Primavera de cinema de dones a Girona

Aquesta ha estat una primavera pròdiga en pel·lícules de dones a Girona. El Dia Internacional de la Dona Treballadora arrencava amb força, i al llarg dels mesos de març i abril han passat per les pantalles gironines un nombre gens menyspreable i qualitativament remarcable de films on la dona hi té un protagonisme destacat.

Vos que sos mi hermana
El dia 7 de Març, en el marc de la commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora, es projectava al Museu del Cinema de Girona el documental Vos que sos mi hermana, amb el subtítol "Dona i cooperació. La lluita per l’emancipació de les dones de Nicaragua". Organitzava l’acte Entrepobles Girona, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona, la Secretaria de la Dona de CC.OO. i el mateix Museu del Cinema.
Aquest document valuós i directe té una durada de 62 minuts suculents. La producció corre a càrrec de Doble Banda i Entrepobles i està escrit i dirigit per Yolanda Olmos Ruiz. Participen dones del Centro de Mujeres Xochitl-Acalt, Casa Materna Mary Ann Jackman i el Colectivo de Mujeres de Matagalpa.
A través de la pròpia veu de les dones nicaragüenques se’ns mostren els seus esforços per canviar la societat en la qual viuen, la seva lluita personal i col·lectiva per obtenir allò que no tenen i és de justícia que els pertoca. Són dones que prenen la paraula, protagonistes d’aquest excel·lent film testimoni i que ens fan partícips del seu viatge cap a un futur més just i equitatiu per dones i homes. Inés, Coquito, Avelina, Gladys... són dones que miren cap endavant i que reclamen els drets per una vida més digna.

(Agraïm la documentació del film facilitada pel Museu del Cinema)

Tortilla Soup
La setmana del 28 de febrer al 6 de març el Cinema Truffaut oferia la pel·lícula Tortilla Soup, de Maria Ripoll, una comèdia entranyable d’una autora que ja s’havia estrenat en El domini dels sentits i després va dirigir Lluvia en los zapatos, una altra comèdia en la qual sortia una Penélope Cruz abans de malcreuar el “charco”. Quan Maria Ripoll travessa l’Atlàntic ho fa per dirigir un remake de Comer, beber, amar, d’Ang Lee, amb ingredients hispans en lloc de xinesos. Els personatges, el folklore, el caràcter local de la història donen un resultat òptim i hilarant.
Tenim aquí un pare cuiner i tres filles -són mexicans que viuen a LA- que volen fer els seus propis guisats. Cadascuna d’elles necessita trobar una recepta a mida: una d’elles, Carmen, es vesteix i fa d’executiva. Darrere elseu control aparent s’hi amaga un desordre sentimental que passa per assumir l’herència paterna; Letícia és una mestra molt religiosa que es replanteja les formes en conèixer un entrenador de beisbol; i Maribel, la petita, referma la rebel·lia davant la figura d’un atractiu brasiler, encarnació de la terra promesa. Hi ha una amiga de la família, la seva mare excèntrica, ni més ni menys interpretada que per la pròpia Raquel Welch..., és a dir, tots els ingredients per a un bon cuinat cinematogràfic, en el qual Maria Ripoll filma la preparació dels plats, reflex d’alegries i desenganys, amb una professionalitat indiscutible.
La gastronomia esdevé el pretext idoni per a esclats emocionals. Tortilla Soup és un càlid vodevil familiar que desprèn alegria de viure en cada escena. S’ha de remarcar també l’excel·lent banda musical de Bill Conti que acompanya aquest film.
Tots els personatges, tant principals com secundaris, estan a l’alçada i són reforçats en el seu paper.
Valuosa finalment pel seu clar exemple de mestissatge, que reflecteix la diversitat i el caràcter poliglota d’un territori que s’ha enriquit gràcies a la multiculturalitat. Els nombrosos “gags” verbals només tenen sentit en V.O. Altament recomanable.

