PRINCESAS
Princesas, en paraules del propi director, no és
una pel·lícula sobre la prostitució. Amb tot, però,
no deixa de banda la denúncia, cosa a la qual ja ens té
habituats amb altres pel·lícules, com “Barrio”,
“Los lunes al sol”.......i en aquest cas, ho fa a través
d’uns episodis escabrosos que pateix una de les protagonistes, en
els que deixa de relleu la situació d'indefensió personal,
social i legal que es troben, en molts casos, moltes d’aquestes
dones.
Però PRINCESAS és una pel·lícula
que gira, bàsicament, al voltant de l’amistat.
Una amistat que s’origina en aquest entorn i, per
tant, influïda i condicionada per ell. L’amistat, en aquest
context, era la sortida més intel·ligent, però també
la més difícil, i al final, és la que dóna
sentit a les seves vides i la fortalesa per encaixar les seves circumstàncies.
Unes circumstàncies molt diverses, un entorn molt complex, que
va des de les màfies organitzades, que obliguen a dones, nens i
nenes a prostituir-se, en règim d’esclavatge, al panorama
de moltes dones immigrants que han vingut, en la majoria dels casos, sabent
a què venien, a través de xarxes que els han facilitat el
viatge i l’entrada al país, encara que hagin hagut de pagar
quantitats desorbitades. Elles ho consideren un treball, exercir la prostitució
és una forma de supervivència econòmica, que en la
majoria dels casos, ajuda a mantenir els fills i/o els pares que viuen
en el país d'origen. La majoria decideix dedicar-se a la prostitució
perquè guanyen més diners i no han d'estar aguantant a ningú
que els digui què han de fer. Els permet una independència
econòmica i una llibertat que no tindrien amb els altres treballs
als que podrien accedir en la seva situació. Òbviament,
aquesta decisió està condicionada, com totes les decisions
que prenem tots els éssers humans a la vida, per factors socials,
culturals i personals.
I com que ja sabem que aquests factors són molt diferents per a
tothom, que és sinònim de dir: “tots som iguals però
uns més iguals que altres”, penso que Fernando León
ha utilitzat la metàfora de PRINCESAS per definir a totes les dones
en general, amb la qual cosa li dóna un sentit d'IGUALTAT.
Perquè sembla que ens podem acostar a les putes si las imaginem
indefenses, pobres víctimes de la situació o de la maldat
dels homes però, què passa quan les veiem autoafirmades
i orgulloses del que fan? Perquè ens ataca tant la imatge de la
puta sense complexes?
En l'imaginari col·lectiu la prostituta representa allò
prohibit, en el de les dones, simbolitza el límit que no podem
traspassar sense arriscar-nos a autoconsiderar-nos indignes. Malauradament,
encara és molt comú dir “puta”, de forma insultant,
a les dones que manifesten comportaments sexuals “incorrectes”
des del punt de vista de la moral dominant.
L’estigmatització de les treballadores sexuals ha sigut i és un element fonamental de la ideologia patriarcal, un instrument de control per a que les dones no sobrepassem els límits estipulats a la sexualitat femenina.
Però fantasies sexuals envers les putes les tenim
tots i totes. Els homes que busquen la seva princesa, un dia desitgen
que es converteixi en la seva puta, les dones que busquem el nostre príncep
salvador, un dia desitgem que ens “maltracti o ens “sotmeti
sexualment” amb moltes cometes, i dintre, naturalment, d’uns
límits pactats prèviament, això no en té res
de patològic, si considerem que allò patològic és
allò que surt de la norma, del que és habitual i perjudica
tant a la persona que ho pateix com a les persones que l’envolten.
Perquè aquestes fantasies són habituals, són normals,
i prèviament amb els límits consensuats, no tenen perquè
perjudicar a ningú. Les putes representen la transgressió
d’allò prohibit i la transgressió d’allò
prohibit és un additiu important pel desig sexual.
El títol de PRINCESAS, a la majoria ens evoca
als contes de fades. Els contes que ens expliquen que totes les nenes
tenen el seu PRINCEP BLAU que un dia vindrà a “rescatar-la”
i se l’emportarà al seu regne on seran feliços per
sempre.
Però totes les nenes neixen amb el segell que els garantitza que
trobaran el seu príncep blau, el seu regne? I si l’ha d’anar
a trobar, pot quedar amb ell a la sortida de la feina?
Doncs aquí és on sorgeix la vertadera màgia dels contes de fades: en l’afecte, la solidaritat, l’amistat.............de Caye i Zulema, una amistat on, sota la seva protecció, van anar construint allò que va resultar ser el més semblant a un REGNE. Però un dia es trenca a trossets i amb dolor (com sempre que es trenca un regne), per culpa d’una mala passada del destí. Un destí, lamentablement massa habitual en aquest context i que acaba com acaben els contes de fades però sense el final feliç.
PRINCESAS és, doncs, la
història de dues dones, de dues princeses, que es fan amigues perquè,
sense saber-ho, les dos busquen el mateix: el seu REGNE.
Podria ser la història de qualsevol de nosaltres, doncs, quina
de nosaltres no busca o ha buscat, el seu príncep blau??