"ARIADNA" al Truffaut

1.EL CINEMA TRUFFAUT S'ADHEREIX ALS ACTES DE LA CAMPANYA "ARIADNA A
GIRONA".

La programació del cinema Truffaut d'aquesta setmana està marcada
pels nombrosos actes que diverses associacions han organitzat amb
el lema "Ariadna a Girona", una campanya de llarg recorregut per a
prevenir la violència contra les dones.
Entre el 10 i 16 de febrer us oferirem tres títols
que, en major o menor mesura, mostren les dificultats que han de superar
les seves protagonistes en diversos àmbits i conflictes.

"Te doy mis ojos", d'Icíar Bollaín
"Moolaadé", d'Ousmane Sembene
"Whale rider", de Niki Caro.

-------------

2. CRÍTICA DE "TE DOY MIS OJOS" A CÀRREC DE PACO VILALLONGA.

L'infern a casa.

Notícia d’actualitat per desgràcia pràcticament diària, la violència
domèstica
ha esdevingut els últims temps un dels problemes socials més punyents i
de difícil solució amb els que s’ha hagut d’enfrontar la societat
espanyola. L’espiral o cercle viciós ha estat possiblement alimentat
pels mateixos mitjans de comunicació, i els governs no han trobat, de
moment, una resposta ni unes accions convincents que tallin d’arrel
aquesta autèntica xacra social.
Per la seva actualitat i dramatisme, afrontar a cara descoberta un tema com
aquest era un repte però també un risc per una directora relativament
novell com Iciar Bollaín. La jove actriu de mirada profunda de "El sur",
de Victor Erice, va demostrar-nos fa uns anys que, més enllà d’una
intèrpret que havia sabut fer aquesta difícil transició que suposa
sempre per tot actor el pas de l’edat adolescent a l’edat adulta, s’hi
amagava també una directora en brut, de la que va començar a aflorar el
talent arran de la seva òpera prima "Flores de otro mundo". En aquell
debut, Bollaín va apuntar ja una especial preocupació pels temes de
contingut social, una mirada comprensiva i humana envers els seus
personatges, i una immediatesa en el tractament de les situacions.
Bona part d’aquestes virtuts destaquen també a "Te doy mis ojos", el seu
segon treball, el de la seva consagració després del reguitzell de
premis que ha obtingut des dels d’interpretació al Festival de Sant
Sebastià fins a un grapat de Goya. Bollaín afronta un tema tan delicat
com el de la violència domèstica amb extraordinària cura i sensibilitat.
Acompanyada per dos intèrprets en estat de gràcia com Laia Marull i Luís
Tosar, que fan creibles i propers els seus personatges, Bollaín planteja
en bona part la complexitat que poden amagar situacions quotidianes de
convivència que acaben desembocant en una carreró sense sortida.
El principal mèrit de "Te doy mis ojos" és precisament fugir dels tòpics,
de la imatge més tremendista i estandaritzada que un tema com aquest
pot provocar. Per Iciar Bollaín, tots dos, l’agressor i l’agredida són
persones humanes, que viuen un turment personal. Com a directora intenta
entendre el procés que porta un home a esdevenir violent, i acompanya la
dona en els seus intents per sortir del malson en què s’ha convertit la
seva vida quotidiana. Ambientada a Toledo, una ciutat històrica que aquí
pren una dimensió gairebé claustrofòbica, "Te doy mis ojos" és una
pel.lícula sobretot necessària, que ens revela una de les
característiques més valuoses del cinema, per desgràcia darrerament
massa deixada de banda: la seva capacitat d’esdevenir eina de reflexió,
de presa de consciència i de denúncia social.

