• Inici>
  • Actualitat>
  • Notícies>
  • GRASH: «Hi ha molts factors econòmics, polítics, institucionals, socials i culturals, en el desenvolupament catastròfic d’Haití»

27/09/2022

GRASH: «Hi ha molts factors econòmics, polítics, institucionals, socials i culturals, en el desenvolupament catastròfic d’Haití»

Desastres naturals continuats, inestabilitat política, inseguretat, fam...Haití és el país més pobre d’Amèrica. En parlem amb l’haitià Raymond Jean Julien i la colombiana, Laura Moreno Segura, del Grupo de Apoyo a la Solidaridad de Haití (GRASH).

Mentre esperem que es connecti la Laura Moreno, repassem amb en Raymond Jean Julien, del Grupo de Apoyo a la Solidaridad de Haití (GRASH), els desastres naturals que han marcat el país els darrers anys: un terratrèmol devastador el 2010 que va sacsejar tot el país i va fer més de 220.000 morts, l’ huracà Matthew al 2016 que va fer 1.000 morts (zero, en el seu pas cap a Cuba i República Dominicana), i l’agost de l’any passat, un nou terratrèmol de magnitud 7,2 que va sumar 2.000 morts més i 800.000 persones damnificades, accentuant la vulnerabilitat i la pobresa en la que viu gran part de la població (el 80% de la qual està per sota el llindar de pobresa).

La vostra associació neix arran del terratrèmol del 2010, oi?

RAYMOND JEAN JULIEN: De fet, oficialment naixem al 2015, però va ser al 2010, arran del terratrèmol, que una família de Vilafant es va posar en contacte amb mi per buscar donatius per Haití. Amb aquesta família vam anar a parlar amb l’Ajuntament de Vilafant que de seguida va estar d’acord en fer una donació però que ens va demanar que busquéssim associacions per coordinar l’ajuda. Així que vam contactar amb Tetktole que ara és el CEI (Centre Educatiu Integrat) a qui se’ls va fer la donació de 800 euros. En aquells moments només érem dos haitians aquí, i vam muntar l’associació, juntament amb més gent com la Laura Moreno, que ja tenia una forta vinculació amb el país.

Quins objectius us vau marcar?

RJJ: Donar suport a les famílies i els infants que estan en situació de vulnerabilitat, alguns dels quals són orfes i viuen al carrer. Quan vaig sortir d’Haití, em vaig prometre que per poc que pogués, seguiria ajudant el país. Per això vam acabar creant l’associació. Jo ho he viscut en primera persona, he vist com els que no tenen res, acaben buscant menjar a les escombraries... El país està devastat. Els membres de l’associació posem uns diners cada mes, uns 15 euros, per poder pagar el col·legi dels 200 infants i joves del Centre Educatiu Integrat. L’escola té dificultats per aconseguir una taula sobre la qual la mainada pugui pintar, falten cadires, taules, pilotes, roba per fer esport... Hi ha un equip de directors, professorat, i monitors, però de moment no hi ha diners per pagar-los. Així que hem acordat que les famílies que puguin, també paguin una quota anual. Estem enfocats sobretot a la infància de la zona de Jacmel on tenim projectes de salut, d’educació, de medi ambient, d’esport i també de microcrèdit per a les seves famílies Per exemple, mitjançant els microcrèdits algunes famílies poden cuidar cabres i, al cap de l’any, aquest bestiar es pot vendre i enviar els fills a l’escola. En l’àmbit de la salut, tenim una clínica mòbil, amb una infermera i un metge que van allà cada dos mesos i hi passen consulta i faciliten els medicaments... Són els líders comunitaris de la regió, a la muntanya, que ens ajuden a coordinar-ho i a avisar a la població perquè sàpiguen quan hi va la clínica mòbil

No teniu altres fonts de finançament?

RJJ:  Un grup d’artistes haitians ens va cedir una seixantena de pintures que tenim a la venda per recaptar fons per anar fent créixer els projectes. Estem pensant en organitzar exposicions per poder-les vendre.

Com era Haití quan tu encara hi vivies?

RJJ: Quan vaig marxar al 2007, el país no estava bé però estava molt millor que ara. Hi havia un president estable i tothom podia trobar una feina. Hi havia un acord amb Petrocaribe – una aliança petroliera entre alguns països caribenys i Veneçuela- i teníem tots els subministres bàsics funcionant. És cert que els governants no feien tot el que havien de fer però el país no estava col·lapsat. Però després del terratrèmol del 2010, la situació va empitjorar. El país va quedar completament devastat. Van venir moltes ONG i organismes internacionals que volien ajudar en la reconstrucció del país... però la milionada destinada a aquesta reconstrucció va anar a parar a les mateixes mans d’entitats i organismes estrangers que van importar els seus propis equips per venir a ajudar. La vehiculació de l’ajuda al país, va ser catastròfica! Un desastre sobre l’altre! El país va acabar tombant cap a la misèria.

