"LOST IN TRANSLATION"

Diari íntim

En el rerafons d’un film com Lost in translation (2003) hi ha anys de provatures i rectificacions. Hi ha, potser també, la lluita de la seva directora, Sofia Coppola, per deixar de ser "la filla de"; la filla de Francis Ford Coppola. Sofia va néixer, i ha crescut, en un entorn cent per cent cinematogràfic, envoltada de competents noms de la indústria àudio-visual. A més a més del seu pare, el seu germà, Roman, és un reconegut realitzador de vídeo-clips, el seu cosí és Nicolas Cage i, durant un temps, va ser la companya de Spike Jonze, realitzador, ell també, d’excel·lents vídeo-clips i d’algunes pel·lícules poc convencionals, com Being John Malkovich (1999) i Adaptation (2002). Amb només uns quants mesos de vida, Sofia apareixia a El padrí (1972), fent de nét (malgrat que fos una nena) del desaparegut Brando. I la seva carrera cinematogràfica, de progressió incerta, va continuar en papers de nena preadolescent, sota el nom artístic de Domino, a pel·lícules del seu pare com Rebeldes (1983) i La ley de la calle (1983), per fracassar definitivament i injustament, en la tercera part de El Padrí (1990), on feia de filla d’Al Pacino. Sofia va provar, també, en el món de la moda i, significativament, va firmar, juntament amb el seu pare, el guió d’un dels episodis de Historias de Nueva York (1989), el titulat "Mi vida sin Zoe", on una nena rica vivia, problemàticament, l’absència del seu pare.
Lleus pinzellades autobiogràfiques? Probablement. Com és probable que les hi trobem a Lost in translation. Abans d’aquesta pel·lícula, però, Sofia va començar a concretar el seu futur dirigint una suggeridora pel·lícula titulada Las vírgenes suicidas (1999).
Amb Lost in translation, aquells temps d’incertesa, de recerca i de voluntat d’autoafirmació es fan corporis en la jove Scarlett Johansson, figura erràtica i solitària, amb tot el món encara davant seu, i sense que el temps hagi començat a tancar-li portes, però amb l’angoixa que proporciona la llibertat gairebé total.
A l’altre extrem de l’arc, fent d’eco al seu fràgil crit d’auxili, un altre personatge en trànsit, l’interpretat per Bill Murray. Excel·lent en la seva composició, Murray és una figura cinematogràfica a mig camí entre Buster Keaton i Jacques Tati, en conflicte permanent amb l’idioma, les màquines i el món que l’envolta. Però Murray ha viscut, ha cremat etapes, ha tancat -o l’hi han tancat- portes i la seva angoixa s’ha transformat en desencís, en lassitud.
L’encontre d’aquests dos éssers que transiten en direccions oposades es produeix a la ciutat de Tòquio, convertida, inevitablement, en una de les icones de l’alienació contemporània.
Amb aquesta base argumental, Sofia Coppola no ens ofereix cap història original, diferent, com ho prova de fer, per exemple, una i altra vegada, el seu excompany, Spike Jonze. En el rerafons de Lost in translation hi ha la
fórmula universal del "noi coneix noia" i, sense necessitat que l’hagi tingut necessàriament en compte, hi ha, també, pel·lícules com Breve encuentro (1945) de David Lean. Sofia Coppola es reclama hereva de la millor tradició cinematogràfica: al lliurament dels Òscars, amb l’estatueta a la mà, va citar, entre altres, Godard!, i en un dels
moments més íntims del film, Scarlett Johansson i Bill Murray són a l’habitació de l’hotel mirant La dolce vita (1960) de Federico Fellini.
Però el seu cinema no ens remet a la cinefília més eixorca, aquella que farceix les pel·lícules de referències cinematogràfiques per a tapar l’absència de discurs, d’emoció. L’assimilació cinematogràfica de Sofia Coppola cal buscar-la, no en les cites, sinó en la seva notable capacitat narrativa, en la seva habilitat per a construir, sense
pretensions, una història molt antiga i fer-nos-la nova. I, sobretot, en la seva capacitat per a emocionar-nos. Sense ser ho, Lost in translation, recorda un carnet de notes, un diari íntim, i ho recorda per la sinceritat que traspuen les seves imatges.

Ramon Girona
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona