MARINA SUBIRATS,
Regidora d'Educació, professora d'universitat i compromesa amb
la igualtat de gènere.
La Marina Subirats, dona lluitadora i compromesa
per la causa de la igualtat, treballa, des de sempre, a diferents àmbits
de responsabilitat política, social i cultural aportant una visió
realista i positiva del món.
Pr.: Una part de la teva vida professional està vinculada
al món de la Sociologia i de la docència. Des d’aquesta
perspectiva, com veus la situació de les dones en la societat actual?
La primera cosa que cal dir és que, si ens comparem amb situacions
passades, les dones del món occidental hem avançat moltíssim,
i al nostre país encara més, perquè el canvi ha estat
molt ràpid. Ara bé, hem avançat en la mesura en què,
com a individus, som acceptades en el món dels homes; però
la cultura de les dones, els punts de vista que han tingut al llarg del
temps, que eren producte del tipus de feina que feien dins de la societat,
segueixen tan exclosos com sempre, o potserencara més. És
a dir, seguim en una societat androcèntrica, on algunes dones arriben
a tenir nom propi, però sense que això signifiqui que poden
modificar les regles del joc. És a dir, hem avançat molt,
però indubtablement queden moltes coses per canviar encara.
Pr.: Com afronta l’escola d’avui la transmissió
dels valors de gènere?
En general, no l’afronta, la ignora. El model dominant segueix sent
el masculí, que ni es qüestiona. Simplement s’ha acceptat
que les nenes el comparteixin en certa mesura, però no s’ha
fet la feina de fusionar els models culturals femenins i masculins, els
gèneres, i transmetre’ls conjuntament a tothom. Encara estem
molt lluny d’aquesta possibilitat. Només s’ha intentat
molt puntualment, per part d’algunes mestres i professores, i ocasionalment
algun mestre. Però quan es fa en solitari suposa un esforç
per anar contra corrent que acaba sent esgotador, i poques experiències
s’han mantingut en el temps.
Pr.: Compaginar família i amics amb la teva tasca professional
no sempre ha de resultar fàcil. Has trobat una fórmula especial?
I tant que no! Ja m’agradaria... De fet tinc poca família,
no tinc fills. Al seu moment em vaig adonar que no podria compaginar una
família i fer les coses que volia fer; fa uns anys era encara més
difícil que ara, em sembla. Tinc bastants amics i amigues, i ara
els veig menys del que voldria. Sempre cal renunciar a alguna cosa. Ara
sobretot trobo a faltar el tenir gent amb la que pugui parlar a fons de
com va el món, i de què caldria fer. Suposo, però,
que això ens passa una mica a tots.
Pr.: En els mitjans de comunicació domina una ètica
i una estètica masclista?
Sí, indubtablement, una ètica, i una estètica, i
una política, i un esport i tot. Com us deia, seguim en una societat
androcèntrica que no millora gens, i els mitjans decomunicació
són una conseqüència de tot això. És
fonamental arribar a canviar-ho, perquè què es pot fer des
de l’escola si desprès, en uns minuts de tele, tot torna
al seu lloc? Avui els mitjans de comunicació i, sobretot, la televisió
són importantíssims per a l’experiència i l’aprenentatge
de les persones, i mentre siguin com són, la societat seguirà
sent androcèntrica. I tenen menys marge de llibertat individual
que l’escola, per exemple. Hi ha molts periodistes que en són
conscients, de l’androcentrisme i de tantes altres coses, però
la lògica interna dels mitjans avui és implacable, i els
és molt difícil modificar res. Cosa que no vol dir que no
s’hagi d’intentar.
Pr.: Què opines de la «invisibilitat de la dona»?
Segueix produint-se, potser fins i tot s’ha iniciat un retrocés.
Cada vegada veig menys articles de dones als diaris, veig menys presència
de dones en l’àmbit públic, malgrat que cada vegada
hi ha més dones que han estudiat a la Universitat o que coneixen
molt bé àmbits diversos.
Pr.: Vas ser Directora del Instituto de la Mujer entre els anys
93 al 96. Quins aspectes destacaries de la política actual del
Instituto?
La primera cosa és la sensació de desaparició del
Instituto; gairebé no és present en res, llevat potser d’algun
tema com els maltractaments. No segueixo el que fa, però em temo
que és ben poc. De fet, la majoria de línies d’acció
que hi havia quan vaig marxar han desaparegut. Estic convençuda
que hi ha hagut una política deliberada de destrucció dels
organismes d’igualtat, no solament a Espanya, sinó a tots
els països on l’Església Catòlica té influència.
Ja en la preparació de la Conferència de Pequín vam
assistir a l’esforç de l’Església per aturar
els canvis, per frenar les mesures de llibertat de les dones. En aquell
moment no ho van aconseguir, però l’Església treballa
a llarg termini, i ha utilitzat l’Opus per a neutralitzar aquestes
institucions. Es el que ha passat amb l’Instituto de la Mujer, com
va passar abans a Argentina i en diversos països d’Amèrica
Llatina. Els governs han optat per mantenir aquestes institucions, perquè
eliminar-les hauria estat un escàndol, però se les ha buidat
de contingut, que és un altra manera de matar-les.