Després d’uns quants intents fallits per la connexió, la Laura Moreno s’acaba afegint des de Barcelona a l’entrevista que fem a Figueres. La seva vinculació amb Haití s’inicia per la seva investigació sobre la intervenció de les Forces de Pau de Nacions Unides a Haití des del 2004, per al màster que va fer en Relacions Internacionals.

LAURA MORENO:  La fragilitat institucional que ha caracteritzat Haití no és conseqüència només del terratrèmol sinó que ha persistit durant generacions i és herència de tota l’època dictatorial de François Duvalier. I què passa quan arriba el terratrèmol? Que la política d’intervenció pensada per a l’enfortiment institucional s’havia centrat en la part militar i no havia aconseguit crear els mecanismes d’administració i gestió pública necessaris per controlar el territori i per generar projectes de desenvolupament intern. Ja hi havia una alta dependència de la cooperació internacional. I quan arriba el terratrèmol, destrossa aquestes institucions ja fràgils per se, i altera la lògica de la cooperació, que estava enfocada des del punt de vista militar, per reenfocar-la a la reconstrucció urbana. Aquest canvi era un repte que per primer cop la cooperació internacional havia d’assumir en un context de les característiques d’Haití on la pobresa i la inestabilitat institucional eren cròniques. Així, el problema no rau només en la forma en com es van distribuir els recursos destinats a la reconstrucció sinó que ve de lluny. És cert que abans del terratrèmol sí que hi havia certa estabilitat a nivell de serveis públics en certs nuclis poblacionals però convivien amb molts territoris rurals desconnectats durant dècades d’aquests serveis ...i a dia d’avui, continuen igual. No hi ha projectes de desenvolupament econòmic local, tot el que és l’agricultura d’Haití està arruïnada des de la signatura als 80 dels tractats de cooperació i lliure mercat amb els EUA.

L’agricultura havia estat la principal riquesa del país, no?

LM: Sí, però malauradament no pot competir amb els preus de mercat, com per exemple el de l’arròs, que s’ha d’importar, sobretot dels EUA,  tot i que se’n podria cultivar... Han acabat arruïnant els productors d’arròs locals i això crea una dependència alimentària, dels recursos d’emergència... Hi ha una gran quantitat de factors econòmics, polítics, institucionals, socials i culturals, presents en aquest desenvolupament catastròfic d’Haití, que s’ha accentuat amb els últims anys fruit del que va significar el terratrèmol del 2010 i el procés fallit de reconstrucció del país.

A tot plegat cal afegir-hi a més, el problema de les bandes...

RJJ: El problema de les bandes se centra sobretot a Port-au-Prince.

LM:Correcte, la situació més crítica de desordre públic es viu a Port-au-Prince, on es concentren les bandes i on ara mateix es troben en una disputa territorial pel control de qui entra, qui surt, què es mou...i pel control de la població però també dels polítics. Les bandes busquen la interlocució amb l’estat per actuar com si fossin un estat. Diuen que hi ha hagut tal deixadesa dels poders públics que ells hi són per suplir les seves carències però els mètodes que usen per exercir aquest control territorial són violents i basats en el robatori, els segrests -que havien minvat molt en les últimes dècades-, violacions de dones, intimidacions a la població... la qual cosa distorsiona força el missatge de Robin Hood que volen transmetre.

RJJ: A més, alguns joves acaben caient en les bandes davant l’absència d’oportunitats econòmiques.

LM: Exacte, en contextos tan fràgils com el d’Haití, aquestes xarxes de violència acaben sent mecanismes de supervivència... i la població està al mig del foc creuat entre les bandes i les forces policials, que intenten frenar-les de manera poc exitosa.

D’on surten aquestes bandes?

LM:  El principal dirigent de les bandes és un desertor de la policia nacional que va deixar el cos cap al 2019 per començar a crear una mena d’organització armada paral·lela a la policia i va iniciar aquest control territorial, que ha anat adquirint un component polític.

