CRÒNIQUES D’ESTIU

BREUS NOTÍCIES

A mitjans del mes de juny es celebrà a Barcelona la XI Mostra de Cinema de Dones amb un programa interessant com ja és costum en aquest certamen.

Us remetem a la pàgina per si voleu saber-ne més:

http://mostra.dracmagic.com/cat/seccions-pelis/pioneres/matilde-landeta.html

El premi d’assaig Prudenci Bertrana d’enguany es va concedir a Núria Bou pel seu estudi Les dones i el cinema clàssic. Esperem que ben aviat podem gaudir de la lectura d’aquesta obra que no posem en dubte pot ser prou interessant. Volem també felicitar la seva autora des d’aquesta pàgina.

Pràcticament amb l’inici del mes de juliol ens fèiem ressó de la mort de l’actriu Katherine Hepbrun, una dona que va saber imprimir caràcter en els mitjans teatrals i cinematogràfics. Tenia noranta-cinc anys i vivia a Connecticut. Va ser la intèrpret inoblidable de pel·lícules com La reina de Àfrica o Adivina quién viene esta noche a cenar, guanyadora de quatre òscars, i personalitat independent, rellevant i inclassificlable. Li va ensenyar alguna cosa la seva mare, que era sufragista?

CINEMA TRUFFAUT, VUIT PEL·LÍCULES PER REDESCOBRIR EN VERSIÓ ORIGINAL

Aquesta és la proposta d'estiu del Cinema Truffaut, una oportunitat per veure o revisionar alguna d'aquestes pel·lícules impecablement seleccionades.

Us remetem a la pàgina per si voleu consultar més informació:

http://www.cinematruffaut.com/cartellera/

CINEMA AL TRUFFAUT

El tretze de juny s’estrenava a Girona, al Cinema Truffaut, la pel·lícula de la directora francesa Agnès Varda, present també en el recent celebrat Festival de Cinema de Dones de Barcelona, Los Espigadores y la espigadora. El títol original, Les glaneurs et la glaneuse, sorgeix de la idea que és el fil conductor de la pel·lícula: un recorregut revolucionari i paral·lel entre els pintors que van abandonar els cercles acadèmics de París als voltants de l’any 1848 per anar a pintar altres personatges del camp, desmarcats de la història oficial, i la càmera de la directora que viatja pràcticament per tot França per trobar els autèntics espigoladors de l’actualitat.

En els quadres de Millet i altres els/les protagonistes són camperols i camperoles que recullen els grans de blat restants un cop acabada la sega. L’ull de l’Agnès ens enfoca un reguitzell de personatges diversos que es dediquen i tenen un modus vivendi que depén d’allò que recullen en mercats a l’hora de plegar, o en zones on s’hi dipositen aquelles patates que per grandària o forma ningú no vol. Un submón sorprenent que viu a l’aguait del que es rebutja, i fins i tot en treu partit, com el senyor del restaurant reconegut o l’artista que construeix la seva obra d’art a partir de deixalles, o altres, el jove biòleg en atur que selecciona en funció del grau vitamínic les verdures que recull.

Aquest documental, que per una sèrie de raons et deixa amb ganes de tornar-lo a veure, es converteix en una road movie deliciosa per la geografia francesa buscant i trobant històries humanes relacionades entre elles pel fet d’aquest afany recol·lector, que ens impregna una mica a tots plegats, com a la mateixa directora-protagonista quan torna d’un viatge al Japó i buida la maleta d’on hi surten tota mena de lilaines.

També és interessant l’aspecte juganer que hi introdueix Agnès Varda, quan per exemple enfoca la superfície de la pròpia mà a uns nivells que no s’hi valen trucatges. S’estableix una complicitat entre directora i espectadors, es franquegen les barreres que separen gairebé dos segles i es gaudeix d’un film que, com he dit abans, mereix una segona o tercera visió per aquells que us agrada la música, la fotografia, la llengua francesa, les històries humanes vertaderes i aprecieu la sensibilitat amb què està presentada aquesta magnífica pel·lícula.

¿Tindrien comunicació de pensament l’Agnès Varda i Javier Marías quan aquest estava escrivint “...miro la perezosa noche de Londres... para que la vayan tomando durante un rato -un interegno- los inactivos con su paso errático que los conduce ahora hasta las papeleras y cubos en los que hunden sus cenicientos brazos rebuscando tesoros invisibles para nosotros o el fortuito salario de su jornada sobrevivida...” (del llibre Tu rostro mañana)?

CINEMA AL MUSEU DEL CINEMA

Dins del cicle de cinema de la temporada 2002-03 del Cine Club Farenheit, es van projectar una sèrie de pel·lícules sota el títol genèric “Israelians i palestins: un conflicte domèstic”, una sèrie de documentals que pretenien apropar-nos a la complicada realitat que viu la zona palestino-jueva. Les projeccions es combinaven entre la sala del Cinema Truffaut i la sala Making Off del Museu del Cinema. Era una proposta interessant i lamentem que no tingués més afluència de públic perquè ens contextualitzava uns fets des d’una perspectiva que rarament apareixen als mitjans de comunicació i que per això sol ja els convertien en una interessant aportació. El repte consisteix en trencar el mite de la dificultat de veure una pel·lícula en hebreu subtitulada en anglès. És possible que no ho entenem tot, però es pot seguir el fil. Per altra banda, no ens fem un tip d’escoltar lletres de cançons en anglès i no hi posem pegues?.

Les dues que vaig veure, diferents i igualment interessants, són Between the lines, de Yifat Kedar, i Citizen Bishara, de Simone Bitton. La primera és un reportatge dedicat a la periodista Hamira Haas, del diari israelià Ha’ aretz, única jueva israeliana que viu a Ramallah desenvolupant la seva feina en un entorn dificilíssim, defensant la pau i la veritat, en una actitud que no és gaire ben vista ni per palestins ni per israelians. La tasca del dia a dia d’una dona coratjosa queda reflectida a través de les seqüències que segueix la càmera en tots els entorns on es mou com pot la Hamira.

Citizen Bishara és la història d’un parlamentari àrab-israelià al parlament d’Israel, narrada amb imatges i amb una llarga entrevista cara a cara amb el protagonista, que ens va descobrint l’entramat i el funcionament d’aquest òrgan de decisió polític israelià que s’anomena la “Knesset”. La directora d’aquesta pel·lícula, Simone Bitton, porta ja una trajectòria rellevant en el camp del cinema de compromís.