ELS PROBLEMES PENDENTS DE LES DONES (8 DE MARÇ, UNA ASSIGNATURA PENDENT)

Carme VINYOLES / Eugènia CROS

Celebrem el 8 de març al costat de totes les persones, homes i dones, disposades a avançar cap a una societat que desterri la cultura de la violència i la desigualtat.
 
Fa un temps,  la cancellera Thatcher deia que quan a una dona se li “concedeix” la igualtat amb l’home es torna superior a ell. L'articulista Lynch manifesta també que l’eslògan de la campanya contra la violència masclista “De tots els homes que hi hagi a la meva vida cap serà més que jo” incita directament a la guerra de sexes,  per un sentit de jerarquia elemental que estableix que “si no ets més, necessàriament ets menys” i al revés, s’entén, “si no ets menys necessàriament ets més”. Atrapats –i atrapades- en aquesta disjuntiva i comparació possiblement equívoca,  correm el risc de  morir en camp de batalla, sí, en el de la inòpia més paralitzant. Intentem avançar, doncs, mitjançant una equació força més positiva: “Si no ets més ni tampoc ets menys, necessàriament ets igual”.

És tan difícil d’admetre? Possiblement més del que sembla, malgrat l’enorme esforç normatiu desplegat en el nostre país per a plantar cara a segles de discriminació patida per les dones: llei de divorci, llei d’avortament, llei d’igualtat, llei integral contra la violència de gènere o a Catalunya, pel dret a eradicar la violència masclista. Tot i els innegables avenços aconseguits,  subsisteix amb el rostre adaptat als nous temps el pòsit d’una mentalitat androcèntrica que es resisteix als canvis i a perdre privilegis, tot emparant-se en la teoria molt difosa darrerament de la “revenja de gènere”, és a dir, aprofundir en el vell mite de la perversitat femenina per a justificar de manera implícita el manteniment de la desigualtat i les seves múltiples formes de violència,  i això, en el fons, val tant per la suposada ineptitud de la “dona quota”, que “usurpa” un espai reservat “per dret propi” a l’home,  com per a, i és esfereïdor només d’imaginar-ho,  la suposada provocació de la víctima a la seva parella fins que s’esdevé el fatal desenllaç.
I podríem continuar amb molts més exemples, entre ells la culpabilització a la dona que abandona el niu darrere una feina, que desatén els fills i descompon la família....Són, no sempre expressats amb aquesta claredat, els arguments de qui continua mirant la vida des de la perspectiva del “més” i del  “menys” i no concep una relació basada en la llibertat entre iguals i en la corresponsabilitat compartida, que se'n deriva, fins i tot en l'àmbit domèstic.

El camí iniciat té un recorregut encara pendent, de desfer invisibilitats i oblits històricament acceptats, de desaprendre vells tòpics, de trencar estereotips admesos sense discussió encara avui dia i de rectificar, si cal, que potser no és des de la comparació, sinó des del compartir i anar vers a una coeducació i una societat més igualment compartida, entenent que no és una guerra, sinó una lluita conjunta.

Aquest vuit de març celebrem, una vegada més, els drets conquerits com a fruit de la llarga lluita del moviment feminista al costat de totes les persones –homes i dones- disposades a fer camí cap una societat capaç de “desterrar la cultura de la violència i avançar en la civilització de l’ésser humà” per expressar-ho en paraules de la política i pedagoga Maria Dolors Renau, i reivindiquem temes encara pendents com poden ser la transmissió d’estereoptips,  aceptacions d'esclavatges indignes, diferències salarials per treball igual i  la conciliació en l’àmbit laboral i familiar.