ANNA AGUSTÍ I BALL·LLOSERA, Directora del CREDAG i amant de l'esport de muntanya. L'Anna és una dona jove, mestra-logopeda de professió que dirigeix des de fa set anys el Centre de Recursos per a Deficients Auditius de les comarques Gironines (C.R.E.D.A.G.) del Departament d'Ensenyament de Girona amb seu a Salt (Gironès). Des de fa 3 anys és mare d'un nen preciós i trapella, en Genís. I ho compagina amb la seva gran afició -l'esport de muntanya-.   Pr.: Anna, què és això del "CREDAG", explica'ns una mica com funciona... A.A: El CREDAG és un servei educatiu del Departament d'Ensenyament on, actualment hi treballem 29 professionals (27 logopedes, 1 psicopedagoga i 1 audioprotesista) i la nostra tasca és col.laborar amb els centres docents per tal que la tasca del professorat s'adeqüi a les necessitats educatives de l'alumnat amb deficiències auditives greus i permanents o l'alumnat amb trastorn de llenguatge. Les logopedes es desplacen a les escoles per atendre logopèdicament els alumnes que tenen assignats (normalment en sessions individuals), es coordinen amb els diversos professionals de l'escola (mestres, EAP,..) i amb els pares d'aquests alumnes. L'audioprotesista realitza una tasca de valoració de l'audició d'aquells alumnes que se sospita que hi hagi una pèrdua auditiva, i fa el seguiment audioprotètic de tots els nens sords de les comarques gironines. La psicopedagoga realitza una tasca de valoració de les capacitats psicolingüístiques dels nens que manifesten un retard en l'adquisició del llenguatge. Pr.: Quins nens i nenes atén el CREDAG? A.A.: Nens amb sordesa i nens que presenten retards considerables en l'adquisició del llenguatge, des de l'etapa infantil i durant tot l'ensenyament obligatori. En els casos de sordesa, se'la atén quan més aviat millor -abans de l'any, si és possible- i l'ajuda individualitzada es pot allargar fins l'etapa post-obligatòria, si cal. Pr.: Atendre la diversitat potser molt enriquidor, pots explicar-nos alguna experiència que recordis especialment? A.A. :Recordo que una alumna sorda que estudiava formació professional em va comentar que estava molt angoixada perquè tenia problemes amb els companys de classe perquè no l'entenien i ho vivia com un rebuig cap a ella. Recordo que vaig demanar de participar en una tutoria amb aquest grup-classe , per explicar-los i ajudar-los a fer una reflexió sobre la relació i la convivència amb una companya sorda: com la podien ajudar, què havien de tenir en compte, què li podien valorar, com s'hi havien de comunicar,... L'experiència va ser molt positiva per tots. Pr.: Segons el teu parer, com és que la gran majoria de logopedes a l'ensenyament públic català són dones? A.A.: Perquè per accedir-hi cal ser mestra i no cal dir que en el món del magisteri hi ha predominància de dones. Sembla que la societat ens ha portat a que la majoria de dones es decanten per feines amb marcat caràcter social. Pr.: Sabem que ets molt esportista i que, fins i tot, has participat en una expedició a l'Everest, explica'ns una mica la teva experiència. A.A.: Vaig iniciar-me a l'excursionisme cap als 18 anys, però va ser cap als 22 quan vaig començar a practicar més alpinisme, a competir en esquí de muntanya i a entrenar de valent (corrent, amb BTT, bici de carretera, ...). Amb els anys la meva passió per la muntanya va anar creixent i vaig anar combinant la competició amb ascencions als Pirineus, Alps, i sortides a l'Àfrica, Sudamèrica i l'Himalaia. Sempre he practicat aquests esports "envoltada"d'homes, amb molt poques companyes fèmines, i això ha fet que físicament sempre m'he exigit molt. El 1995 un dia em vaig atrevir a demanar a un grup de companys que organitzaven una expedició de les comarques gironines a l'Everest, per la primavera del 96, per participar-hi. Per la seva part no hi va haver cap problema per acceptar-m'hi i des d'aquell moment vaig col.laborar com un més en els preparatius, i una vegada a la muntanya vaig ser un membre més de l'expedició, a tots nivells. Malgrat no fer