Paco Vilallonga.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

-----------

3. CRÍTICA DE "WHALE RIDER" A CÀRREC DE CARLES RIBAS.

Reivindicant els ancestres

No resulta gaire habitual trobar a les nostres pantalles produccions
provinents de les antípodes. Si fa pocs mesos comentavem, a propòsit de
l'estrena
al Truffaut del film australià "Japanese Story", que aquesta filmografia
es sostenia i s'exportava, com a mínim, mitjançant el nombrós plantell
d'actors i directors que oscil·laven entre el seu país i "les amèriques",
en el cas del cinema neozelandès el drama adquireix propor-
cions desorbitades. A l'igual que els seus col·legues australians, els dos
únics
directors neozelandesos que han trascendit internacionalment van decidir
en el seu moment traslladar-se a Estats Units: Peter Jackson, el qual
abans d'adaptar l'obra de Tolkien realitzà al seu país obres de
qüèstionable gust estètic com "Mal gusto" (Bad Taste, 1987) o "Braindead"
(1992) per, posteriorment, oferir-nos "Criaturas celestiales" (Heavenly
Creatures, 1994), una de les pel·lícules més inquietants dels anys
noranta, i Lee Tamahori, molt més perdut a hores d'ara en la extensa
teranyina d'estudis i productores nord-americanes però que, amb
"Guerreros de antaño" (Once were warriors, 1994), va aconseguir un
respecte absolut per part de la crítica internacional. De fet, la
pel·lícula de Tamahori no dista massa del que la debutant Niki Caro
pretén mostrar-nos a "Whale Rider". Si "Guerreros de antaño" era una
precisa dissecció al voltant de la pèrdua dels valors ancestrals en els
nostres dies i en un ambient urbà (amb tots els elements que aquest fet
comporta: globalització, materialisme i oblit del contacte amb la natura),
en la pel·lícula de Caro aquesta pèrdua es produeix en plena natura i, a
més a més, amb el conflicte que suposa la reivindicació del paper de la
dona en la seva societat.
"Whale rider" ens explica la història de la Pai, una nena de dotze anys que
es
veurà destinada a preservar les tradicions i el lideratge de la seva
tribu. El seu avi -cap de la tribu maorí-, observa amb tristesa i
resignació com el seu fill abandona l'illa al no poder suportar la
pèrdua de la seva dona i un dels seus fills bessons durant el part.
L'únic descendent directe que quedaria per a rellevar l'avi és
precisament la Pai, fet que, al tractar-se d'una nena, donin per
descartat tots els membres de la tribu. Així doncs, aquesta noieta haurà
de assumir una doble funció: vindicar-se com a líder, com a dona i,
finalment, demostrar a tots que també pot ser hereva del llunyà Paikea,
el Genet de les balenes que dóna títol a la pel·lícula.
A part de les majors o menors afinitats que pugui tenir l'espectador amb la
temàtica
de la pel·lícula, cal destacar de "Whale rider" les seves imponents i
esplèndides localitzacions on es denota la minuciositat de la directora
en el seu treball rera la càmera. Per sobre de tot, però, destaca el
treball de la joveníssima i debutant Keisha Castle-Hugues en el paper de
Pai, la qual dóna al personatge el caràcter i fortalesa necessaris per a
fer-lo creïble (un caràcter que, fora de la pantalla, va demostrar en
afirmar que, per tal que li donèssin el paper, era una experta nedadora
quan, en realitat, no havia posat mai els peus en una piscina o a la
platja). El resultat, però, sembla haver donat fruits tant a ella en
particular com a la pel·lícula en general: nominada als Oscar 2003 a la
millor actriu principal -Keisha és la nominada més jove fins a hores
d'ara-, "Whale rider" també va ser guardonada amb l'Independent Spirit
Award a la millor pel·lícula estrangera i amb el Premi del Públic del
Festival de Sundance 2003.

Carles Ribas
Cinema Truffaut

----------

4. CRÍTICA DE "MOOLAADÉ" A CÀRREC D'EUDALD CAMPS.

Linsoportable pes de la tradició

"Si la meta és tenir un cert espai on viure la nostra pròpia vida, aleshores
és
desitjable que la relació d'injustícies específiques es dissolgui en una
comprensió més general del fet que els éssers humans arreu fan coses
terribles els uns als altres".
Susan Sontag, Davant el dolor dels altres.

