LA NÚVIA D'EUROPA
Carles Torner

Edicions 62

Aquest és un llibre que s'ha anat fent amb els anys i que, en conseqüència, demana una lectura atenta, morosa. Torner ha publicat, amb el que presento, cinc llibres de poemes, el primer dels quals, A la ciutat blanca, es remunta a l'any 1984. L'any 1990 treia L'àngel del saqueig, que em sembla el primer títol considerable de l'autor. Però La núvia d'Europa entronca de manera molt clara amb el precedent, publicat ara fa deu anys, Viure després. De fet, hi ha, fins i tot, una baula formal que connecta el llibre d'ara amb el de 1998: el darrer poema de l'anterior, Pietà, que el poeta integra, gairebé literalment, en un poema llarg, substantiu, programàtic, Destraduir Europa: «de Vukovar a Srebenica / totes les veus són mudes / tota la veu / crema en poema / la filiació / pendent».

La núvia d'Europa, d'entrada, fa més l'efecte de ser un recull de poemes que no pas un llibre amb una direcció clara. Les quatre primeres composicions són dedicades a la periodista Anna Politkòvskaia.La inaugural, Marxa nupcial per a una difunta, és una paràfrasi de la Marxa nupcial de Salvat-Papasseit i una valenta diatriba contra Vladímir Putin, escrita a partir d'unes paraules pronunciades a Barcelona per la periodista assassinada. Es tracta, a parer meu, d'un poema molt discutible des d'un punt de vista estètic -cosa que no diria del bell sonet Divisa o de la tanka Ofrena a Anna Politkòvskaia.

«Contra la por, la veritat del crit» diu el vers final de Divisa.I el cas és que «la veritat del crit» apunta en molts altres dels poemes de l'obra. Aquest és un vessant molt remarcable de la poesia de Torner: el del compromís amb la dignitat humana, amb la llibertat. Que es formalitza de diverses maneres: en una artització del clam humà; en l'exposició d'un sentiment religiós profund; en la denúncia de la barbàrie; en la renovació de la confiança -malgrat tot- en la paraula. El poeta ha assajat formes diverses d'expressar tots aquests neguits i el poema final, adreçat a Jordi Sarsanedas, té, encara, la virtut de proposar una poètica afí a la de l'autor de Cor meu, el món, hereva en gran mesura de la d'aquell. Però particularment és la faceta que menys em satisfà de la seva poesia; la que em suscita més dubtes, més reserves.

En La núvia d'Europa sorprèn, també, el diàleg fecund que Torner estableix amb la tradició -amb una tradició, podríem dir-ne, tallada a mida-. De vegades, és un poema d'altri versionat amb paraules pròpies (Victor Hugo, Pedro Tamen, Joseph Brodsky, Yael Langella). Altres vegades són uns pocs versos, besllums d'altres autors, inclosos indistintament en el text (Zagajewski, Vinyoli, Sarsanedas). Finalment pot ser un diàleg amb un altre poeta: el mateix Salvat-Papasseit (de qui pren una forma ben significativa) o Szymborska.

A mi, però, el Torner que més m'agrada és el del poema epifànic, amb unes imatges clares i sense cap llast retòric. Cançó de bressol vora la mar o Epigrama per a la tomba grega de Maria Angels Anglada, dedicat a l'hel·lenista Eusebi Ayensa, són, posem per cas, poemes menors, de circumstàncies, però resolts amb una gràcia gairebé manentiana. Entre els d'homenatge, el que dedica a Maria-Mercè Marçal em convenç molt menys que el que escriu per a Yael Langella, una de les peces magistrals del recull: La camioneta vermella.En aquest poema, el lector podrà apreciar la destresa de Torner a l'hora d'utilitzar la polimetria, el seu gust per la llengua, la saviesa en la construcció del poema... De tema fúnebre, acaba esdevenint una reflexió commovedora sobre el curs de la vida -hi ha, aquí, una vibració de l'emoció que no trobo, per exemple, en els poemes dedicats a la periodista russa.

El casc i l'antifaç és una altra de les peces destacables del llibre. Jo la vincularia amb alguns poemes de L'àngel del saqueig que transcendeixen certs objectes ben quotidians, amb una mirada enganyosament innocent. Cel de la Immaculada, amb el seu to entre prevertià i sarsanedasià, torna a ser una composició impecable.Molt més, posem, que Devora enllà, un experiment força més ociós.Torner és un poeta experimentat. Aquí practica formes diverses, força la llengua, diu coses que no diu ningú més... M'hi falla, però, la concepció del llibre i algunes de les peces que el componen.

Jordi Llavina