FUGIR O MORIR AL ZAIRE. La vivència d'una refugiada
ruandesa.
Marie Béatrice Umutesi
Pagès Editors
Es regirava quan un nen moria de malària per no disposar d'una medicació
que costava un euro. Això la va marcar tant que va orientar la seva professió
de sociòloga cap al desenvolupament rural a l'Àfrica. El seu relat
Huir o morir en el Zaire (Editorial Milenio) és la crònica de
la passió i mort de tot un poble, el de Rwanda. Els qui, com Marie-Béatrice,
van aconseguir refugiar-se a la República del Congo, abans Zaire, van
ser objecte d'una cacera humana. Sobraven en una regió rica en jaciments
miners. El testimoni de la seva terroritzada fugida mostra com es pot viure
un infern a uns milers de quilòmetres de l'opulència.
--Ha vingut a declarar davant de l'Audiència Nacional.
--Per mi, la investigació que fa un jutge a Espanya sobre l'assassinat
de nou espanyols a Rwanda demostra que la justícia existeix. Jo havia
perdut la confiança en la humanitat. Em feia la impressió que
el món ens havia abandonat i que els criminals rwandesos no serien perseguits.
Quan em van avisar que un jutge espanyol volia escoltar-me, em vaig dir: "¡Finalment!"
--Col.labora amb la justícia.
--Sí, perquè ha decidit escoltar les víctimes del Front
Patriòtic Rwandès (FPR), tant a Rwanda, on una part de la meva
família va ser exterminada el 1993, com en la nostra fugida a través
del Congo. Crec que puc dir moltes coses.
--¿Què va declarar dimarts passat?
--Vaig explicar la persecució que vam viure els meus companys de camí
i jo. Vam ser massacrats. Ens van obligar a viure com animals. Perseguits per
l'FPR i pels soldats de Kabila, ens vam amagar al bosc, sense aliments, sense
cap ajuda humanitària.
--¿Es va sentir morir?
--Quan algú no podia seguir, es quedava al costat del camí per
morir. La ruta estava sembrada de cadàvers en descomposició, de
persones que agonitzaven. Jo em deia: "Vull estirar- me i morir".
--Va optar per fugir abans de ser repatriada per la força
a Rwanda.
--Vaig estar al camp de refugiats de Kivu, a 30 quilòmetres de la frontera
amb Rwanda. A començament de 1996, els militars van venir des del meu
país, ens van encerclar, ens van bombardejar per destruir el camp i repatriar
tots els qui agafaven. Alguns familiars i jo vam anar cap al bosc i vam començar
a travessar el Congo d'est a oest. Una fugida de 2.000 quilòmetres a
peu.
--La seva història de sofriment l'han patit d'una manera
o altra milions d'africans.
--Quan vaig escriure el llibre, acabava de sortir del Congo. Em pensava que
tothom volia veure'ns morts. No sabia que existien associacions com el Fòrum
Internacional per la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans
Llacs. Llavors, sobretot els mitjans belgues de comunicació, estaven
molt compromesos amb el combat de l'FPR i el reforç del poder de l'actual
president rwandès, Paul Kagame. I com que Bèlgica va colonitzar
Rwanda, d'altres països seguien els seus passos.
--En la seva fugida va passar gana, va emmalaltir, va perdre
nens del seu grup, va veure com els insectes es menjaven persones que agonitzaven.
--El fet d'escriure el llibre, de fer conferències a França i
Alemanya, m'ha permès evacuar el patiment, la frustració i la
còlera. Quan vaig sortir del bosc estava molt enfurida amb la comunitat
internacional.
--Que tenia mitjans per evitar-ho...
--Sí, i no ho va fer. Fins i tot va reforçar el nostre patiment,
com els petits avions espies nord-americans que van assenyalar el lloc on ens
amagàvem perquè l'FPR vingués a matar-nos. Després,
quan he vist que gent amb llàgrimes als ulls han compartit el nostre
dolor, no m'he sentit tan sola. Això és el que m'ajuda a viure.
--Ha denunciat l'ONU per la seva incapacitat per protegir els
innocents en el genocidi de 1994.
--Quan el president de Rwanda va ser assassinat el 1994, ja hi havia un contingent
de més de 4.000 cascos blaus ben armats, amb helicòpters de combat,
carros. A l'altre costat, hi havia milicians amb matxets, amb un kalaixnikov
per cada 10 soldats, però malgrat això els cascos blaus van fugir.
L'exsecretari general de l'ONU, Butros Butros-Galli, va denunciar que s'abandonava
el nostre poble a la seva sort, però se'l van saltar. Les ordres arribaven
als cascos blaus des dels EUA.
--¿No volien refugiats al Congo per la riquesa d'aquella
zona?
--L'est del Congo és molt ric en coltan i or, i societats nord-americanes,
belgues i franceses en perseguien l'explotació. Penso que la guerra de
Rwanda va ser per la conquista de les riqueses del Congo.
--¿El recent diàleg al Masnou entre 19 personalitats
rwandeses pot ser eficaç?
--El diàleg és el primer pas per a la reconciliació. També
és necessari per entendre junts què va passar. Ha sigut un gran
mèrit fer seure hutus i tutsis a la mateixa taula, però tots en
van ser víctimes.
MARGARITA SÁENZ-DIEZ TRIAS
EL PERIÓDICO – 11 de desembre de 2006
http://www.veritasrwandaforum.org/