"Moolaadé", explica Ousmane Sembene, director de la pel·lícula, és una
antiga
expressió popular que faria referència a allò que nosaltres entenem com
a dret d'asil. La seva transmissió, com la resta de la cultura africana,
és oral, tot i que el seu valor és jurídic: "Portador de funestos
presagis [el Moolaadé], cap home, dona o criatura pot ignorar-lo; només
el càstig públic del seu portador aconsegueix allunyar l'amenaça". És a
dir: el punt de partida que escull Sembene és el pes de la tradició a
una societat com l'africana, la seva implacable aplicació i les lògiques
tensions que això provoca amb una modernitat que s'obre camí, també, de
forma inexorable.
A la pel·lícula de Sembene qui s'acull al "Moolaadé" són unes nenes que
estan
a punt de passar pel ritual de l'ablació: una tradició contra una altra,
tot i que la segona, la basada en la mutilació genital, sembla en tot
moment que s'imposarà per una serie de raons obscures relacionades amb
una determinada idea de puresa vinculada a la feminitat. La dona, en tot
cas, és l'epicentre del conflicte.
Collé Ardo és l'heroina involuntària de la història. Ella només és una
d'entre els milers
de dones que ja han estat purificades (ha passat pel ritual de la
"salindé"), tot i que els avortaments reiterats (conseqüència dels
problemes derivats de l'ablació) i una lucidesa innata, natural, la
porten a assumir el pes d'una rebel·lió que ella intueix necessària (no
desplega mai grans raonaments), definitiva o, dit d'una altra manera,
íntimament relacionada amb la mateixa supervivència del seu grup. En
aquest sentit, el treball de Sembene s'articula al voltant de quatre
grans blocs temàtics o conflictes fàcilment identificables:
a) Tradicions contradictòries. "Moolaadé" o dret d'asil contra l'ablació o
mutilació genital.
Quin és l'ordre de l'escala de valors? La pel·lícula d'Ousmane Sembene
reprodueix un conflicte ètic bàsic però justament per això fonamental.
L'evolució de la societat, ens diu el director, només es produeix quan
aquest conflicte és posat al descobert i resolt positivament, és a dir,
a favor dels drets més elementals de les persones.
b) L'ombra de la modernitat. Un dels personatges claus de la pel·lícula és
un jove
del poblat que ha viatjat i s'ha enriquit a França. Amb ell no només
arriben divises fresques sinó una visió del món renovada. L'home que
retorna passat pel sedàs occidental (com el mateix director) ja no és el
mateix. La ràdio (de nou, l'oralitat de la cultura) és la gran enemiga
de la tradició: la crema de transistors (nosaltres pensariem amb les de
llibres) seria la metàfora perfecte dels perills als que condueix tota
forma de dogmatisme.
c) La força del matriarcat. Ens trobem davant d'una societat musulmana i,
per tant,
aparentment regida per l'imperatiu masculí. Tanmateix, una de les grans
virtuts de "Moolaadé" és ensenyar-nos com la resistència és una subtil
forma de poder només a l'abast dels febles o els vençuts. Collé Ardo, la
protagonista, encarnaria tots aquests valors.
d) Esperança ambigüa. Dir que només es tracta de derrotar a la tradició
seria un
reduccionisme estèril. L'arribada de la modernitat (en forma de ràdio o
televisió) promet afegir nombrosos matisos a una realitat, fins aquell
moment, immobilista. Tanmateix, la tradició també té aspectes positius
que poden desaparèixer rere l'imparable globalització i el model
inevitablement occidental.
Pel·lícula transparent, basa bona part de la seva eficàcia en uns actors que
han
viscut les històries que representen; el director, format en una cultura
de contes i llegendes, en sap aprofitar per al cinema els seus millors
descobriments.

Eudald Camps
Cinema Truffaut