PILAR PRATS TORRENTS,
Actriu i actual directora de El Galliner de Girona.

P.: El Galliner és un centre de formació teatral, situat dins de la Casa de Cultura de Girona, on intentem amb tota la diversitat de cursos que oferim, donar formació teatral a tota aquella gent que hi estigui interessada tant nens com joves o adults, i a aquelles persones que busquen, en aquest àmbit, una formació bàsica o professional.
El Galliner depèn de l'Associació Gironina de Teatre, una associació sense ànim de lucre on el seu objectiu principal és el de fomentar la cultura i la divulgació de les arts escèniques en totes les seves expressions.
Actualment en sóc la directora, des del curs 1998-1999. També hi segueixo donant classes. Sobretot a petits i joves.
Que jo en tingui coneixement, existeix una altra associació teatral anomenada Galliner a Manresa, formada per gent molt trempada que tinc el gust de conèixer.

Pr.: Des de quan et dediques al món del teatre?

P.: Recordo que quan era petita ja m'agradava fer teatre. Jugava amb les amigues a muntar espectacles i després repartíem paperets a manera d'entrada, perquè els pares ens vinguessin a veure. Cap als 13 anys, vaig participar a l'escola en alguna obra de teatre llegit.
Però no va ser fins Els Pastorets (com tants altres actors!) que vaig trepitjar un escenari de debò. Encara que això d'escenari de debò sigui només un dir, perquè es tractava del Panxut, embrió del Teatre de Salt, on li podríem dir moltes coses abans d'un escenari de debò: potser capsa de mistos li escauria millor.
La gent de Salt de certa edat (mitjana edat) , recordarà molt bé el Panxut. Per nosaltres era un lloc gairebé sagrat. Era un veritable centre cultural, on hi valien totes les activitats.
Dels Pastorets va sorgir el Talleret de Salt. El primer espectacle va ser Tot esperant l'esquerrà, estrenat el 24 de setembre de 1977, jo ja tenia 19 anys, i estava esperant els meus fills bessons.

Pr.: Va suposar algun problema pel teu entorn més proper acceptar la teva professió?

P.: Molts problemes. Fer teatre no era una professió per la meva família, era més aviat una activitat, un hobbie. Jo era mestra i mare. I una bona feina. Tenia edat de tenir els peus a terra i pensar amb el cap i no semblava pas que volgués fer ni una cosa ni l'altra. El meu entorn s'hi va oposar d'una manera molt dura. Només recordo tenir el recolzament d'un parell de germanes. Realment vaig tenir la sensació de llençar-me de caps a una piscina buida.

Pr.: És fàcil combinar el teatre professional i la família, sobretot quan ets mare de família?

P.: Si bé no és impossible, penso que és bastant difícil. En primer lloc necessites de l'ajuda inestimable de la família. Jo tenia els nens molt petits i els horaris complicats: fèiem campanya de teatre als instituts durant la setmana i bolos els dissabtes i diumenges. Van ser molts anys de llevar-se molt aviat (sovint a les 6 del matí ja estàvem a la carretera) i voltar per tot Catalunya els caps de setmana, fent campanya Diades Culturals de la Caixa. Conec tots els poblets del nostre país!
No tens mai una hora concreta d'arribada. Assajos, viatges, treball de nit, caps de setmana ocupats. Si el teu nen està malalt... no és fàcil dir que no fas una funció. Si tu no treballes, la companyia no treballa i ningú guanya. Acabes treballant sempre. Perquè no sempre tens feina. No saps si d'aquí 6 mesos treballaràs, per tant estàs obligada a agafar tot el que et va sortint.
És una professió molt soferta. Per això costa tant que la família ho accepti.
Per altra banda, la feina s'acumulava en uns mesos concrets. Això em permetia estar molt temps amb la meva família. Potser em passava un mes o dos seguits sense tenir cap funció. Llavors intentava compensar tant com podia.

Pr.: Pel fet de ser dona, et sembla que se t'exigeix més en la teva professió o és al revés?

P.: No he notat mai que se m'exigís més o menys per aquest fet. Ni com a directora d'El Galliner ni com a actriu. Potser estem parlant d'una professió molt lliberal.
El que sí passa, sobretot en el fet de ser actriu, és que no hi ha contemplacions pel fet de ser mare de família. La feina és la que hi ha i tu l'has de fer. Si comences a posar entrebancs (horaris, malalties...) el més segur és que ja no et tornin a cridar... El cas és que hi ha moltes més actrius que actors i a nosaltres ens és més complicat trobar feina.

Pr.: Si tinguessis una filla que ben convençuda et digués que vol ser actriu, quina seria la teva resposta?

P.: Que es prepari moltíssim. Que estudiï . Li explicaria que en una feina on la mercaderia ets tu mateixa, tu has de ser el teu millor venedor. Necessites ser forta i estar ben preparada. I si de veritat està convençuda li diria ENDAVANT i aquí estic per ajudar-te.

Preguntes breus:

. Una afició?

Veure les pel·lícules del canal TCM on hi fan les clàssiques preferides (sobretot les de blanc i negre) . A l'aire lliure m'agrada anar a collir espàrrecs.

. Un color preferit?

Cada moment té el seu color , però el grana m'agrada per la meva roba, encara que no tinc colors preferits. M'agrada variar.

. Una persona que admires i per què ?

A qualsevol que lluiti pel seu ideal sense deixar de ser honest .

· Alguna recomanació de música?

Com els colors penso que hi ha músiques per cada moment. Acabo d'escoltar una Al·leluia de Hendel a l'església del Pi de Barcelona que m'ha fet saltar les llàgrimes.

· Un llibre, una pel·lícula o obra teatral que recordes?

No penso que sigui el millor llibre que hagi llegit però La conjura de los necios és el que recordo més sovint i ja fa molts anys que el vaig llegir. Potser perquè l'acompanya una història tràgica: el seu autor es va suïcidar després d'escriure'l i que ningú creiés que era un bon llibre. No li van publicar . La seva mare va aconseguir-ho després de molts anys de lluita i es va convertir en un best-seller. Una pel·lícula: El hijo de la novia m'ha agradat molt, perquè parla molt de les persones. Obra de teatre: no sé, podríeu venir-me a veure el 17 de juliol a la Plaça dels Jurats de Girona, on faré QUÈ de QUÈ, obra satírica on repassem l'actualitat. Per riure, vaja! Entrada gratuïta.

. La teva màxima?

Que els que m'estimen es sentin estimats per mi. Treure tot el suc a la vida, i sobretot no deixar passar el temps perquè si.

Moltes gràcies Pilar, t'agraïm sincerament l'esforç que has fet per col·laborar amb nosaltres i respondre amb la màxima sinceritat. Gràcies i endavant!