Fins que estimem la vida
PER JOANA HIGUITA-CASTRO. L'autora explica què significa la darrera victòria de Gustavo Petro i Francia Márquez per a Colòmbia i que pot aportar en el procés cap a la consolidació de la pau que necessita el país.
El dimarts 28 de juny en un acte públic a Colòmbia es va entregar l'informe final de la comissió de la veritat (CEV) després d'un ardu procés de més tres anys. La CEV, que va néixer a partir de l'acord de pau amb les FARC al 2016, tenia la tasca de parlar al país i ajudar a entendre què havia passat durant més de 60 anys de conflicte armat intern. L'informe recull les troballes i recomanacions sobre els 13 grans temes que conformen el seu mandat, proposant un relat per al país des de la veu de les víctimes.
En xifres de l'informe milers de colombians i colombianes han viscut situacions de violència esfereïdores: entre el 1958 i el 2016, s'han registrat 450.664 morts en el conflicte (s'estima que poden arribar a ser al voltant de 700.000), 121.768 desaparicions forçades, 50.770 segrestos, 16.238 reclutaments forçats i 7.752.965 de desplaçaments forçats. Amb aquestes xifres tan brutals podem començar a dir que som un país de víctimes amb la necessitat imperiosa de conèixer la veritat, per tal que això no que torni a succeir.
El lliurament de l'informe final de la CEV coincideix amb la recent l'elecció de Gustavo Petro i de Francia Márquez com a president i vicepresidenta de la República, respectivament. Com si la mateixa consciència de la brutalitat dels esdeveniments succeïts també fos la consciència que ens impulsa a preservar allò arrabassat durant tant de temps: el dret a viure en pau. Gustavo Petro, economista, exmilitant del moviment de guerrilla urbana M19, excongressista i exalcalde de Bogota, i Francia Márquez, una dona afro, advocada, i una reconeguda lideressa ambiental i feminista que és la veu les dones de les perifèries i de la joventut colombiana.
Per a un país on en ple segle XXI encara estem aprenent a fer acords per viure sense violència, la victòria de Petro inaugura la possibilitat que una persona que va militar en una guerrilla, participi de la vida política després de la seva desmobilització, i contribueixi a l'esclariment de la veritat. És un missatge positiu per als excombatents de les FARC que actualment esperen el compliment dels acords de pau, i obre la porta al fet que es pugui instaurar una taula de diàleg amb la guerrilla de l'ELN, i amb altres actors armats del país.
La victòria de Francia és també el triomf d'una consciència antiracista i anticlassista. El triomf d'un feminisme negre, comunitari i popular, dels i les defensores dels territoris contra amenaces extractivistes, dels éssers no humans, de la casa gran. Francia és abans de res una supervivent, com ho són gran part de les persones que realitzen algun tipus d'activisme ambiental a Colòmbia, com són els líders i lideresses socials, i com moltes de les víctimes que han deixat el país a causa del conflicte.
En paraules del pare Francisco de Roux, president de la CEV, durant el lliurament de l'informe, “Allò que s'ha guanyat en l'acord de pau el 2016 és una realitat, el nostre poble ha de conèixer el que significa la pau, i no renunciar-hi”. I aquest és el camí per al govern de Petro i de Francia, i aquesta també és la transformació cultural que necessitem emprendre perquè com a país algun dia puguem vivir sabroso.
Joana Higuita-Castro és politòloga i artista, membre del col·lectiu de sant Narcís La Volta.
Article publicat a Diari de Girona >>