(Informació obtinguda de la crítica de Pep Prieto, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

Mi vida sin mí
A finals de març i tot el mes d’abril vam tenir ocasió de veure a Girona Mi vida sin mí. Cosas que hacer antes de morir, de la directora i guionista Isabel Coixet. La pel·lícula havia obtingut el premi dels exhibidors a l’Internationale Filmestspiele de la 53a Berlinale. Està interpretada per un selecte repartiment d’actors i d’actrius: Sarah Polley, Scott Speedman, Deborah Harry, Amanda Plummer, Mark Ruffalo, Leonor Watling i Maria de Medeiros. Produïda per El Deseo, el propi Almodòvar va dir que aquesta és una pel·lícula que a ell li hagués agradat dirigir.
Una noia de 23 anys amb el marit a l’atur, una mare amargada i un pare a la presó del qual fa anys que no en sapres, viu en una “roulotte” i treballa en la neteja d’un gimnàs. En aquestes circumstàncies s’assabenta de la seva malaltia incurable i de la mort que la ronda sense demora. Comença a imaginar com serà la vida que l’envolta i la dels seus éssers estimats sense ella, i intenta recomposar a temps un petit univers que funcioni quan ella no hi sigui.
Malgrat la notícia duríssima que es mostra gairebé al principi, el film no cau ni en el dramatisme ni en el sentimentalisme, sinó que és un cant a la vida i a treure’n tot el suc possible quan s’hi és a temps. Està basada enun relat de Nancy Kincaid. La banda musical que l’acompanya, amb una selecció de temes adients, és excel·lent, i la fotografia, impecable.
(www.clubcultura.com/clubcine/clubcineastas/isabelcoixet/mividasinmi)

Lejos del cielo
Una altra pel·licula imprescindible, tot i no estar dirigida per una dona, és precisament Lejos del cielo, interpretada excel·lentment per Julianne Moore, qui esdevé el tema central del film i el paradigma de moltes dones que es podien trobar en una situació semblant o paral·lela. És d’aquelles pel·lícules per posar “qualsevol semblança amb la realitat és...”. Nominada a premis en diverses ocasions, creiem que aquesta actriu superba es merexia l’Òscar per la seva magnífica interpretació.
És una pel·lícula destacable per l’anàlisi psicològica del personatge central, la Sra. Whitaker, de les seves relacions i els canvis vitals que se’n segueixen i també per abordar temes socials clau com les relacions entre blancs i negres i l’homosexualitat. Julianne Moore va obtenir el premi a la millor actriu en el Festival de Venècia per aquesta interpretació.

Palabras encadenadas
Aquest mes d’abril vam tenir ocasió de veure a les pantalles gironines una pel·lícula sorprenent dirigida per una revelació.
Palabras encadenadas, de Laura Mañà, és un drama tens i intrigant on la protagonista, Laura-Goya Toledo, interpreta una psiquiatra tancada en un soterrani, que veu amb terror el vídeo d’un confés assassí en sèrie, que resulta ser...
La pel·lícula esdevé un joc amb regles canviants on les paraules “encadenades”, veritats, mentides, records i suposicions arriben a límits insospitats.

