, el magnífic palau arruïnat i la conversa dels joves amb el soldat francès, el foc que escalfa i destrueix mentre sonen els cants...
El treball dels Makhmalbaf -el pare és co-guionista i muntador de la pel·lícula- funciona a la perfecció.
No us la perdeu!!

http://www.labutaca.net/films/34/alascincodelatarde.htm