La trampa del volunturisme

PER ANA MARIA CEBALLOS PACIO I POLDI GALMES LÓPEZ. No s'ha de confondre els viatges per participar en projectes de voluntariat amb fer turisme. Els autors alerten que darrera els viatges de voluntariat hi hauria d'haver un desig per aprendre, no per fer turisme.

L’arribada de l’estiu se sol caracteritzar pel frenètic bombardeig de publicacions a les xarxes socials sobre les vacances de les nostres amigues, conegudes, família i d’altres persones que moltes vegades no sabem ni qui són, ni què hi fan al nostre Instagram. Totes elles tenen en comú un aspecte: la voluntat de voler compartir i fer saber on són, què han estat fent i la felicitat amb què ho han viscut. 

És un tret que també comparteixen aquelles «típiques» publicacions que totes hem vist alguna vegada, en les quals una persona d’aspecte caucàsic apareix envoltada de menors racialitzats oferint alguna mena d’ajuda. Solen ser aquelles imatges que de seguida ens generen un sentiment compassiu que tenim molt interioritzat i ens qüestionem més aviat poc. Tot i que, si dediquem una mica més d’atenció a la situació, podem començar a identificar dinàmiques paternalistes i assistencialistes. A continuació, se’ns desperta aquella pregunta: «Què estarà intentant transmetre amb aquesta publicació?».

Aquí és on rau la clau de la qüestió. Hem de ser conscients del missatge que poden arribar a difondre imatges d’aquest estil perquè no tinguin un impacte negatiu. Si no, caurem en el que s’anomena «Síndrome del salvador blanc», que perpetua dinàmiques colonialistes i de desigualtat.

Tots aquests comportaments són molt presents i exemplifiquen el fenomen conegut com a «volunturisme». El terme volunturisme apareix amb el sorgiment de diferents organitzacions i empreses dedicades a la planificació de viatges, habitualment per a joves, amb destí a països del Sud Global per participar en projectes d’«ajuda humanitària». Són activitats enfocades a convertir en protagonistes les persones que venen del privilegiat Nord Global a «ajudar» i fer turisme als indrets més destacats. Una experiència que acaba alimentant una mentalitat narcisista i una visió postcolonial de la cooperació internacional i que beneficia ben poc la comunitat local.

Des del Servei Civil Internacional de Catalunya pensem que el voluntariat hauria de ser un acte de solidaritat i suport mutu entre iguals, una inversió de temps i energia cap a la transformació social en l’àmbit personal, del territori i que perduri en el temps. Molt sovint funciona com a eina per trencar estereotips i prejudicis, per generar sinergies i compartir valors comuns. A més, és un primer pas cap a la construcció de la pau. És per això que, abans de marxar, oferim una formació per fomentar una perspectiva crítica i autoreflexiva, per prendre consciència de la nostra posició de privilegi i de com utilitzar-la per beneficiar les persones. 

Els projectes de voluntariat han de néixer de la necessitat local i han de generar un impacte positiu cap a la major part de la població, mai anteposant les necessitats de la persona voluntària. En aquest sentit, la persona voluntària no és una clienta, sinó un agent de transformació i amb capacitat d’agència. Tanmateix, no compartim la visió de les entitats que «venen» el voluntariat com una experiència per aprendre idiomes i fer currículum, ja que desvirtua l’objectiu intrínsec de l’acció voluntària i la tasca que fan les ONGs i les entitats de cooperació internacional.

Finalment, no hauria de ser el destí la principal motivació per iniciar aquest viatge, sinó l’activitat que es va a fer, el desig d’aprendre i aportar amb la ment oberta i amb l’objectiu de què les dues parts se’n beneficiïn. 

I tu? T’animes a viure una experiència realment transformadora?

Ana Maria Ceballos Palacio i Polid Galmes López són membres de la Junta del Servei Civil Internacional de Catalunya.

Article publicat al Diari de Girona >>