L'accés a l'energia com a dret social bàsic.
PER MÒNICA GIBANEL. L'autora parla de reenfocar l'accés a l'energia com a un dret social bàsic i per tant, cal protegir aquest dret i buscar solucions jurídiques i administratives per a garantir-ho.
En els darrers anys, el cicle de crisis socioeconòmiques amb la crisi energètica de rerefons, ha incrementat la pobresa i la situació d’exclusió social de moltes llars, evidenciant les febleses del nostre sistema per ser garant de l’exercici de drets bàsics i, per tant de la dignitat de les persones.
La situació de pobresa és conseqüència de la desigualtat. A nivell mundial, aquesta genera processos migratoris de persones que busquen una vida digna lluny de casa, i a les nostres ciutats, la desigualtat condiciona les oportunitats reals de les persones per tirar endavant.
Avui, moltes persones no tenen accés als subministraments (llum, aigua, gas, connectivitats), contradient allò establert en la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents: “el dret de tot ésser humà de disposar d'aigua potable, sanejament i energia”, així comen l’article 25 de la Declaració dels drets humans, que ens diu que tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri la salut i el benestar.
No hem d’anar molt lluny per trobar llars en situació de pobresa energètica. En terres gironines (Salt i Girona), hem detectat 72 llars en situació de pobresa híbrida ( 35 es troben sense aigua i 36 amb l’aigua connectada inadequadament) i 47 famílies que pateixen la pobresa elèctrica (11 sense llum i 36 persones amb llums punxades). Situacions que són conseqüència de dificultats en l’accés als subministraments per problemes habitacionals o impagaments (moltes llars han de poder escollir entre menjar, lloguer, vestimenta o llum, gas i aigua).
El dia a dia sense accés a aquests mínims dificulta molt la vida d’infants i joves, que, per exemple, difícilment poden seguir estudiant quan tornen a una casa sense llum o connectivitats. En una llar sense aigua no pots dutxar-te, cuinar o rentar la roba, rutines diàries que ens permeten desenvolupar-nos com a persones. Això et col·loca en una situació molt fràgil i les famílies busquen solucions alternatives, que socialment ens molesten i criminalitzem. Anar a buscar aigua a la font, connectar-se a pous o punxar la llum o l’aigua són la conseqüència del problema. El problema real és no accedir-hi. El dret energètic és un dret bàsic a garantir ja que, alhora, és un dret instrumental per exercir altres drets com l’educació, la salut i l’alimentació.
De com el sistema de protecció ha de donar resposta a aquestes situacions se n’ha parlat i debatut molt. Sovint, s’ha optat per destinar partides dels minsos pressupostos socials a pal·liar les situacions més greus, a partir de la graduació de la vulnerabilitat de les persones. És a dir: quant pobre has de ser per tenir l’accés a la llum, el gas i l’aigua garantit. Però si els subministraments bàsics són un dret que ens permet una vida de qualitat, no haurien d’estar garantits amb uns mínims per a tothom, independentment de la seva situació?
Repartir els recursos de l’administració segons uns barems, no hauria de ser la resposta d’una societat democràtica i equitativa davant la necessitat d’accés a l’energia. Hem de cercar solucions jurídiques i administratives que protegeixin aquest dret fonamental. Per això, des del grup DHAS format per la Càtedra Unesco de Desenvolupament Humà Sostenible, Càritas, Nou Sol i el Casal dels Infants iniciem, a l’octubre, unes sessions formatives i de debat entre entitats, equips tècnics i polítics, que permetin poder obrir les portes a noves fórmules per garantir aquest dret.
Mònica Gibanel, directora territorial del Casal dels Infants a comarques gironines