RJJ: Hi ha diverses bandes. Aquesta que diu la Laura és la d’en Jimmy Chérizier àlies “Barbecue”, que neix d’un policia que el van agafar com a cap de turc d’una matança en la que havia participat molta altra gent. El van culpar a ell i el van fer fora del cos de policia i va crear la seva banda. Bandes i polítics estan connectats. Al govern, el caos de les bandes li és favorable perquè no es posa la lupa en la seva acció de govern i en tot el que no ha fet.

-La majoria de la diàspora haitiana va a parar a la veïna República Dominicana. Explica’ns què els passa a aquests migrants haitians quan arriben allà?

RJJ: Els haitians marxen perquè no tenen oportunitats laborals. I se’n van cap a Santo Domingo on poden treballar a les plantacions de la canya de sucre, en la construcció o al sector turisme, per exemple... Però tant la policia com el govern de la República Dominicana no respecten els drets dels haitians. La policia els ha arribat a robar el poc que tenen amb l’excusa que no tenen els papers en regla. Llavors els posen en una furgoneta i els deixen a la frontera on no hi ha cap representació de les autoritats haitianes que surti en la seva defensa. El govern haitià és còmplice del què passa als migrants haitians a República Dominicana.

-No hi ha cap conveni de col·laboració entre aquests dos països que comparteixen illa?

RJJ: Sí que n’hi ha però no es respecten. I si el mateix govern haitià no vetlla perquè es respectin els drets recollits en el conveni, el govern dominicà té via lliure per vulnerar-los. Els haitians són tractats com animals. El respecte als Drets Humans dels haitians no existeix a la República Dominicana. Molts dels haitians que van fins a Santo Domingo, ho fan de manera transitòria amb l’objectiu de fer diners i contactes per passar a un altre país. Santo Domingo no és un lloc on els haitians hi puguin viure perquè el govern dominicà i la població és molt racista amb els haitians.

LM: Segons xifres oficials del 2020, hi ha uns 800.000 haitians assentats a Dominicana. Antigament, els pobles haitià i dominicà eren pobles en la frontera dels quals fluïa el comerç, les activitats agrícoles, culturals... Hi havia molta relació entre els dos països i les dues cultures. Però la massacre impulsada pel dictador dominicà Rafael Trujillo el 1937 va trencar aquesta harmonia i aquest esperit de col·laboració natural entre dues poblacions veïnes. Un trencament que, prenent altres formes, transcendeix fins als nostres dies. Aquest llegat nefast de Trujillo és fonamental per entendre la història actual i el procés de deshumanització que hi ha hagut amb els haitians. L’haitià no és considerat com una persona allà. A més, les institucions no acompanyen aquest procés de dignificació i respecte dels drets humans dels haitians... A partir del 2010 es va iniciar un fort moviment migratori d’haitians cap a Xile i el Brasil, on els processos d’acceptació i adaptació a la societat d’acollida no han estat del tot positius. També perquè la gent amb més estudis sol emigrar cap a França o els EUA, mentre que els que no tenen tanta formació són els que van iniciar aquest periple migratori per diversos països de l’Amèrica Llatina. Ara, amb la nova política migratòria de Biden i també a causa de la  pandèmia, que ha generat noves exclusions dels exclosos, els haitians han començat l’èxode cap al nord i hi ha greus problemes de Drets Humans a la frontera entre Colòmbia i Panamà, que és la cruïlla on conflueixen molts migrants per arribar als EUA, i també a Mèxic.

- Algunes ONG com Save the children o Metges sense Fronteres han expressat que Haití no desperta la mateixa solidaritat que altres països a l’hora de rebre donatius. Per què creieu que és així?

RJJ: Al 2020, el terratrèmol va afectar a tot el país. I el del 2021, només ha afectat la part sud i la resposta ha estat diferent. Nosaltres, des d’aquí hem intentat recollir diners per enviar cap allà però la resposta a Catalunya ha estat mínima.

LM: La veritat és que estem vivint un moment crític i de transició del model de cooperació internacional. Així que veiem que estats que havien estat grans defensors i promotors de la cooperació internacional, com els EUA -que amb Donald Trump al govern redueix la seva política d’ajuda internacional- canvien de model. Però també perquè a nivell internacional hi ha situacions molt complexes com la d’Afganistan, la crisi del COVID, la guerra d’Ucraïna, la diversificació dels problemes globals, l’augment de la fam a Àfrica a causa del canvi climàtic... fa que els recursos destinats a la cooperació i l’ajuda internacional treguin Haití de la primera línia de prioritats. I també hi ha el fet que són dècades i dècades d’ajuda internacional a Haití sense que es vegi una millora de les condicions i les capacitats i això desincentiva els donants i els cooperants a l’hora de destinar recursos a Haití.