Pr.: Estem assistint a una onada de conservadorisme governamental
i també social. Està suposant un retrocés en les
conquestes de l’alliberament de la dona?
Sí, es comença a percebre. El que passa és que encara
ens beneficiem de l’onada de canvis anteriors, però comença
a haver-hi signes de retrocés. Per exemple: la legislació
educativa ja no contempla la discriminació de gènere com
un element que impedeix el finançament públic de les escoles.
És un primer pas per a tornar a les escoles separades, que al nostre
país serien ara una pèrdua neta per a les dones. I, el que
és pitjor, la crítica a l’escola mixta es fa a vegades
en nom de les dones i del feminisme, de manera que ens podem trobar ben
aviat amb la proliferació d’escoles de nens o de nenes, com
si fos un progrés. Les conseqüències d’aquests
processos no són mai immediates, però s’ha perdut
el motor del canvi, el propi moviment feminista s’ha afeblit, per
comparació amb altres moments, i les institucions com els instituts
de la dona, que en alguns casos van fer força feina, han deixat
d’empènyer; en la vida social, res no està quiet,
s’avança o es retrocedeix, i ara s’ha deixat d’avançar,
de manera que el retrocés és ben possible.
Pr.: Sovint s'ha dit que "la política és un
món d'homes". Creus que aquesta dita respon a la realitat
actual?
Hi respon totalment. Us podria explicar moltes anècdotes que ho
demostren, i que visc quotidianament. Fins ara la política té
una determinada lògica construïda pels homes, d’acord
amb els seus interessos i els seus punts de vista. No és ni intencionat:
és que simplement hi ha coses que no les veuen, i dones a les que
no veuen. Fins que no hi hagi moltes dones en el món de la política
no serà possible un canvi. Així que cal continuar, malgrat
tot.
Pr.: En alguns països s'han establert quotes. Què
opines?
Opino que han estat molt útils, i el cas d’Espanya ho demostra.
El que passa és que han estat desprestigiades, per allò
de la dona quota, i moltes dones se senten ofeses de pensar que estan
en un determinat lloc perquè s’ha establert una quota. De
fet, les quotes existeixen en totes les candidatures, encara que no es
digui. Els partits polítics trien els seus candidats de manera
que quedin representades les diverses tendències, o els diversos
territoris. Mireu per exemple el que passa a Convergència i Unió:
es decideix a priori el nombre de candidats de Convergència i el
nombre dels d’Unió, i fins i tot els llocs que ocuparan a
les llistes. És a dir, el criteri de vàlua personal no és
ni l’únic ni sovint el més important. Però
això no s’explicita; en canvi, en el cas de les dones, sí.
Jo sempre he dit que sóc dona-quota, perquè segur que no
hauria estat mai regidora si el PSC no hagués imposat un percentatge
de dones. Ara bé, les quotes són un instrument per aconseguir
la paritat, i tan de bo que poguessin desaparèixer les quotes,
perquè ja no fossin necessàries, i d’una manera espontània
hi hagués homes i dones a les llistes, o a qualsevol entitat, en
proporcions que no fossin mai superiors a un 60% per a un mateix sexe.
Però de moment cal seguir emprant les quotes, perquè no
tenim cap altre instrument per avançar, i caldria imposar-les en
altres àmbits de la vida social.
Pr.: Des de la responsabilitat política de la Regidoria
d’Educació de Barcelona. Quines accions empreneu per tal
que la igualtat entre homes i dones sigui més fàcil? En
quins aspectes cal treballar o incidir més?
Hem creat un programa de valors que contempla la igualtat entre sexes,
la sostenibilitat, l’educació per la pau i la interculturalitat
i treballem amb les escoles que volen desenvolupar aquests temes. Tenim
molts materials, hem desenvolupat molt la metodologia. Però no
hi ha formules màgiques: és el professorat el que ha de
descobrir què és allò que fa malament i canviar la
seva pràctica. És una presa de consciència en relació
als hàbits que tenim, no als nostres principis o creences, perquè
els hàbits són molt més profunds, i cal reaprendre
a actuar. Però, com he dit abans, fóra més eficaç
poder incidir en els mitjans de comunicació, perquè altrament
és com el treball de Penèlope: teixir de dia i desteixir
de nit.
Pr.: Quines són les consultes o demandes més habituals
que tu reps? Participen per igual ambdós sexes?
No, no rebo consultes habitualment, en la meva feina actual com a regidora.
Sí que les rebo quan estic a la Universitat, pel que fa a la coeducació,
i el que em demanen és generalment que faci conferències
o cursos o xerrades. Les mestres han estat molt més sensibles a
aquest tema que els mestres, encara que hi ha excepcions.
Pr.: Quins aspectes podem aportar les dones en el terreny de la
política? Es pot parlar d'un estil de fer política diferent
?