el cim, l'experiència va ser molt positiva, tant per l'activitat alpinística realitzada, com per la convivència amb un grup de companys durant 2 mesos en condicions molt dures (Va ser un dels anys en que hi va haver més morts a l'Everest, degut a un temporal de mal temps que no estava previst i va "enxarpar" a molts alpinistes ) Penso que ho vaig "portar molt bé" i que el fet de ser l'única dona no em va suposar cap discriminació ni tampoc cap esforç especial d'adaptació. També he de dir que vaig participar en aquesta expedició sense l'aprovació dels meus familiars més directes. Pr.: Què en penses dels esports de risc? Creus que ho viuen igual els homes i les dones? A.A.: La gent que em coneix ja sap que no sóc pas una persona imprudent ni molt llançada i atrevida. Malgrat això, aquests esports m'atrauen i penso que practicats amb seny i amb seguretat t'ofereixen unes experiències i sensacions excepcionals; no tenen perquè ser una exposició contínua al risc ni una temptació constant a la sort. Lamentablement, actualment se'n volen treure massa beneficis i hi ha empreses que els ofereixen com a experiències emocionants i senzilles en les que hi pot participar tothom, malgrat no s'hagi practicat mai aquell esport, i malgrat no es faci cap tipus d'esport, i per tant, ni tant sols s'estigui preparat físicament. Els homes i les dones no ho vivim igual. Les dones som minoritàries en els esports de muntanya. Per fer esport has de trobar plaer en l'esforç físic i el patiment, i això he comprovat que no és una cosa que agradi i motivi a les dones, en general. A part d'aquesta puntualització pel que fa a les motivacions, entre les que practiquem aquests tipus d'esports, penso que estem igual de preparades físicament i tècnicament que els homes i per tant ho podem practicar amb igualtat. Altra cosa és que, les dones quan tenen fills, ho tenen molt més difícil. Tant pel que fa a oportunitats de practicar l'esport, com per les responsabilitats que ha d'asumir com a mare. Pr.: Com es fa per fer compatible la vida professional amb la vida familiar i la pràctica de l'esport, essent una dona? A.A.: Cal ser molt organitzada. No pots improvisar i decidir-te a última hora a fer alguna cosa. Cal preveure tota la setmana i saber trobar algunes estones "lliures". Es molt important saber-se trobar aquestes "estones lliures". Jo per exemple, sóc conscient que si vull entrenar, he de prioritzar l'esport per sobre d'altres dedicacions personals com poden ser: estudiar anglès, sortir a fer el cafè i de compres amb amigues, poder anar a comprar amb tranquil.litat, i fins i tot a vegades dinar d'un entrepà o quatre galetes o dinar a quarts de cinc de la tarda. Jo he sol.licitat reducció de la jornada laboral perquè prioritzo el poder compaginar l'esport i la família a tenir un sou superior; així tinc una estoneta entre que surto de la feina i recullo el meu fill a l'escola per poder fer un xic d'esport. Ah! i el que és molt important, és tenir unes iaies molt trempades i que ho entenguin i estiguin disposades a col.laborar. Preguntes breus: . Una afició? Anar a muntanya, bé sigui caminant, corrent, escalant, esquiant, amb bici,... . Un color preferit? El vermell . Una persona que admires i per què? El ciclista Lance Armstrong, pel seu esperit de lluita i el seu positivisme . En vols fer alguna recomanació musical? En Lluís Llach . Un llibre o una pel·lícula que recordes especialment... El llibre que estic a mig llegir: "Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat" de l'Eduard Sallent . La teva màxima ... Arribar als 70 o 80 anys essent una "velleta" amb esperit , il.lusió i amb forces per poder continuar gaudint pujant muntanyes i practicant esport. Estem segures que algun dia seràs aquesta velleta enèrgica i plena de vitalitat que a tu t'agradaria ser. Sincerament, gràcies per la teva col·laboració desinteressada. Ens agrada de posar en relleu perfils de dones com tu, que des de l'anonimat, lluiten dia a dia per fer possible allò que volen. Anna endavant!