GABRIELA POCH: «A la meva filla li dono aquest consell: que sigui independent, que no depengui de ningú»

29/06/10 – Isabel Juanola

Ja fa uns quants anys que vaig conèixer la Gabriela Poch. Estar amb ella, compartir un cafè, una taula, sempre produeix una sensació de benestar. Aquesta dona alta, d’ulls riallers, amb una gran mata de cabells blancs arrissats, desprèn confiança i decisió.
No en va, la Gabriela té 22 persones al seu càrrec i és la responsable tècnica de la depuradora, del sistema de sanejament de Girona, que comprèn també altres poblacions de l’àrea metropolitana, com Sarrià de Ter o Salt.

La meva feina m’agrada perquè t’obliga a estar al dia, no és gens monòtona i sempre hi ha novetats. Això sí, estàs sempre pendent que tot rutlli, que res falli. Quan vaig començar, era l’única dona a la majoria de reunions i trobades. Ara gairebé ja hi ha més dones que homes.

Abans de treballar a la depuradora de Girona, la Gabriela va estar 10 anys com a química a la Torras Papel, de Sarrià de Ter. Van ser anys difícils, on era complicat conciliar la vida laboral i familiar.
La separació de la seva parella, i tenir cura de la seva filla, la Mercè, la van impulsar a buscar una altra feina amb un horari mes estable i més flexibilitat.

Tothom em va ajudar molt. Vaig tenir sort de la meva mare, dels avis, dels amics i sobretot de les amigues. Sempre he cregut i valorat molt la solidaritat i les amistats, fer xarxa: allò de jo t’ajudo, tu m’ajudes, compartir necessitats i serveis. Una mica com el que es feia abans als pobles, o en les vivendes d’un mateix bloc de pisos. Tothom s’ajudava i a més ho feien contents.

De quan era petita recorda un programa de ràdio que es deia “En busca del culpable” que escoltaven a casa i que servia per descobrir pistes i fer hipòtesis sobre què havia passat.

T’ajudava a fixar-te en els detalls, a mi m’agradava molt. Encara recordo casos concrets que plantejaven.
Defensa: la cultura de l’estalvi, d’aprofitar les coses”. Ara es parla molt de reciclatge, però això a la meva família sempre s’ha fet. El vestit de la comunió s’arreglava i servia per una altra ocasió, la roba s’aprofitava fins que no es podia més, i amb el menjar igualment, no es llançava mai res.
Ara per exemple, hi ha coses sorprenents, com d’això del “patchwork”. Surt caríssim, perquè es compren els retalls, i es cusen, abans es feia de forma natural, però per aprofitar robes que es tenien...

A la seva filla Mercè li dòna només un consell: que sigui independent, que no depengui de ningú”. Independència econòmica per ser més lliure, l’afectiva ja és més complicat... Estic contenta de com és la meva filla, diu convençuda.

Una recança: no haver tingut més fills quan era l’hora.

I un desig que de moment no ha estat possible, però que potser més endavant ho serà: comprar una barqueta i sortir a pescar, sense presses.

Què canviaria si pogués: Que les religions no tinguessin tanta importància”. Les opinions de l’esglèsia catòlica, per exemple, encara pesen molt sobre la gent, i sobretot sobre les dones. I el mateix passa amb totes les religions.

La Gabriela destaca, per damunt les altres, una cosa que ha millorat la vida de les dones: el control de la natalitat i el descobriment de la rentadora!!

Aficions: el cinema, procuro anar-hi un cop per setmana, el teatre, xerrar amb els amics, viatjar...quan no hagi de treballar viatjaré més. Anar a la platja. Tenim la mateixa casa a S’Agaró des de fa 50 anys, on hi anem sempre que podem.

I podríem estar parlant i parlant molta estona, però l’entrevista la deixem aquí. És un esbós, només, de la Gabriela. Una dona que representa la generació dels anys 50 i 60, amb la incorporació a llocs de treball qualificat que fins llavors estaven reservats als homes. Una generació que ha contribuït a canviar coses, a veure el món més plural i divers, més crític. I sobretot des de la pràctica del dia a dia, fent les coses, no esperant que es resolguin soles, que t’ho solucioni algú altre...