Les equatorianes, primera baula de la cadena migratòria

Silvia TORRALBA l Barcelona

La investigadora Claudia Pedone s'ha endinsat en la realitat dels immigrants equatorians a Catalunya per descobrir el protagonisme de les dones en el procés migratori i com aquesta nova realitat afecta els seus rols i les seves famílies.

Amb 50 anys, la senyora Graciela va decidir tancar un negoci que no funcionava i deixar enrere una situació familiar inestable per començar una nova vida. Sense conèixer ningú, fa quatre anys va sortir de Quito cap a Múrcia i avui viu a Barcelona amb una filla i una neboda a les quals ha aconseguit reagrupar. Virginia, també equatoriana i llicenciada en Història, va convèncer el seu pare i el seu marit, amb el qual porta més d'onze anys casada, que a Espanya havia una vida millor per a ells.

Que les protagonistes d'aquestes dues històries siguin dones, equatorianes i visquin fora del seu país no és casualitat. En els últims anys, milers de persones han sortit d'Equador cap a l’Estat espanyol i un percentatge molt important són dones, fet que ha provocat un canvi en els rols de les famílies.
A aquesta conclusió arriba la investigadora Claudia Pedone a De l'Equador a Catalunya: El paper de la família i les xarxes migratòries, un estudi que posa el cas equatorià com exemple de la feminització del procés migratori que es dóna en alguns països i que explica les dificultats i els canvis que han afrontat moltes dones immigrants.

Segons Pedone, les equatorianes s'han convertit “en la primera baula de la cadena migratòria” en el seu país i això ha repercutit en els seus rols familiars i en les relacions de gènere dominants en les famílies equatorianes. La majoria d'aquestes dones són professionals i, en el seu país, el 90% treballava fora de la llar encara que els ingressos eren molt escassos i inferiors als de les seves parelles. Quan han arribat a Catalunya i la resta de l’Estat, però, “han redefinit la seva posició respecte a la manutenció dels seus fills” i s'han convertit en referents econòmics, encara que això ha suposat costos socials i emocionals molt alts.

Maternitat transnacional

Per aquesta situació ha passat Josefa, que va ser la primera de la seva família en arribar a Totana (Múrcia) per buscar feina. “Retrobar-me amb la meva filla petita em va costar. Vaig anar a trobar-los a Múrcia, ella estava en braços del meu marit, la vaig voler agafar i no em va reconèixer, es va posar a plorar i ella no volia venir amb mi. Quan vam arribar al pis, totes les nits plorava perquè estava acostumada a la meva germana”, que era qui la cuidava a l’Equador, explica.

Quan emigren, moltes dones deixen els seus fills amb les àvies o les tietes. En alguns casos, diu Claudia Pedone, “hi ha situacions traumàtiques perquè moltes migrants senten que el viatge els ha fet perdre el rol de mares que després costa molt de recuperar”.

Segons Pedone, que anomena a aquesta realitat “maternitat transnacional”, la migració cap a Espanya “ha establert un precedent al país andí” que no s'havia observat amb la immigració de famílies equatorianes cap als Estats Units: moltes mares deixen els seus fills petits a càrrec de familiars i, precisament quan comencen a pensar en un possible retorn al seu país, “els costos emocionals i econòmics derivats de la seva relació amb els fills són els primers elements que tenen en compte”.

Es tracta d'un “cost emocional” al qual s’ha d’afegir la separació de la família i la parella, “la pèrdua d'una vida autònoma” per entrar a treballar en ocupacions com el servei domèstic, i “salaris reduïts i falta de dies lliures”. Fets “simbòlics” però igual d'importants que els elements materials presents en el procés migratori, afegeix Claudia Pedone.

Anar més enllà de la visió econòmica de la immigració

Entre el 1995 i l'any 2000, Equador va viure un dels empobriments més accelerats de la història d'Amèrica Llatina. El nombre de persones sense recursos va passar del 34% al 71%. Fins a aquell moment, les famílies que decidien emigrar procedien sobretot del sud del país i es dirigirien als Estats Units. Però amb la crisi socioeconòmica, la possibilitat de sortir del país va ser contemplada per moltes més persones i els països d'acollida es van ampliar.

En aquell moment, a Espanya vivien algunes famílies equatorianes que van servir de referència per a molts nouvinguts que aterraven a Múrcia, Madrid i Barcelona. D'aquesta manera, els problemes econòmics, l’elevada demanda de mà d'obra femenina immigrant en les ciutats i el desig de “qüestionar, en alguns casos, les normes establertes pels vincles patriarcals i l'asimetria en les relacions de gènere” van motivar nombroses dones a emigrar a l’Estat espanyol, afirma la investigadora, que destaca el paper de les immigrants per reagrupar els seus marits, familiars i fills.

Malgrat que Claudia Pedone se centra en la realitat dels immigrants equatorians a Espanya, la seva investigació deixa clar que no tots els projectes migratoris són iguals. El cas d'Equador i la feminització del seu procés migratori, de fet, podria servir també per parlar d'altres països com República Dominicana.

En aquest context, Pedone alerta de la dificultat per arribar a “la integració social” si la immigració només s'aborda des d'una visió econòmica i convida a que les polítiques d'acollida tinguin en compte elements com “les estratègies familiars diferenciades” i les relacions de gènere.
Així mateix, destaca l'interès de les immigrants equatorianes que han reagrupat els seus fills perquè aquests accedeixin al sistema educatiu i aprofitin els estudis, però assenyala que en molts casos “en nom de l'educació intercultural” les escoles s'han convertit en “laboratoris de folklore des de l'àmbit socioeducatiu”.

“Hem imposat identitats a nens i nenes d'origen immigrant reforçant, d'aquesta manera, discursos estigmatitzadors”, conclou Claudia Pedone, que parla de la importància de l’aprenentatge del català i que aposta per una “visió integral de l'adaptació social”.