Sí, hi ha un estil diferent, que s’ha manifestat en alguns
casos, per exemple en dones alcaldesses. Les dones estan menys interessades
pels aspectes personals del poder, jo crec que com a resultat d’una
diferent socialització de gènere. Però, per ara,
no és habitual que les dones puguin manifestar una altra manera
de fer política, perquè tenim poc poder real, estem en posicions
molt secundàries. Per això no sabrem exactament com actuen
les dones fins que siguin moltes, i aconsegueixin així més
capacitat de decidir, d’actuar d’una altra manera. També
és veritat que quan s'està en àmbits tan profundament
masculins, hi ha una tendència a adoptar les mateixes maneres de
fer, encara que només sigui per a protegir-se. Així que
hi ha el dubte de si seran les dones les que podran transformar la política
o serà la política que transformarà les dones. Probablement
el resultat serà una barreja, però és de témer
que la transformació més gran sigui la de les dones, que
acabin adoptant la lògica imperant a la política institucional,
fent possibilisme, que és allò que ha passat parcialment
amb els partits d’esquerres quan han accedit al poder. Però
encara no està totalment jugat, i per tant avui només podem
fer hipòtesis, perquè les condicions encara són molt
desfavorables.
Pr.: Pel fet de ser dona, penses que se t'exigeix més?
No és tant que se t'exigeixi més, sinó que se’t
reconeix menys. Dit d’una altra manera, fent el mateix, un home
té molt més èxit i reconeixement que una dona. Això
crea en les dones la sensació que no fan mai prou, que no estan
a l’alçada.
Pr.: Què ha canviat a nivell global per les dones la Conferència
de Pequín?
Gairebé no ha canviat res. La Conferència va servir per
tenir un bon programa i per legitimar les demandes de moltes dones, però
per dur a terme aquest programa calia una voluntat política que
ha estat absent gairebé a tot arreu. Com us deia abans, la conjuntura
política ha empitjorat en molts aspectes, i també per a
les dones, de manera que no és gens evident que l’any 2005
hi hagi una nova conferència o que, si es fa, no sigui un pas enrera.
Ho sento, m’agradaria poder donar missatges més optimistes,
però crec que aquesta és avui la situació.
Pr.: De quina manera ens podem apropar al món i als problemes
de les dones immigrants?
Millorant la nostra pròpia situació al nostre país,
fent que les nostres institucions siguin més democràtiques,
que el nostre país sigui un punt de referència al món.
Recordo que a Pequín em va impressionar l’actitud d’algunes
dones de delegacions oficials de països del Tercer Món, que
públicament ens criticaven i anaven contra les propostes de la
Unió Europea i privadament ens demanaven que no cedíssim...
Pr.: Estem assistint a un agreujament de la prostitució.
Espanya serà el bordell d’Europa?
Potser sí, però em preocupa més la prostitució
al Tercer Món, a l’Àfrica i a l’Àsia,
amb el creixement de la prostitució infantil en llocs on representa
un perill de mort.
Pr.: La violència de gènere és el problema
més greu d’aquest i de tots els temps. És possible
trobar camins per la seva eradicació?
Els camins passen per un canvi de mentalitat, al meu entendre, per un
abandó de la violència com a norma, per una socialització
diferent dels homes, que no els exigeixi demostrar sempre la seva superioritat.
Tot això tardarà molt en aconseguir-se, em temo. Mentrestant
el que caldria és tenir solucions per a les dones afectades, perquè
la veritat és que després de tant parlar-ne els mitjans
al seu abast segueixen sent molt limitats.
Pr.: Diga’ns una persona que admires i per què?
No tinc grans models, jo. Però bé, estic llegint l’últim
llibre d’en Martí Pol i em segueix provocant admiració,
com sempre, quan penso com és capaç de convertir en poemes
una experiència vital que segur que està molt condicionada
per la seva situació vital. Resistir creant, no abandonar, no deixar-se
vèncer, ve-t´ho aquí una actitud que m’admira
i que en certa manera em serveix d’exemple.
Pr.: I de música, ens vols fer alguna recomanació?
Sóc poc musical. Les cançons que m’agraden són
totes molt antigues. En això no us puc dir gran cosa.
Pr.: Un llibre o una pel·lícula que recordes especialment...
Bé, us citaré dos llibres que acabo de llegir, aquests dies
de Nadal me n'he fet un tip. Un és sobre la Barcelona gòtica
a través de les finestres i, caram, llavors sí que era terrible
ser dona. I sembla que comparant el segle XIII i el XIV, va anar a pitjor,
així que res no està guanyat per sempre. L’altre és
un llibre d’en Chomsky sobre l’educació, un llibre
dur, duríssim, lucidíssim. Cal llegir-lo i després
oblidar-lo per poder seguir tractant de millorar les coses, perquè
estic convençuda que tota acció serveix, poc o molt. Però
va bé per saber on som.
Pr.: La teva màxima...
Per arribar a fer cinc t’has de proposar fer deu. No hi arribes,
però llavors fas els cinc sense ni adonar-te'n. Ho he comprovat
moltes vegades. Potser té relació amb allò d’abans
de ser dona.