Dones darrera la càmera

Fins al segle XVIII no es va permetre a les dones de participar en la vida artística , com a norma general, encara que hi ha excepcions. En l’àmbit de les arts plàstiques, un dels pocs noms que coneixem de dona pintora de l’Edat Mitja és el de la monja Elde, les seves obres van tenir certa fama cap al 975.

Però no va ser fins el segle XIX quan es va començar a acceptar la presència de dones a les acadèmies de belles arts, just quan les institucions acadèmiques anaven minvant el seu poder en l’àmbit de la creació artística.

El cinema és una art molt més recent que la música o la pintura , encara que també ha estat una activitat on els homes han pogut mostrar el seu poder i domini sobre les dones. Tradicionalment la ideologia masclista ha trobat la complicitat del món del cinema. Una gran part dels films ens mostren una realitat vista o imaginada amb la mirada dels homes.

Les dones han estat presents en el món del cinema des dels seus orígens, sobre tot quan es tractava de pel·lícules de ficció de caire dramàtic, sentimental, històric. Molts recordem algunes de les interpretacions d’actrius llegendàries, però el que ara ens interessa, si volem fer una petita reflexió sobre la qüestió del cinema fet per dones, és saber com es veu la vida quan la contempla una dona. La realitat imaginada per les dones és diferent de la dels homes? Hi ha una sensibilitat específica o fantasia pròpiament femenina ?

S’ha de dir que certament, encara que no sigui majoritari, és nombrós el cinema fet per dones.

Les dones pioneres en la direcció cinematogràfica van ser Leni Riefenstahl Alice Guy, Dorothy Arzner. La nord-americana Arzner dirigí a grans estrelles da l’època com Katherine Hepburn o Gary Grant. Es diu que si hagués estat home seria tan coneguda com Ernst Lubitsch, Frank Capra o George Cukor.

La primera dona que va treballar com realitzadora i directora de rodatge en Espanya va ser Rosario Pino, als anys 30 en temps de la República . Abans, als anys 20, una dona, Elvira Notari, va fundar l’Escola Italiana d’Art Cinematogràfic.

No va ser fins als anys 60 i 70 que es va produir una autèntica eclosió feminista i reivindicativa de la diferència de sexes a les arts cinematogràfiques. Van tenir un paper destacat les noves realitzadores alemanyes encapçalades per directores com Jutta Bruckner, Helga Sanders Brams, Helke Sander, Margarethe von Trotta entre d’altres.

Una menció especial haurien de tenir l’actriu i directora sueca Mai Zetterling , les cineastes franceses de la nouvelle vague Agnès Varda, Joyce Buñuel i Diane Kurys, la italiana Liliana Cavani, l’hongaresa Mészáros, les nord-americanes Streisand i Seidelman, l’australiana Armstrong, la neozelandesa Jane Campion (El piano, Retrat d’una dama).

En l’àmbit espanyol caldria esmentar Pilar Miró, un referent dels anys de la transició amb films com El crimen de Cuenca. Més recentment les joves directores Icíar Bollaín (Hola ¿estás sola?, Flores de otro mundo); Chus Gutiérrez (Sublet, Amor gitano, Insomnio), Isabel Coixet (Cosas que nunca te dije)…

Dones que van lluitar per obrir-se un camí en un món dominat pels homes, dones a la recerca d’una autenticitat emocional i afectiva, dones que van intentar trobar elements de reflexió amb l’altre sexe o amb el propi. En qualsevol cas molts films ens conviden a fer aquest tipus de consideracions. Hi ha una visió intransferiblement femenina, una manera de pensar i de sentir, una indagació sobre uns trets d’identitat específics. Tant en el drama com en la comèdia, en la crítica social de les condicions de vida de les dones en un món dominat pels homes com quan es tracta de mostrar les coses amb voluntat documental, podem trobar la visió pròpia de la feminitat.