La pizarra
El Cinema Truffaut, amb la col·laboració de la Plataforma Aturem la Guerra, projectava durant el mes d’abril el Cicle "Pel·lícules contra la guerra".
Teníem altra vegada l’oportunitat, encara que fos només un dia, de poder veure el superb film de Samira Makmalbaf, La pizarra, amb el tema de l’ensenyament prioritari en una zona castigada en tots els aspectes de debó. La jove iraniana, després de debutar a La manzana, ens ofereix ara un viatge èpic en un lloc perdut de les muntanyes del Kurdistan, en la frontera situada entre l’Iran i l'Iraq. El tema està centrat en plena guerra Iran-Iraq, l’any 1988, quan Sadam Hussein decideix atacar els kurds iraquians refugiats en el país veí. Un paisatge, un món arrasat i que no duu enlloc són el marc per reforçar la importància de l’educació com a camí indispensable per a sobreviure, i aquells mestres que caminen amb la comitiva amb les pissarres a l’esquena en són el paradigma.
Són uns professors-quixot que, amb la pissarra cavalcant a les seves espatlles, van a buscar algun alumne, enmig d’un paisatge desolat, a qui poder educar. Els nens estan ocupats en altres assumptes més urgents com el contraban d’objectes robats i no tenen temps per a l’aprenentatge.
És un testimoni excel·lent de la impotència i manca de destí que sofreix la gent que es troba en zona de guerra en qualsevol lloc del món.
A l’exposició que es feia aquests dies al CCCB titulada Sherezades, per cert molt recomanable, hi havia un vídeo que passava els darrera-càmeres del rodatge de les dues pel·lícules de Samira Makmalbaf, i mentre rodaven el caminar pel pas estret i pedregós de la muntanya, es podia sentir la seva veu contundent amb el megàfon exhortant els protagonistes a no desviar-se del camí perquè era un terreny on hi podia haver mines.

Frida
Una altra pel·lícula que arribava a les nostres pantalles, dirigida i interpretada per una dona i basada en la vida d’una dona excepcional, era Frida.
Salma Hayek anhelava des de feia temps aquest projecte que es va convertir finalment en una controvertida realitat. Desgranar la vida d’una persona tan complexa, des del punt de vista artístic, històric i sentimental, com Frida Kalho no és gens fàcil.
De totes maneres, malgrat que potser podria escurçar-se una mica -dura dues hores-, el film té el mèrit d’imbuir-nos en l’ambient de la ciutat de Mèxic dels anys vint i trenta i de la relació d’uns personatges clau que hi van viure: els pintors Diego Rivera, David Siqueiros, la fotògrafa Tina Modotti i, més tard, Leon Trotsky. Les seves relacions personals és el que més destaca la pel·lícula, i també l’èxit artístic que aconsegueix al final, després d’una dolorosa i constant lluita deguda a circumstàncies pròpies, com és l’accident sofert encara no als vint anys, que van marcar potser encara més la seva fortíssima personalitat.

Cidade de Deus
Del 21 al 27 de Març el Cinema Truffaut projectava una obra única i singular, Cidade de Deus, dirigida per Fernando Mereilles a partir d’una novel·la de Paulo Lins. Passava una mica desapercebut, en els crèdits, que la co-dirigia Katia Lund, una documentalista d’origen escandinau que es coneix a fons les faveles de Rio.
Aquesta és la història i l’evolució d’una de les faveles més conegudes de la ciutat que porta aquest nom, i que marcà profundament l’actual president Lula quan la va presenciar. Els protagonistes són tan reals i la història tan colpidorament certa, que un cop vista no et deixa indiferent. A través del personatge central, Buscapé, s’anirà desgranant la crua història dels seus amics i, de rebot, la seva pròpia història en un ambient on la violència és l’única llei imperant. De fet es basa en les experiències personals del propi autor del llibre i de les vivències de Katia Lund. Presentada fora de competició al Festival de Cannes, va anar corrent la veu de la seva vàlua i va provocar de seguida gran expectació arreu.
El seu contingut no la converteix en un film truculent, al contrari, directors i guionista han treballat de valent per oferir un resultat d’imatges i de ritme insòlits que la converteixen en un documental de referència per a conèixer la vida marginal (?) de les grans ciutats brasileres, sobretot de Rio.

Bowling for Columbine
Un dels productors del documental guanyador, increïblement, d’un Òscar, Bowling for Columbine, és una dona, Kathleen Glynn juntament amb Jim Czarnecki, als quals hem d’agrair que apostessin per un projecte tan agosarat als Estats Units i que ha resultat ser, de la mà del seu director, Michael Moore, un document valuós que convida a la reflexió i que indubtablement es recomana que, a partir de quinze o setze anys, vegi tothom sense exclusió.